N’hi ha que ho tenen tot molt clar. Fan i desfan al seu aire, sense mirar enrere. Saben el que toca, el que volen. Dit i fet. N’hi ha que són així, determinats, decidits. I… n’hi ha que no. N’hi ha que ho fan veure o ni això. Tot s’ho han de pensar, ho han de sospesar. Repensar-s’ho. Comparar. Fer llistes. Sovint consulten, escolten, miren, comparen. I ho fan per les grans decisions, però també per a les petites. A vegades ho solucionen a sorts. Altres, deixen que algú decideixi per a ells –creient que així podran fer-los responsables de la tria si les coses surten malament–. Sovint són boníssims donant consells. Se saben de memòria la metodologia: fer llistes de pros i contres, demanar consell a la persona de confiança, no demanar consell a ningú…
Fins i tot, algun cagadubtes és referència d’amics i coneguts en la presa de decisions. I és que, malgrat ser-ne de mena, ho amaga molt bé. De fet, segurament, les decisions les té molt preses dins seu… però costa admetre-les. I és que quan es fa una tria, s’escullen també les conseqüències, i aquestes poden fer encara més por. El dubte és si el cagadubtes neix o se’n torna: d’una mala decisió neix un cagadubtes o se n’és tota la vida? Tota una vida dubtant, ha d’ésser ben cansat: els dubtes, pesen. O no?
Cagadubtes
