S. Olsaretti : “Tenir fills és una opció moralment arriscada”

Serena Olsaretti és llicenciada en Filosofia per a la Universitat d’Oxford, on també va fer un màster i un doctorat. Des de l’any 2010 és professora d’investigació de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) a la UPF.

Els fills no ens han demanat néixer. Per tant, és ètic imposar una vida?

Donar la vida a una persona és una decisió d’una importància moral enorme. És així per tres motius. En primer lloc, els nens no poden donar consentiment de la seva pròpia creació. En segon lloc, estar vius significa córrer el risc de patir danys, a més de gaudir de la possibilitat de prosperar. I, finalment, és important que ningú es vegi perjudicat pel fet de no existir. Aquests tres fets, que sovint no tenim en compte, són difícils de negar. Junts signifiquen que quan algú crea una vida està triant, en nom d’una altra persona, exposar-la a un possible dany i no ho fa pas per salvar-la d’un dany més gran. I això fa que sigui difícil, però no impossible, justificar moralment la creació de noves persones.

Tots pensem que, fins i tot sense el consentiment exprés d’algú, es pot posar en risc una persona si és per salvar-la d’un perill més gran –seria el cas d’un metge que, assumint els perills de l’anestèsia, fa una operació d’emergència a una persona inconscient–. Però en el cas de la procreació és diferent, perquè la persona que no existeix no pateix cap mal. De fet, si penséssim que perjudiquem tots els nens que no concebem n’hauríem de tenir molts. Inclús, si pensem que els procreadors beneficien aquells que neixen, resulta difícil justificar un possible mal a algú sense el seu consentiment. Igual que no acceptaríem que un metge fes una operació no urgent a una persona temporalment inconscient.

En algun sentit és defensable?

Sí, hi ha un concepte ens pot ajudar a defensar la permissibilitat moral de donar vida a les persones. En algunes condicions, quan és impossible esperar el consentiment d’una persona, confiem en el consentiment hipotètic o retroactiu. És a dir, podem pensar que, fins i tot quan hi ha risc de danys, la persona consentiria retroactivament haver rebut la vida. Ara bé, per tenir la seguretat que el consentiment retroactiu que esperem obtenir serà positiu, els procreadors tenim grans obligacions com a procreadors. En primer lloc, l’obligació d’ajudar els nostres fills a afrontar els reptes de viure bé de manera que estiguin segurs que val la pena córrer el risc de patir perills. En aquest punt difereixo d’alguns filòsofs que creuen que mai tenim justificació per imposar un risc no escollita un altre per beneficar-lo i que sempre és moralment incorrecte procrear. Insisteixo, la procreació és una opció moralment important i aquí també discrepo d’altres filòsofs que defensen que mentre les vides que portem a l’existència no siguin terribles, ja és suficient perquè sigui permissible pro crear. Això, des del meu punt de vista, implicaria que els procreadors tenen mínimes obligacions amb els fills, només per garantir que les seves vides siguin acceptables.

Per què tenim fills?

Hi ha molts motius. Alguns se senten atrets per la idea d’exercir el paper de pares, amb tots els seus reptes i recompenses; altres estimen el projecte de compartir fills amb algú que estimen; altres ho fan per satisfer les expectatives dels seus pares, o sota la pressió de les normes socials, o per tal de continuar la línia familiar, o fins i tot per mantenir el nombre de membres del seu grup ètnic o nacional; per salvar una relació que creuen incompleta; o per intentar trobar sentit en allò que generalment es representa, culturalment, com un projecte únicament valuós; n’hi ha que tenen fills per obtenir suport en la seva vellesa; i alguns tenen fills per donar un germà al primer fill. En la majoria dels casos aquests motius es barregen i normalment no són transparents.

No crec que aquests dos fets –actuar per diversos motius i que no siguin transparents– siguin un problema moralment parlant. Hi ha una diferència evident entre els motius pels quals les persones actuen i les raons per les quals han d’actuar o no actuar. Per això, crec que seria desitjable per als procreadors, els seus futurs fills i la nostra societat en general, que fomentéssim una actitud més reflexiva respecte les raons de procrear. M’explico.

Sí. Endavant…

En resposta a la pregunta de per què fem el que fem podem respondre de dues maneres: alguna cosa ens va motivar a actuar d’aquesta manera o alguna cosa va justificar la nostra actuació. Sovint parlem de “raons” per referir-nos a totes dues coses, però, de fet, hauríem de parlar de motius i de raons. Sovint reconeixem que actuem d’alguna manera per uns motius injustificats (per exemple, quan ofenem algú i sabem que estem exagerant) o quan fem allò que hem de fer, però ho fem per motius inapropiats (per exemple, quan actuem amb civisme envers els nostres veïns, però no més només perquè pensem que així ens estalviem problemes). Les raons i els motius no són el mateix.

Les nostres accions poden ser justificables tot i que les fem per motius incorrectes o moralment no lloables, Així, doncs, tenir fills pot estar justificat, inclús si els motius per tenir-los són considerats d’inapropiats, superficials o fins i tot moralment dubtosos. Això no significa que els motius pels quals les persones tenen fill siguin irrellevants. Els motius són importants instrumentalment, en el sentit que, si els nostres motius estan alineats amb les nostres raons, és més probable que actuem.

Per exemple, si tenim fills amb voluntat de salvar una relació romàntica que falla, probablement fracassarem. Però, a més, si no prestem prou atenció a la decisió de tenir fills podem arribar a fallar-los. En canvi, saber quines raons tenim per tenir fills ens dona més possibilitats de fer-ho bé. Per això, com a societat, hauríem de fomentar un debat sa i obert sobre si els fets que generalment motiven les persones a tenir fills són bones raons per tenir-los.

Tenir fills és un acte de donació o és un acte egoista?

Cal distingir entre tenir fills i criar fills. Sovint, aquestes dues coses van de la mà, però no sempre. Si mantenim aquestes dues coses separades és més fàcil pensar en la procreació com un acte potencialment egoista i considerar la criança com un acte altruista. Pel que fa a si la procreació és un regal o una elecció egoista, cal recuperar algunes idees ja apuntades a la primera pregunta i recordar que la procreació és moralment complexa. Per contra, si ens referim a la criança, entesa com atendre les diverses necessitats d’un fill perquè aquest esdevingui un adult autònom, podem dir que, si es fa dins el respecte als altres, és altruista.

Si tenim en compte el món actual, és immoral reproduir-se?

Actualment la humanitat enfronta nous desafiaments: el canvi climàtic, l’augment de les forces polítiques autoritàries i xenòfobes, les crisis d’un sistema econòmic que ha accentuat les desigualtats a quasi tots els països i que ha portat fins a defensors del capitalisme de lliure mercat a suggerir que el capitalisme d’avui ja no serveix als interessos de tots, etc. Si ens centrem en els potencials procreadors dels països privilegiats del món i en la possibilitat que la seva procreació sigui immoral, espero no equivocar-me si dic que, en aquest moment, encara som a temps d’enfrontar els reptes que he esmentat anteriorment i així complir amb les obligacions que tenim amb els nostres (futurs) fills; obligacions que hem de complir perquè haver-los fet existir sigui justificat. Si ho fem així, la procreació no ha de ser immoral, fins i tot en el món actual.

Quan dic això no vull pas dir que la popera generació de pares no tingui raons per preocupar-se; tot al contrari: tots els pares d’avui han de complir, a més de les seves obligacions com a ciutadans, les obligacions amb els fills i han de treballar per tal que els drets dels seus fills siguin garantits en el futur. De fet, hi ha una altra raó per la qual els futurs pares d’economies avançades tenen obligacions més exigents que altres pares: els seus fills tindran un impacte mediambiental molt més gran durant la vida que els nens de famílies menys acomodades. Per tant, si tenir fills no és immoral, sí aporta importants responsabilitats morals.

Vostè treballa el concepte de “justícia parental”. En què consisteix?

Per “justícia parental” em refereixo a la distribució en una societat dels costos i els beneficis dels fills, concretament a causa del que es deu als pares. Quan parlem de justícia parental, però, no ens referim a incentius o desincentius que es plantegen per provocar conseqüències desitjables. Per exemple, no parlem de polítiques pronatalistes per frenar l’envelliment, ja que aquestes no expressen consideracions de justícia sinó conseqüències que volem produir.

La justícia parental fa referència a allò que es deu als pares, si exerceixen de pares. Això no és la mateixa cosa que pensar que la societat deu ajuda als pares, però no perquè són pares, sinó perquè són sobretot dones que pateixen injustícies de gènere en ser obligades a fer la majoria de la feina domèstica no remunerat, patir discriminació en el mercat de treball i dominació dins de casa. La qüestió de la justícia parental és: la justícia dels pares requereix que els costos i els beneficis dels fills siguin compartits entre els pares i la societat en general, independentment de les preocupacions sobre la justícia de gènere i la justícia infantil i independentment de si tenim motius per incentivar o descoratjar la procreació?

És injust que els ciutadans que no tenen fills hagin de compartir els costos dels que en tenen?

No crec pas que ho sigui. Primer de tot dir que els no-pares no es poden queixar simplement perquè la seva situació empitjora. Gran part del pensament contemporani, i fins a cert punt la nostra cultura pública, posa èmfasi en la importància de responsabilitzar-nos de les eleccions que prenem. Per què els altres han de suportar les conseqüències de les nostres eleccions? El fet que algú empitjori el seu estat no és suficient per presentar una queixa, perquè la nova situació no sempre ha de ser causa d’una injustícia. A més, la demanda dels no-pares és no haver de compartir els costos dels fills un reclamació dubtosa si tenim en compte que les accions no parentals justes com els serveis finançats per fons públics o les prestacions de benestar social són possibles gràcies al treball dels pares, els quals treballen per pujar un fills també econòmicament productius. Per tant, els no-pares no poden queixar-se d’haver de compartir els costos dels nens: fer-ho seria dir que la justícia requereix que els no-pares n’obtinguin només els beneficis, però sense aportar res en els costos. No hi ha una base plausible per donar suport a aquesta reclamació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.