Porten bata. Verda, blanca… també blava. La majoria van calçats còmodes, a vegades amb colors, amb aquells esclops que fan que semblin sempre estar a casa seva, i amb el cabell tan sovint amagat darrera mocadors de cap que últimament s’han tornat estampats i atrevits. Són gent que voldríem veure el menys possible, però imprescindibles en tants moments. Amb una mica de sort, amb un somriure se’ns fan seus i ens comencen, amb aquest gest, a calmar la malura que ens hagi portat fins a ells. Decidits, de moviments àgils i estudiats, es mouen com si res entre aparells que gairebé només saben entendre ells. Estan equipats de mans sàvies, destres, que reconeixen els nostes mals i, que, sinó, no paren fins a trobar-los. Mans professionals, entrenades en el servei. Per sort, molts saben de mals de cos i dels que aquest fa a l’ànima. Per això, avessats a queixes i a exageracions, amb la paciència que els ha donat la natura o l’experiència, sovint curen els mals de dins i, de pas, els de fora. Els que en saben, i n’hi ha molts, et fan sentir únic enmig de la seva llarga llista. I, si els veus sovint, és molt difícil no agafar-los afecte. Del de debò i del de l’agraït, perquè els que porten bata fan molt més que la seva feina.
Sanitaris
