Articles

‘Una profecia que es compleix a si mateixa’ per Miquel Urmeneta

La setmana passada vam conèixer dades de dos informes diferents. Eren l’Informe de la Renda Familiar Disponible de 2014 elaborat per l’Ajuntament de Barcelona sobre els barris de la ciutat i Una economía al servicio del 1%. Acabar con los privilegios y la concentración de poder para frenar la desigualdad extrema d’Intermon Oxfam, un estudi d’àmbit internacional amb un capítol dedicat a Espanya.

Els mèdia ens han dit, referit al primer informe, que “la bretxa social s’eixampla a Barcelona” ja que “el barri més ric, Pedralbes, multiplica per set la renda del més pobre, Trinitat Vella”. Del segon s’ha destacat que “62 persones acumulen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial”; s’ha qualificat Espanya com a líder en desigualtat, ja que és el país de l’OCDE on més creix; i se’ns ha informat que “el patrimoni d’Isak Andic, el català més ric segons ‘Forbes’, equival a la renda anual de 150.000 famílies a Catalunya”.

Estic convençut que totes aquestes dades són certes i rellevants. Ara bé, segurament no poden explicar tot respecte a la greu situació social que estem patint. Tant les anàlisis dels textos citats com la cobertura mediàtica pivoten només sobre un concepte. A l’hora de parlar de la nostra realitat social, complexa com és, s’ha imposat l’òptica de la desigualtat en comptes d’altres que també podrien ser pertinents, com la pobresa.

Per a moltes persones no deixen de ser les dues cares de la mateixa moneda. L’associació desigualtat-pobresa és intuïtiva. “No es pot amassar una fortuna sense fer farina els altres”, deia un acudit de Mafalda. Per a molts, s’estableix una mena de relació causal: si uns en guanyen més, altres -per força- n’han de perdre. Fàcil: és un joc de suma zero. Tothom ho pot entendre.

Reforça aquesta intuïció el fet que les mesures per a combatre tant la pobresa com la desigualtat són bàsicament les mateixes: una educació pública de qualitat i una fiscalitat més justa i eficient. Amb tot, els experts ho desmenteixen: el creixement de la desigualtat no ha de produir necessàriament més pobresa.

En qualsevol cas, la idea més difosa de la desigualtat és la més simplificada que hem descrit més amunt, que incorpora una càrrega de conflicte important. I aquí rau -potser- un altre factor perquè els mitjans hagin prioritzat aquest concepte en el seu discurs. Com deia un vetarà periodista dels Estats Units, el conflicte és el motor de qualsevol narrativa.

Està clar doncs que la desigualtat ha triomfat com a ‘frame’, es a dir, el context dins el qual s’emmarca una certa informació, tot condicionant la seva interpretació i apuntant a una possible solució. Per exemple, no és el mateix proposar una pujada d’impostos als més rics per a pal·liar la pobresa que per reduir la desigualtat. Una mateixa acció de govern pot tenir sentits diferents segons el discurs que l’acompanya. I escollir una narrativa o una altra té les seves conseqüències en l’opinió pública, que és la forma que té la major part de la gent de conèixer i donar sentit al seu entorn.

A més a més, no hem d’oblidar que -com dèiem abans- el concepte de desigualtat és altament inflamable. “Quan les desigualtats es disparen, les persones tendeixen a considerar que s’està violant l’esquema bàsic de justícia que ha de regir en tota societat” diu Ignacio Sánchez-Cuenca, un sociòleg que ha documentat rigorosament l’increment de la desigualtat a Espanya.

El Roto

Vinyeta d’El Roto publicada el 21 degener de 2016 a El País.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquesta vinyeta m’ha fet pensar en un professor meu que deia que un ‘frame’ és com la línia del ferrocarril: si l’acceptes, acabes arribant on et porten les vies. Quin és el problema: que hi hagi molta distància entre qui guanya més i qui menys o bé que hi hagi una part de la població que s’empobreix?

La narrativa a la qual ens trobem no ens permet de fer-nos moltes preguntes i ja ha decidit quina recepta ha d’aplicar. No obstant, potser seria interessant pensar si la insistència en aquesta dimensió de la crisis i no en d’altres forma part del problema o de la solució. Si és un frame que tira més llenya al foc d’una societat que tendeix a la polarització i a l’enfrontament. O bé, si dóna ales a propostes populistes i manipuladores. Així, el discurs que emfatitza la desigualtat podria acabar potenciant els mateixos efectes negatius que denuncia. Seria una profecia que es compleix a si mateixa.

Miquel Urmeneta és periodista i professor universitari / @miquel_urmeneta

Un comentari a l'entrada: ‘Una profecia que es compleix a si mateixa’ per Miquel Urmeneta

  1. Idoya diu:

    Gran reflexió!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *