Epicur aconsellava no enamorar-se, ni casar-se, ni tenir fills, segons que recull Diògenes Laerci. Cal estalviar-se maldecaps i preocupacions, i dur una vida la més tranquil·la i quieta possible. També la Filosofia cínica grega desaconsella la paternitat. L’estoïcisme diria que, baldament un fill o filla sigui motiu de goig o satisfacció, aquesta alteració de l’estat d’ànim no deixa d’anar en contra de la calma i la serenitat adients a la vida sàvia.
No hi fa res que el balanç vagi bé, perquè el batibull emocional sempre hi és. Tot plegat pot sobtar o semblar fora de lloc actualment, però cal recordar que fins no fa gaire, era del tot excepcional la família que no havia patit el traspàs de criatures petites, com encara sovinteja en països subdesenvolupats. Fem-nos-en càrrec posant-nos en el lloc de qui ha viscut un avortament: provocat o no, no deixa de ser dolorós.
El món segueix, hi ha fills i filles, i la Sociologia descriu els canvis dels rols paterns/materns. Avui fa de molt mal dir què és socialment normal; sigui dit de passada, que en Sociologia normalitat només és una qualificació estadística i no pas moral.
La Psicologia ha refet els estàndards de gènere masculí i femení, i recull nous perfils. Han sortit a la llum identitats i models nous, i pertoca alhora donar compte de la realitat de l’acceptació social (i legal) del paper progenitor en persones LGTBI.
S’ha incrementat el reconeixement de la igualtat de gènere; les paternitats autoritàries, desprestigiades, van de baixa, i cada cop hi ha més grups d’homes/pares que comparteixen inquietuds durant l’embaràs. Es reconeix el dret a la realització personal no en clàssic de la dona, i de les altres identitats.
L’enriquiment humà pel guiatge, pel suport emocional, per la relació horitzontal i de respecte per la individualitat i projecte personal del fill o filla, etc., fins a quin punt anul·len el consell d’Epicur? És compatible avui la saviesa amb tenir fills o filles?
