“L’excusa per justificar el tràfic de drogues és la vulnerabilitat”

Joves residents al Camp de Gibraltar, a Cadis, han crescut en una societat infiltrada per la droga, i han vist en aquest món una forma de guanyar-se la vida fàcilment. El periodista Enrique Figueredo, autor de A la velocidad del hachís (Libros de Vanguardia), s’ha endinsat fins la costa sud-oest espanyola per entendre aquest fenomen i albirar-ne possibles solucions. Quins valors s’inculquen per legitimar aquest negoci? 

Quan es vas endinsar en aquesta investigació sobre el Camp de Gibraltar i tot l’entramat de comerç il·legal de tabac i droga?

Aquest tema em va començar a cridar l’atenció a l’estiu de l’any 2018 perquè s’estaven produint una sèrie de fenòmens que no s’havien vist encara en la zona. Per exemple, em va sobtar que un grup de narcotraficants assaltés un hospital de la Línea de la Concepción per rescatar a un membre detingut d’un clan, i endur-se’l per la força; també es va produir la mort d’un nen a una platja de Getares per part d’una narcollanxa. Aquests fets van animar-me a fer diversos viatges per contactar amb gent del teixit social i judicial i per entendre el nou panorama, que no era gens esperançador. A més, en aquella època, el Ministeri de l’Interior va impulsar un gir i va aprovar el Pla Integral pel Camp de Gibraltar, el qual contempla intervencions en matèria de seguretat, laboral o educatiu, moltes de les quals encara no s’han dut a terme, com reclamen la gent d’allà. 

Per què la costa sud-oest espanyola és un punt important de contraban?

La raó més clara i diàfana són els setze quilòmetres que disten entre la costa espanyola i marroquí. La zona del Rif és una de les productores d’haixix que tenim més a prop i en produeix moltíssim. De fet, quan una collita va malament perquè no ha plogut suficient, això ressent bastant al Camp de Gibraltar. El principal al·licient perquè aquest territori sigui punt de contraban és la proximitat amb el Marroc i la facilitat per fer arribar la mercaderia mitjançant les narcollanxes, que per fi s’han prohibit.

Sovint es justifica el tràfic de droga sota el pretext que certes persones es veuen abocades a aquest món per sortir de la pobresa.

Aquest és un tema que em va interessar molt. La gran excusa –“he d‘alimentar els meus fills”, “no puc fer cap altra cosa”– per justificar el tràfic de drogues és la situació de vulnerabilitat social, però tu per sobreviure no necessites un BMW Sèrie 5. Passejant per la zona, veia com cases, aparentment molt humils, tenien cotxes de luxe aparcats a la porta. No té molt de sentit el discurs de traficar per necessitat econòmica i després portar un tren de vida que no concorda. Hi ha una dissociació. 

Què ha suposat el canvi generacional dels caps dels clans?

És una de les causes de la violència. Fins fa pocs anys, eren els vells de la zona qui controlaven el tràfic i eren una mica més discrets, no volien problemes. Però, la irrupció de determinades modes i la influència de determinades sèries de televisió, com a mínim amb l’estètica i la manera de viure, han tingut un poder molt important. He vist tatuatges de Pablo Escobar als braços d’alguns veïns d’Algesires, que no tenien cap sentit. No és justificable perquè tota l’economia negra que genera els beneficis de tràfic d’haixix, després, a l’economia real queda minada. És a dir, pa per avui i fam per demà. 

Com influeix l’activitat generalitzada de tràfic de drogues i el contraban en la vida de la societat gaditana?

Lamentablement, i encara existeix, hi ha hagut permissivitat social. Cada vegada, però, tinc la sensació que s’està prenent més consciència, tot i que alguna part de la població continua veient el tràfic d’haixix com un negoci legítim i normalitzat. Molts consideren el tràfic de drogues com un petit pecat, però no un delicte. 

En el llibre parla de persones com Paco Mena, president de la Federació d’Associacions contra la Droga del Camp de Gibraltar. Quines demandes es fan des de l’activisme veïnal?

Que no només sigui una solució policial, que també. Reclamen oportunitats per la joventut, reindustrialització de la zona. La temptació per anar a fer de punto, que són els vigilants que estan a la platja amb prismàtics i avisen quan arriba la policia, és molt forta; aquests joves de catorze i quinze anys poden arribar a cobrar uns 700 euros en una sola nit. Lluitar contra això és molt difícil, ja que és diner fàcil. En Paco Mena, que és un autèntic heroi que porta lluitant molt temps, reclama que si ve es necessita un reforç policial també és necessari inculcar valors en la joventut a través de l’escola. Els nens dels traficants també van a l’escola, però si un infant hi va amb mil euros a la butxaca, això desequilibra el sistema educatiu.  

El mercat laboral a la zona tampoc ajuda. La taxa d’atur a la Línea de la Concepción puja fins al 32 per cent.

Realment és escandalós i, per això, els veïns demanen una intervenció transversal a la zona, perquè el teixit social necessita un rescat. Està demostrat que, quan aconsegueixes avançar en els estudis i arribar al Batxillerat, la gent aconsegueix tirar endavant. Quan els veïns tenen oportunitats, en general, les aprofiten. Però, evidentment, amb aquestes taxes d’atur, és molt fàcil caure en la temptació de deixar els estudis, apuntar-se a fer de punto i després anar escalant dins del negoci. Al final, però, totes aquestes històries acaben malament.

Es pot tallar el mercat i el negoci de l’haxix o és pràcticament impossible?

Tallar el negoci de la droga… s’ha intentat tantes vegades! Hi ha qui parla de la legalització de la droga, però altres que creuen que la legalització només generaria un mercat negre més barat dins el mercat blanc. No sé quina és la solució, però històricament fa la sensació que no es pot acabar amb aquest negoci. Suposem que legalitzem la droga. Segurament, l’Estat, com ha passat amb el tabac i l’alcohol, imposaria unes taxes. Què passaria? Que hi hauria gent que per no pagar les taxes, tindria haixix en B, i es generaria novament un submercat. Des d’algunes àrees, contràries a la legalització, asseguren que l’alliberament del comerç no seria una solució. Segons ells, el final del negoci passa per una educació que ensenyi que les drogues no salven una societat, sinó que més aviat la podreixen i la corroeixen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.