Hi ha qui té l’art de saber condensar en poques paraules experiències vitals carregades de sentit. Això vaig pensar en sentir, fa poc, la cançó Desaprenent de Sergi Carbonell, exmembre del grup Txarango.
Afirma ell en aquesta cançó: “Aprendre a mirar un camí a l’interior, expandir els confins per poder ser molt més jo… Seguir polint les arestes del cor, seguir en guerra amb les coses que de mi el món espera i no vull, per inèrcia, acabar fent-les. Entendre qui soc, procurar escoltar-me més, perdonar-me i ser més brillant en la foscor, acceptar que també jo tinc por. Desvestir-me les armadures i els seus murs, i celebrar-me, celebrar-me tan nu”. Molta profunditat per expressar en poques ratlles el procés d’esdevenir persona en un món on, certament, cada vegada costa més ser un mateix. Ser veritablement el que som i no el rol que ens toca jugar o allò que els altres esperem de nosaltres.
I escoltant la cançó vaig recordar una anècdota que explica Jorge Mario Bergoglio quan estava de rector a una parròquia de l’Argentina. Comenta que a l’església acudia sovint una mare amb fills petits a qui el marit havia abandonat. No tenia feina fixa, feina feinetes eventuals i quan no en trobava no tenia més remei que exercir la prostitució per alimentar als seus fills. Des de la parròquia l’ajudaven a través de Càritas amb lots de menjar i altres ajudes. Un dia, pels volts de Nadal, va acudir amb els seus fills i va demanar per Bergoglio.
Ell va sortir a rebre-la i ella li va dir que anava a donar-li les gràcies. Ah!, ja ha rebut el lot d’aliments li va dir ell… Sí, li va contestar ella. D’això també li dono gràcies però jo he vingut a agrair-li sobretot que vostè no hagi deixat de dir-me mai “senyora”. I és que aquell bon home va saber mirar aquella dona com ningú mai l’havia mirat. Va saber mirar-la no pel que aparentava, no pel que li tocava fer, sinó pel que realment era, una persona. Amb els mateixos drets i dignitat que qualsevol altra. Algú amb una llum a dins que podia brillar per sí mateixa. Algú que vivia per estimar.
Vivim però en un món d’aparador i de façana. Un món on tothom s’esforça en aconseguir likes a les xarxes socials a costa d’aparentar el que faci falta. La qüestió és obtenir el reconeixement des de la nostra epidermis o aparença i si per aconseguir-ho m’he d’inventar falses identitats o modificar les meves imatges o vídeos, doncs per a això existeixen les noves tecnologies, al servei de la falsedat.
Però en el fons, com diu el filòsof i escriptor coreà Byung-Chul Han, aquest món de la virtualitat i l’aparença no ens fa gens feliços. La felicitat o la pau interior estan vinculades a la nostra veritat més veritable, a allò que genuïnament som, no al que fem, ens toca fer o adulterem per encaixar on sigui. I encara que sigui un procés que resulti dolorós o anar a contracorrent del món, al capdavall, és el que t’acaba conferint la plena llibertat i serenitat de l’ànima.
Esdevenim persones a partir de l’encontre amb la profunditat de l’altre, perquè és en aquesta fondària on descobrim allò que som en essència. I el que som és Llum, energia, pols d’estrelles, realitat amorosa i creativa que es transforma contínuament… El problema és que no ens ho creiem i vivim cercant a fora el que tenim a dins. Ser persona suposa exercitar-nos en aquesta sàvia travessa cap a l’interior de nosaltres mateixos i dels altres per escoltar, per escoltar-nos més i meravellar-nos del potencial que portem a dins.
Hi ha massa sorolls i imatges falses que ens confonen i distreuen. Diu Byung-Chul Han que el soroll digital de les grans ciutats està desplaçant el vuit i el silenci necessaris per a descobrir-nos i trobar-nos com a persones. Sabem el camí que ens porta, tindrem el coratge de seguir-lo o ens deixarem arrossegar per la inèrcia de l’afalagament i la comoditat?
