Odiar-se a un mateix

Nietzsche és el primer nom que ve al cap quan un llegeix o sent la paraula ressentiment. També, segurament, records de situacions viscudes o de persones que revifen sentiments d’odi que no s’havien encara apagat. Tanmateix, ni Nietzsche és l’únic autor que ha parlat del ressentiment, ni tampoc l’odi i el ressentiment són la mateixa emoció, tot i que estan, efectivament, emparentades. 

El ressentiment és una emoció complexa perquè està vinculada amb altres emocions, de tal manera que no va mai sola. En intentar definir-la, inevitablement es pensa amb l’odi, la venjança, la tristesa, l’amargor, l’enveja i, amb raó, té bocins de totes elles. En canvi, la calma sembla una emoció més simple, així com també l’alegria; que no són obstacles perquè impregnin a la globalitat de la persona en la seva quotidianitat, el seu cos i la seva ment. 

La genealogia del ressentiment

Abans de plantejar un mapa de relacions entre el ressentiment i altres emocions, cal aclarir què és una emoció des d’una perspectiva psicològica i vital. A diferència de les màquines, de moment, les nostres respostes als estímuls no estan totalment predeterminades per un programa. Com a animals que som, la captació d’estímuls provoca en nosaltres no només uns continguts cognitius, pels quals diem conèixer allò que origina els estímuls, sinó que també provoca una alteració no cognitiva en l’estat d’ànim de qui rep l’estímul. Això vindria a ser, genèricament parlant, el que és una emoció.

L’alteració o canvi que l’emoció suposa en nosaltres té, d’entrada, dos aspectes principals: una qualitat i una disposició. Si es té en compte la qualitat de l’emoció, es poden distingir moltíssimes emocions que els autors han intentat agrupar en alguns grups bàsics. En seria un exemple, la classificació de les emocions que fa Plutchik, que distingeix vuit emocions bàsiques que, a la vegada, donen lloc a vuit emocions més, secundàries, resultants de mixtura amb les emocions veïnes. Així, l’autor entén que la decepció resulta de la sorpresa i la tristesa. A més a més, d’acord amb aquesta proposta, cadascuna de les vuit emocions bàsiques, conté dues emocions més, amb les que comparteixen la mateixa qualitat però amb una intensitat diferent. Un pot sentir temor o sentir terror i la diferència no està en la qualitat de l’emoció sinó en la intensitat. Per entendre la proposta de Plutchik, és útil pensar-la cromàticament: hi ha uns colors bàsics, primaris, i de la barreja d’aquests podem obtenir uns colors secundaris i, també, podem augmentar o disminuir el contrast.

La disposició que implica l’alteració emocional és la relació que s’estableix amb allò que ha originat el canvi emocional, que es podria entendre des del paràmetre d’atracció o repulsió. El menyspreu ens disposa a rebutjar allò que el provoca, l’amor ens disposa vers allò que el provoca. Aquest aspecte també ha estat teoritzat des del paràmetre de lluita o fugida, fight or flight, que, en essència, posen de manifest el mateix. És a dir, les emocions no són simples continguts mentals sinó que disposen a la persona en un sentit o un altre respecte d’allò que ha originat l’estímul. La ràbia ens porta a atacar i la por, a fugir.

La qualitat, la intensitat i la disposició són aspectes que permeten entendre i classificar les diferents emocions de forma estàtica, a tall de coordenades cartesianes, però la variable del temps també juga un paper important, especialment en emocions com el ressentiment. L’alegria o la ràbia són emocions immediates, que sorgeixen ràpidament en nosaltres quan percebem quelcom que ens agrada o que ens enfada i, habitualment, disminueixen amb el temps. Quan un rep un regal, sent alegria, que amb el temps es va esvaint; quan un rep un insult, sent ràbia, que amb el temps també s’anirà atenuant. No obstant això, hi ha factors psicològics que poden fer que la intensitat es mantingui o que l’emoció inicial muti en una altra més complexa i difícil de gestionar.

Tot i que, habitualment, les emocions són efímeres, la seva perdurabilitat en el temps no és un fet sempre preocupant, només quan generen malestar. La felicitat és l’alegria que es manté en el temps, però també l’enveja tendeix a perdurar. El ressentiment no solament s’allarga en el temps, sinó que fermenta i, per tant, creix i, amb ella, augmenta el malestar de la persona. Com entén Scheler, el ressentiment és una autointoxicació psíquica causada per una impotència continuada.

El ressentiment és una autointoxicació perquè el que causa aquesta emoció és un fet puntual, però l’emoció que genera té una evolució autònoma, independent del fet, com quan una pera rep un cop i es va podrint progressivament des del lloc de l’impacte. En el ressentiment, l’autointoxicació es dona perquè la persona no pot donar resposta immediata a l’estímul rebut, no podent satisfer la seva set de venjança. Per tant, el ressentiment implica la percepció d’una ofensa i la incapacitat per contraatacar-la, alhora que conté el desig de fer-ho.

La destrucció del Jo intern

Els motius pels quals no es duu a terme el contraatac poden ser diversos, però impliquen, d’alguna manera, una situació d’inferioritat o debilitat de la persona, en un sentit ampli. Seguint aquesta línia, Nietzsche entenia que els cristians eren persones ressentides perquè no es veien amb força per transgredir les normes morals del cristianisme i, alhora, sentien enveja dels qui ho feien. La seva set de venjança es projectava en el més enllà, quan els impenitents serien castigats per Déu.

La persona impulsiva o agressiva pot no ser tan propensa al ressentiment com aquella més continguda o aparentment mansa, ja que el ressentiment sintonitza amb un perfil del tipus passiu-agressiu. El malestar que genera el ressentiment és amarg, pel fet que la persona no està feliç amb la seva situació, però tampoc veu la possibilitat de canviar-la i comença a sentir odi i enveja envers aquells que encarnen l’ideal que no pot realitzar. No només sent odi cap a aquests, sinó també envers un mateix. En canvi, la persona deprimida no sent odi cap als altres i això fa que sigui més fàcil acostar-s’hi per oferir-li ajuda. La persona ressentida s’odia a sí mateixa i als altres, ja que li fan patent un ideal que no creu que pugui aconseguir. La sola presència de l’Altre, que s’acosta per oferir ajuda pot encendre l’odi que la persona sent en totes direccions. No es tracta només d’una falta d’esperança sinó de la convicció profunda que no assolirà l’ideal de vida que pretén i, per tant, està condemnat al fracàs.  

La complexitat del ressentiment fa que sigui una emoció que genera molt malestar i difícil de gestionar. La persona s’incapacita per sentir res més que el seu odi, enveja i impotència per canviar. La persona no només està amargada, sinó que s’alegra secretament del mal de l’Altre. L’actitud criticaire obsessiva pot ser un símptoma del ressentiment, no reconeixent el Bé que els altres fan i, no sols això, sinó que el menyspreen. És una exacerbació de l’enveja que busca destruir, mitjançant paraules i obres, allò que en el fons voldria, però que no veu possible d’aconseguir. Per això, la persona ressentida s’indigna exageradament per les ofenses que rep i pels errors que cometen els altres. El que duu a la persona ressentida a obcecar-se en el Mal, en l’error, en la imperfecció, la falsedat i la hipocresia és la confirmació de no poder obtenir el que desitja.

El remei per sortir d’aquesta espiral tòxica passa per reconèixer el Bé, per petit que sigui, en les persones i en tot el que ens envolta, per sentir agraïment cap a elles. Alhora, també cal reconèixer amb senzillesa les pròpies capacitats per saber el que un pot aspirar sense negar el bé que, cada cop millor, un pot realitzar.

Joan d’Àvila Juanola és professor del grau de Psicologia de la Universitat Abat Oliba CEU

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.