La nostra societat és, com gairebé totes, una societat conservadora. Aquesta però, no és una definició amb connotacions polítiques, sinó que es fonamenta en aspectes i valors socials, culturals i identitaris. A priori no té perquè ser un element negatiu. Volem conservar, i per tant, preservar, allò que considerem nostre. Tots i cadascun dels elements que ens conformen com una societat única i diferenciada de la resta, a partir de la nostra història, de la nostra cultura, de la nostra llengua, dels nostres costums i de les nostres tradicions. Tenim, individual, col·lectiva i socialment, una idiosincràsia que ens és pròpia i que ens defineix com a poble. Som el que som per un passat, per uns fets, per una realitat i, sobretot, per unes relacions socials, i per tant, culturals que hem anat construint durant moltes generacions. Aquest patrimoni cultural i social s’ha configurat al llarg dels anys i s’ha transmès de pares a fills en forma de valors, de senyes identitàries i d’una manera determinada de concebre la vida i les relacions socials i personals. Aquesta ha estat una constant durant tota la història de la humanitat, i en totes les cultures i en els diferents estadis culturals: caçadors recol·lectors, agrícoles, ramaders, i en les societats més industrialitzades.
A nivell individual intentem sempre conservar allò que tenim, el que coneixem. Intentem mantenir allò que ens genera estabilitat i ens fa sentir còmodes, com la feina, la família, els amics, els veïns. Els canvis no ens agraden perquè comporten situacions noves que ens són desconegudes, i per tant, al no controlar-les, ens generen inseguretat, desconfiances i, sovint, fins i tot por. En aquest sentit hi ha hagut un gran canvi generacional. Fins fa relativament pocs anys canviar de feina era poc habitual. Un valor afegit era portar molts anys a la mateixa empresa, que generava, fins i tot, una certa admiració. Era el resultat d’haver sabut conservar i preservar allò que ens era propi i que ens configurava com a membres de la nostra societat. El posicionament que hi ha actualment entre els joves és molt diferent. Són molt més dinàmics, més emprenedors, estan molt adaptats a un món canviant i en constant transformació.
Una de les conseqüències de la globalització és que les notícies les tenim al minut, encara que es produeixin a l’altra punta del món: les distàncies s’han escurçat i els mitjans de comunicació i les comunicacions han evolucionat molt ràpidament. Però la supressió de les distàncies i la informació al minut no és només per a nosaltres, sinó també per a persones d’arreu del món, que només connectant una parabòlica tenen l’oportunitat de veure els partits del Barça o el que està passant en qualsevol altre continent.
De sobres és sabut que el repartiment de la riquesa és molt desproporcionada entre els anomenats països del primer i del tercer món. Les persones, totes, fins i tot nosaltres, busquem sempre millorar les nostres condicions de vida: millor treball, més qualitat en l’educació, en la sanitat, més drets ciutadans, i, en definitiva millor qualitat de vida. Volem viure més i millor. D’altres persones, molt menys afortunades que nosaltres, lluiten diàriament per poder tenir unes condicions de vida dignes, per poder garantir dos àpats calents diaris, l’educació i la sanitat per als seus fills. I si malauradament no ho poden garantir en els seus països d’origen, han de cercar aquestes oportunitats en d’altres països, deixant enrere la família, els amics, els costums, la terra que els ha vist néixer i créixer. Tal i com ho vam fer en el nostre país en el darrer segle, unes vegades per qüestions polítiques (Guerra Civil) i d’altres econòmiques (emigració a Europa dels anys seixanta i setanta).
Aleshores és quan sorgeix la immigració, ja sigui interior, és a dir, dins del propi país, com exterior. Així és com hem vist transformada la nostra societat i la nostra ciutat els darrers anys. Però no ha estat l’única vegada: Catalunya ha estat històricament una terra de pas. Des dels pobladors primigenis, els ibers, han deixat la seva petjada els grecs, els romans, els àrabs, els francs, entre d’altres. Igualment hem tingut migracions internes d’altres pobles de la resta de l’estat espanyol: valencians, murcians, andalusos, extremenys, gallecs…
Agafo l’exemple de Mataró. La ciutat ha canviat molt, i també la societat que la composa. Ja no és aquella ciutat amb una població homogènia, nascuts tots a la mateixa ciutat, lligats per vincles familiars, veïnals, d’amistat o de coneixença. Actualment la capital del Maresme és com qualsevol ciutat del país: una ciutat viva, dinàmica i emprenedora que ha crescut molt demogràfica i econòmicament. I això ha estat possible, entre altres coses, gràcies a l’arribada d’un important nombre de persones que han nascut a l’estranger. Actualment és una ciutat de prop de 123.000 persones de les quals més de vint mil són estrangeres, ja que han nascut fora de l’estat espanyol. Aquestes persones, que representen aproximadament el disset per cent del total de la població, provenen de més de cent països diferents, amb les seves corresponents cultures, llengües, tradicions i, fins i tot valors espirituals diferents als nostres.
Catalunya és una societat diversa. Ha canviat molt en molt poc temps. Massa, segons algunes persones, però és un fet que no és pot aturar. En molts pocs anys hem vist molts canvis i persones noves, desconegudes, a les nostres comunitats de veïns, al carrer, al nostre barri. Ja no ens coneixem tots: ara som “nosaltres” (els de tota la vida) i “els altres” (els que han arribat nous, que, a més, són molt diferents…). Aquesta situació genera molta incertesa, molta desconfiança i sovint, inseguretat.
Tot el nostre món, allò que hem cuidat i treballat tant per aconseguir-ho, ha canviat i, en certa mesura, s’ha esvaït. El barri ja no és el mateix, les botigues ja no són les mateixes, tampoc ho són, ni tant sols, els nens i nenes que, com els “nostres”, juguen al parc, aliens, sortosament, de les diferències i categoritzacions que els adults establim.
Viatgem, anem a veure altres països, altres cultures, altres realitats. Però hi anem de vacances (consumim la cultura del país durant uns pocs dies), i desprès tornem a casa. I volem que tot segueixi igual, que res no hagi canviat. Podem anar al Marroc, a la Xina o al Senegal, però no volem que ells vinguin aquí, no de vacances, sinó a buscar unes condicions de vida dignes.
Sociològicament podríem establir dues fases ben diferenciades. La primera la podríem situar des dels finals dels anys setanta fins a mitjans dels anys noranta. Aquesta primera fase es caracteritza per l’arribada d’homes, bàsicament de Gàmbia i de Senegal, que treballen en sectors productius amb poc prestigi social i poc remunerats econòmicament. És un tipus “d’immigració invisible”: són homes que van de casa a la feina i de la feina a casa. Tenen cercles de coneixença, de veïnatge, “però no porten problemes (és molt bona persona)”. Són acollits i integrats al barri de forma natural. Tenen noms i cognoms i són coneguts. I “nosaltres” ens sentim formar part d’una ciutat oberta i acollidora, on les xarxes veïnals i socials funcionen i donen suport material, i a vegades afectiu, a aquests nous veïns.
La segona fase, després d’anys d’assentament, és el reagrupament: els homes porten les seves famílies dels països d’origen. Aleshores ens adonem que entre “ells” també hi ha dones i nens i que tenen les mateixes necessitats que les “nosaltres”, i per tant, han d’anar a l’escola, els ha de visitar el metge, viuen al mateix carrer que nosaltres, compren a les mateixes botigues, van al mateix parc a jugar…
És aleshores quan la immigració es visualitza, i la constatació d’altra banda, de la diversitat de la nostra ciutat i de les seves persones, però sobretot, “dels altres” dels que “són diferents” a “nosaltres”. I això no ens agrada: ens genera por, desconfiança i un fort sentiment, subjectiu, d’inseguretat.
La visualització de la diferència és molt més evident en els espais públics, ja que són els espais comuns que compartim. Podríem posar molts exemples que hem viscut durant els darrers anys: les reaccions d’alguns veïns quan es pretenia obrir un oratori d’una confessió que no és “la nostra”, els mocadors de les dones de tradició musulmana, els xinesos, els negres, la concentració de persones diferents (“és una invasió”, “en el barri ja no s’hi pot viure”…). Curiosament no tenim tant aquest problema de percepció, i en conseqüència d’inseguretat, si la població ve països que físicament són com nosaltres, com Argentina, França o Romania (excepte si són gitanos). A partir d’aquí, i fruit del desconeixement surt un mecanisme de defensa, individual i social que és el prejudici. És a dir, emetre un judici abans de tenir tota la informació, que, a més, normalment és negatiu envers ‘els altres’: «són uns lladres, no paguen impostos, reben tots els ajuts socials, no s’integren…».
Sovint fins i tot el llenguatge ens traeix, perquè també l’hem impregnat de inseguretat i de prejudicis. Més d’una ocasió podem escoltar a algun veí o veïna que diu que “jo no tinc res contra els àrabs: tinc un veí que és marroquí i és una bellíssima persona, però els moros…”. D’entrada resulta molt curiosa la utilització del nostre llenguatge: primer parlem dels àrabs, que té unes connotacions històriques i culturals prou reconegudes; desprès utilitzem el terme marroquí, que és un gentilici, i per tant, té unes connotacions de pertinença, per tant “és el meu veí” (és alguna cosa nostra, perquè aquest sí que és bona persona…). Finalment, i de manera impersonal, utilitzem la paraula moro, que està plena de connotacions negatives. Evidentment aquests últims no són de ningú, perquè a més, com a col·lectiu, són dolents.
Totes les persones i totes les cultures tenim prejudicis. I a priori no tenen perquè ser dolents. Però cal treballar-los: cal un treball de informació, de coneixement, de sensibilització, d’establir ponts de diàleg i de coneixença mútua. Aleshores descobrirem, curiosament, que “també” són persones i que els preocupa el mateix que ens preocupa a tots: el benestar, la convivència, el nostre barri, la família, el treball, la hipoteca, l’educació dels nostres fills i filles…
En el segon país del món amb menys naixements cada mil habitants, si volem continuar creixent econòmica i demogràficament ens caldrà continuar rebent més persones que venende molts altres països. Haurem d’aprendre a acollir-los i a integrar-los. Haurem de fer esforços per explicar que aquest país, que ara també és el seu, també ha passat moltes penúries, i que ens ha costat molt arribar a tenir la qualitat de vida que ara tenim. I que ara “ells” també se’n poden beneficiar, però seguint unes normes establertes per a tothom.
I ho haurem de fer amb la màxima sensibilitat, amb pedagogia i educació, amb diàleg i amb civisme. Però cal que fem aquesta inversió en temps i en recursos. Cal que puguem explicar als nostres nous veïns com funciona la nostra ciutat, els equipaments i els serveis, que ara també són els seus equipaments i els seus serveis públics, però que s’han d’utilitzar d’una manera racional. I de passada també ens ho recordarem a nosaltres mateixos. Només així entendrem que estem parlant de persones amb noms i cognoms, com nosaltres; que tenen alegries i tristeses, igual que nosaltres; que volen millorar les seves condicions de vida, una feina i un habitatge, com nosaltres…
Només així descobrirem que aquestes persones, més enllà del color de la pell, de l’idioma que parlin a casa o el país on han nascut, són persones amb valors, com nosaltres, i segurament més semblants dels que els nostres prejudicis i la nostra pròpia inseguretat ens deixa veure.
