Si descobreixo una càmera de seguretat pel carrer, la saludo. Vés a saber si el pobre vigilant, que hi ha al darrere, obté una mica del meu afecte. Aquell humil treballador – home o dona, jove o gran, amb estudis o sense…- deu estar ben avorrit. Però, ¿i si rere aquella càmera no hi hagués ningú? Ajudo a suportar la solitud d’algú? Estic fent el cretí?
Al reportatge Big data. Ciutadans sota control (2015), del programa Sense ficció de TV3, el dilema era evident: o seguretat o llibertat. Ho il·lustren les vuit-centes càmeres d’un petit poble nord-americà, on els lladregots ja no poden amagar llurs malifetes, enfront de l’esforç ingent per encriptar (i “encriptar-te”) totalment. Voldria mirar més enllà: anar de “seguretat versus llibertat” fins a “control versus intimitat”.
Tota vida –també la meva, és inevitable– ha deixat i deixa un rastre, unes dades: com s’elaboren? No puc no ser a un lloc, no dir o no mirar quelcom, no triar “això” o “allò”. És cert: “We are data”. Però, s’hi pot jugar? Quin és el déu que en té el permís?
Al 1984, d’Orwell existeix un instrument de vigilància a cada llar, que està lligat a un poder centralitzat i totalitari, és l’ull del Partit i del Big Brother. Més que vigilància – contra la “vida privada” – és una submissió radical del subjecte i del seu pensament.
A la revista Philosophie Magazine (octubre 2019) s’hi analitza “La societat del control”. El tema ha coincidit amb el triat per a la “Jornada de Filosofia de Girona” (filoara.cat/jf19), congrés de casi 300 batxillers de set Instituts. Malgrat que el reconeixement facial o biomètric massiu, la geoidentificació de qui sigui a zones no autoritzades o l’eficient satisfacció dels nostres desitjos, siguin sorprenents, altres indicadors són encara més preocupants.
Per exemple, a casi ningú li importa qui som. La Marta Peirano es qüestiona: “per què em vigilen, si no sóc ningú?” (TED Talk, 2015). No ens controlen com a individus, ni se n’ocupen persones: som “dades” i són “sistemes”. Tan de bo, com a “La vida dels altres” (Henkel, 2006), hi hagués un oficial de l’Stasi, que “vigilava”. Ara no hi ha “ningú”, només algorismes que decideixen què veiem o què rebem per a fer-nos sentir bé: la nostra vida ja no és tan “nostra”.
Philosophie Magazine actualitza el punt de vista de pensadors “consolidats”: a) l’optimista Lebiniz (s. XVII) recomanaria deixar-nos fascinar per les immenses arquitectures digitals, que ofereixen “el millor dels mons possibles”; b) Bentham (principis del s. XIX) admetria els avantatges d’obtenir allò desitjat i d’un ambient benvolent, tots ben vigilats per tots; c) Diderot (s. XVIII) ens encoratjaria a reprendre el control, alliberant-nos dels monopolis: visca el “codi obert”!; i, finalment, d) Thoreau (s. XIX) incentivaria a desconnectar-nos de tanta informació, oposant-nos a la dispersió i a la superficialitat.
La nostra “humanitat” és real i és inevitable: som ànima, comunicació, relacions. Emetem dades, sí; però, ho som? Ara mateix, mentre estic llegint aquest text, ja fa estona que no rebo “inputs”, i això em preocupa: ¿tindré la síndrome “FOMO”: “fear of missing out”? M’he perdut dades o connexions? Quina angoixa, oi?
