Marina Subirats i Mar Galceran conversen sobre l’abolició de la prostitució

L’anunci del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, d’iniciar el camí de l’abolició de la prostitució a Espanya reobre el debat sobre aquesta delicada qüestió. Realment és possible abolir la prostitució? De quina manera s’hauria de fer?

Marina Subirats és sociòloga, gestora pública i política catalana. Va ser directora de l’Institut de la Dona del Ministeri d’Assumptes Socials de 1993 a 1996 i va ocupar diferents càrrecs a l’Ajuntament de Barcelona durant el mandat de Joan Clos, entre ells regidora d’Educació (1999-2006). Com a sociòloga és especialitzada en els camps de sociologia de l’educació i sociologia de la dona.

Mar Galceran és doctora en Pedagogia i des de 2015 coordinadora de projectes d’El Lloc de la Dona, un centre d’atenció a dones que exerceixen la prostitució o víctimes de trata en fins d’explotació sexual. Ubicat al Raval de Barcelona, té trenta anys de vida intervenint i atenent aquest col·lectiu. També ha treballat de Professora Associada a Universitat Ramon Llull. 

El president del govern central va anunciar ara fa unes setmanes en un acte del seu partit que abolirà la prostitució a Espanya, un posicionament que cap dels seus antecessors havia fet públic. Per què creieu que ara es fa aquest anunci? La solució “al problema de la prostitució” és la seva abolició?

MARINA SUBIRATS A mi em va semblar una molt bona notícia. Penso que, indubtablement, és el començament d’una cosa que serà llarga, però que ens encamina cap al final de la prostitució. Sense pensar que això sigui una llei que acabi amb tot, perquè sabem que les coses no són així. Però aquest anunci em confirma que el govern espanyol ha decidit afrontar un tema molt dolorós i que alguna cosa passarà i es farà per posar punt final a la prostitució.

MAR GALCERAN —Em va generar sentiments contradictoris. D’una banda, vaig pensar en tot el que em relaten les dones que atenem des d’El Lloc de la Dona. Un nombre elevat d’aquestes dones ens expressen la seva voluntat de deixar d’exercir la prostitució, perquè no s’identifiquen amb aquesta activitat. Ens fan un clam urgent i desesperat per poder poder deixar aquesta vida. Però, per l’altra banda, i pensant també amb elles, em va sobrevenir una preocupació immensa per tots els previs imprescindibles per tal que aquesta llei les pugui beneficiar de veritat. I aquestes coses prèvies i necessàries, ara per ara, no hi són o no es donen. Tinc la sensació que és una mena d’ingenuïtat molt gran pensar que aquesta llei les pot afavorir si abans no es fan moltes altres polítiques i lleis que són necessàries per a que siguin reconeguts els seus drets. És un tema tremendament complex.

A quines coses prèvies et refereixes?

M.G.—La pandèmia del coronavirus va impactar d’una manera brutal a la vida d’aquestes dones perquè es van quedar sense clients. Si s’està plantejant una llei que penalitzi d’alguna manera els consumidors de prostitució i no a les que ofereixen els serveis, això vol dir que, si com ara no se’ls dona cap alternativa ni ajut, les que no tinguin cap altre remei que seguir exercint-la veuran els seus ingressos reduïts considerablement, tal com ha passat durant la pandèmia. Per exemple, tenim el cas concret de les expectatives que es van generar en aquest col·lectiu amb l’Ingrés Mínim Vital. Inicialment es va dir que podrien accedir a aquest ajut però alhora de la veritat la gran majoria van quedar fora per ser immigrants en situació irregular. Llavors estem començant la casa per la teulada. Si abans no es donen unes prèvies condicions, l’abolició de la prostitució pot abocar a milions de dones a una situació de vulnerabilitat molt pitjor que la que es troben actualment. No dic que no sigui desitjable, però abans s’han de solucionar altres coses urgents per tal que la llei les acabi beneficiant realment.

Estàs d’acord amb què el govern espanyol està “començant la casa per la teulada”, Marina?

M.S. – L’aprovació d’una llei és important perquè si aquest sector no està regulat o ho està d’una manera que no hauria d’estar, es poden donar circumstàncies de maltractament o d’esclavitud. És evident, però, que amb la llei no n’hi ha prou. Estic d’acord amb la Mar. Tenim precedents, molt diferents de la prostitució, però que poden ajudar a pensar sobre el tema. Per exemple, quan s’ha hagut de reconvertir tot un sector d’activitat: tancament de mines o la siderúrgia. Són feines molt dures, per tant, millor que no existeixin, però que cal donar una sortida a les persones que l’exerceixen per no condemnar-los a la misèria. És evident que és necessari un pla que permeti que les persones que exerceixen la prostitució, i que ho fan perquè no tenen cap sortida econòmica, puguin tenir una sortida digna i que es puguin reinserir a la societat. I s’hauria de començar pels sectors pitjors. 

Què consideres per “els pitjors sectors de la prostitució”?

M.S. – Hi ha molts tipus de prostitució: no és el mateix aquelles dones amb molta independència i capacitat econòmica que exerceixen la prostitució perquè així guanyen més diners que aquelles dones víctimes de tràfic de persones. Hi ha moltes dones enganyades, amb promeses i promeses que després no es compleixen, i que viuen en condicions d’esclavatge. Això no es pot tolerar. És com si toleréssim l’esclavatge tradicional, amb unes condicions infrahumanes, per tant, s’ha d’acabar. I la manera de fer-ho és dotant-nos d’un marc legal que ho il·legalitzi, però evidentment reconvertint a les persones que hi treballen com s’han reconvertit altres sectors que s’han hagut de tancar. Des del meu punt de vista, aquesta llei ha d’anar acompanyada d’un pla molt precís per atendre, primer de tot, aquelles persones que estan pitjor, treure-les de la seva situació, donar-les una alternativa i reinserir-les en l’economia que podríem dir ‘normal’. Tot això ja ho sabem, com també sabem que de fàcil no en té res. Però, de possible sí que ho és; ha de ser possible. Però, amb les dones a vegades passa això de deixar-les a un cantó i anar fent. Doncs no! En aquest moment, això no és acceptable i, per tant, estic totalment d’acord que amb la llei no n’hi ha prou, i que potser només amb la legislació empitjorarem les coses, però la llei ha de ser un marc general que legitimi l’abolició o la prohibició de la prostitució. Després s’haurà d’acompanyar d’un pla integral de reconversió, que no es podrà fer amb totes les dones d’un dia per l’altre; s’haurà de començar pels sectors que estan pitjor. I, si després unes quantes senyores defensen que amb la prostitució s’ho passen molt bé i és la seva forma de viure, doncs endavant i que facin el que els hi sembli. No és un problema moral, és un problema de pobresa, en concret de les dones. I aquest ha de ser l’enfocament de la llei i el pla que l’ha d’acompanyar.

Marina, ara distingies dos tipus de prostitució. Una cosa és l’explotació sexual d’una persona per raons econòmiques, però èticament tenim alguna cosa a dir si una dona, lliurement, vol oferir els seus serveis sexuals a canvi de diners? 

M.S. –Hi ha una qüestió molt important a destacar. Moltes vegades, quan parlem de prostitució, es parla d’una suposada llibertat personal, individual i voluntària. I llavors la gent es pregunta per què s’ha d’abolir? Això, i ho ha dit la Mar que coneix de ben a prop aquest entorn, no és així; les persones que ho fan voluntàriament són una minoria. El que sabem és que avui hi ha una gran majoria de dones –que tendeix a augmentar perquè la prostitució s’està estenent i cada vegada més– que estan en aquesta situació contra la seva voluntat i amenaçades. Per tant, em sembla que no és una qüestió moral, sinó d’afrontar-se a un problema de misèria, de situació de la pobresa de les dones que en aquest país no és acceptable actualment. I que cal fer-li front. Els temes de llibertat ja els tractarem després. Quan tinguem resolta la situació de la majoria, ja en parlarem d’aquesta minoria que vol exercir la prostitució lliurement. Però, de moment, acabem amb el que és un autènticament esclavatge.

M.G. —Amb totes les entitats que estem coordinades per oferir suport a les dones que exerceixen la prostitució, els informes de la Policia o de fundacions especialitzades i de l’Ajuntament de Barcelona coincidim que, tot i que no es pot quantificar el nombre de dones que exerceixen aquesta activitat perquè és impossible, el noranta per cent de dones ho fan per necessitat econòmica. Això és una dada important. Per tant, les que ho fan motivades no per necessitats d’urgència econòmica o de subsistència, són un deu per cent. I sí, aquest deu per cent també té dret a exercir aquesta activitat. És veritat. Actualment, de forma reconeguda, tan sols hi ha opció a donar-se d’alta d’autònomes com a activitat d’alterne. Per una altra banda, em sembla que hi ha una sèrie de regulacions de lleis prèvies que són imprescindibles de poder implementar abans, no paral·lelament, que es reguli una possible llei abolicionista. Si no, hi haurà milers de víctimes dones que quedaran en una situació de precarietat extrema. Per què? Doncs perquè del conjunt d’aquest noranta per cent de dones que exerceixen la prostitució en situació d’exclusió social la majoria són immigrants que venen de països extracomunitaris, i estan, majoritàriament, en situació irregular. 

Dones atrapades per màfies que els prometen una vida estable i papers. 

M.G. –Exacte. Per tant, o flexibilitzem la llei d’estrangeria per regularitzar la seva situació o a aquestes dones els espera un futur molt nefast. Després, o s’estableix una prestació econòmica com l’ingrés mínim vital –però que realment hi puguin accedir i que no es creïn falses expectatives com es va fer anteriorment justificant que estaven en situació irregular– o la seva situació serà encara pitjor. També caldria una política d’ajudes a la formació explícita a les dones que estan exercint, ja que moltes tan sols tenen estudis elementals, i, per tant, es necessiten polítiques que incentivin la formació i la inserció laboral. Finalment, també s’hauria d’exigir als ajuntaments que compleixin la llei d’empadronament, ja que hi ha molts municipis que no deixen empadronar si no tenen un domicili fix. Heu de pensar que la majoria de dones que exerceixen la prostitució no tenen un domicili fix perquè van canviant contínuament de pisos i clubs. Generalment, acostumen a exercir la prostitució sota el “règim de plaça”, que vol dir que cada quinze dies es mouen perquè els clients volen dones diferents. Per tant, o els ajuntaments deixen empadronar-les sense domicili fix i així puguin tenir accés als recursos socials o s’augmenten els recursos d’atenció psicològica i emocional per poder reconstruir-se. O, insisteixo, es fan unes polítiques d’ajuda a la integració laboral, o tota aquesta llei abocarà a milions de dones a una situació de vulnerabilitat i precarietat molt més alta de l’actual. Tot això que mencionava són previs. Una cosa és la teoria i l’altra la realitat concreta que viuen aquestes dones. Hi ha una sèrie de necessitats que s’han de cobrir abans de sortir una llei que multi els clients, deixant a les prostitutes sense ingressos.

M.S. —Estic d’acord amb el que diu la Mar, diem el mateix tot i que ella d’una manera més precisa. Jo parlo d’un pla, que evidentment acompanyi aquesta llei. Podem fer aquest paral·lelisme amb sectors que econòmicament no funcionaven i s’han hagut de reconvertir. La prostitució no és per un problema econòmic, però s’ha de poder fer aquesta reconversió, oferint a les persones afectades feina i possibilitat d’integrar-se a la societat, és a dir, condicions adequades que corresponen als drets que tenim segons la nostra Constitució. Ara, dir que si surt la llei i no hi ha res més serà pitjor… tampoc és això. No he parlat amb gent del govern, però entenc que no han pensat només a fer una llei i ja està, sinó un pla per ajudar a aquestes persones a sortir d’una situació de marginalitat i d’incapacitat de guanyar-se la vida. No crec que se’ls hagi acudit de fer una llei sense res més perquè seria un autèntic disbarat.

M.G.— Jo no dic que el govern no hagi pensat en aquest pla, perquè seria forassenyat, però, potser, per la realitat que visc cada dia, no tinc gaire confiança amb la voluntat política que realment es faci una opció clara, no només amb les dones, sinó també contra la pobresa i la desigualtat social i de gènere. Potser he perdut l’esperança, però si ara ja no hi ha suficients polítiques socials, no m’imagino que sigui possible un cop s’aboleixi la prostitució. Em sembla una ingenuïtat. 

M.S.— Com a mínim s’ha d’intentar. 

M.G.— Sí, però veient la situació a la qual estan no veig que es pugui fer. Que les deixin empadronar primer, accedir a prestació social i després en parlem.

M.S.— A mi no em sembla la via, llavors no s’acabarà mai. Aquesta situació s’ha d’enfrontar de cara. És millor que les dones víctimes del tràfic de persones segueixin com fins ara? 24 hores sotmeses a què qualsevol home els passi pel damunt, sense la possibilitat de guanyar diners perquè tots se’ls queden? A mi em sembla una cosa esgarrifosa. Per tant, evidentment, que és un problema de pobresa de les dones, i per això fa molts anys que treballem per empoderar-nos i canviar les coses que no ens convenen. Pensar en primer canviar una llei d’estrangeria no és la via perquè aquesta legislació contempla molts més casos que els de les prostitutes. Cal buscar una forma concreta per a les dones prostitutes que estan en aquesta situació, perquè ara sabem que no canviarà la llei d’estrangeria dient que vingui qui vulgui i tothom empadronat.

M.G.— No estic dient que no hi hagi d’haver una regulació, sinó que es flexibilitzin les mesures perquè l’accés a la regularització no sigui de la complexitat que actualment és. No només per les dones que exerceixen prostitució, sinó per qualsevol ciutadà. 

M.S.— Aquesta és una altra reivindicació amb la qual estic totalment d’acord. Però, si hem d’esperar que s’arreglin totes les reivindicacions que envolten tot aquest tema, no avançarem. S’ha de fer un pla específic que contempli la situació d’aquestes dones, que passi per la regulació. I és molt més fàcil que es faci d’aquesta manera que no esperar primer que canviï la llei, ja que és un tema molt més complex que la prostitució. Per això, insisteixo amb la idea d’un pla integral. Jo no diria mai que si no es fan unes coses, no es puguin fer unes altres. Pitjor que la prostitució i el tràfic de persones no crec que hi hagi res.

A l’hora d’abordar aquest debat de forma definitiva, quins valors creieu que cal reivindicar?

M.G.— D’entrada parlaria del valor de la justícia i la igualtat. La justícia perquè, insisteixo, que darrere aquesta problemàtica hi ha una situació de desigualtat i pobresa de la dona, així com la redistribució de la riquesa. La pobresa a escala mundial és femenina. També parlaria del respecte i la dignitat de la persona.

M.S.— Totalment d’acord amb el que diu la Mar. Està clar que la igualtat entre gèneres no l’hem aconseguit ni de lluny, però afegiré alguna cosa més. Jo m’he dedicat al llarg de la meva vida a l’educació. Què estem veient avui en dia? A tota una generació, sobretot de nois, que cerquen prostitutes. Pensen que és una via fàcil, ràpida i que poden tenir sexe al marge de qualsevol element d’afectivitat. I això és molt negatiu i perjudicial. En el moment en què, per fi, s’ha alliberat la sexualitat, molt reprimida en aquest país durant massa anys, estem confonent molt les coses. Estem separant la sexualitat d’una altra cosa bàsica com és l’afectivitat. L’abús creixent de pornografia i la manca d’una educació sexual afectiva crea actualment una generació de gent jove que entén la sexualitat com una cosa deslligada del compromís i l’afecte i això, conseqüentment, està fent créixer la prostitució.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.