Els darrers dies hem pogut presenciar el drama de Lampedusa. Som conscients del patiment de les persones immigrants, però, de vegades sembla que no recordem que fa molt poc, els immigrants érem nosaltres.
He anat a Sant Adrià de Besòs per visitar el Museu d’Història de les Migracions de Catalunya (MhiC). Està situat a una antiga masia, Can Serra. M’afegeixo a un grup de persones que vénen d’un casal d’avis. Al principi em molesta una mica que m’hagi tocat aquest torn, però després comprovo la meva sort. La primera part de l’exposició comença repassant els anys 50, 60 i 70, quan molts andalusos van venir a Catalunya. El noi que dirigeix la visita fa el que pot per continuar el seu discurs, però es veu trepitjat per històries testimonials. Molts han viscut en primera persona la teoria que el guia inteanta transmetre. Les intervencions fan molt més ric el meu pas per aquest museu.
El MhiC compta amb un vagó d’El Sevillano, el tren que sortia d’Andalucia per arribar fins a Barcelona. Quan entres et fas una idea directa i gràfica de les condicions amb què viatjaven. “Los niños iban desperdigados, los poníamos a dormir hasta donde se ponen las maletas, ahí arriba”, “estábamos bien apretados, con todo, colchones, gallinas, chiquillos” o “lo peor era el miedo que pasabas si nadie te esperaba en Barcelona, los grises estaban allí controlándote”.
Són algunes de les frases que surten de la memòria dels avis. Fins i tot un em fa saber que hi havia una persona anomenada “el grabado, porque tenía la cara marcada de la viruela”. Aquest home controlava si els que arribaven tenien família o amics que els vindrien a buscar. Sinó directament te’n tornaves cap a casa o et detenien. La primera nit a Barcelona era clau; no podies dormir al carrer, estava penat. “Había gente que hacía ver que era familia tuya, iba a la estación de Francia y te abrazaba, y te decía, “tu quieto y haz ver como si nada, esta noche te vienes a dormir a mi casa”, los grises veían que ya tenías a alguien y no te preguntaban ya nada más. A mí me pasó; estaré eternamente agradecido, aunque no sé ni el nombre de la persona que me acogió”.
Aquest patiment que ells expressen s’assembla al que senten els immigrants que arriben a Catalunya. Al cap i a la fi sempre tenim els mateixos motius per deixar la terra on van néixer: guerres, inestabilitat econòmica, persecucions, pobresa, exili… I es troben amb les mateixes barreres: documentació, falta de casa i feina, etc.
La segona part de l’exposició parla precisament de les migracions actuals i dels paral·lelismes que hi ha amb allò que Espanya va experimentar com a país immigrant. Hem passat de les polítiques emigratòries a las polítiques immigratòries. Hi ha publicada una declaració dels provincials dels Jesuïtes d’Europa, l’Orient Mitjà i Àfrica-Madagascar, on es pot llegir una preocupació que comparteixo: “Els polítics d’un ampli ventall ideològic s’estan deixant influenciar per polítiques o discursos de l’extrema dreta. A mesura que la recerca de vots i d’èxit electoral es fa més intensa, el discurs polític corre el perill de ser ostatge de les formes extremistes del populisme. Fem una crida als polítics perquè no siguin aquests extremismes els que dictin el to del debat polític”. I per evitar caure en discursos extrems, val la pena fer tot el possible per conscienciar i sensibilitzar. Aquest museu és un dels molts recursos.
