En motiu del centenari del naixement de Raimon Panikkar, la Generalitat de Catalunya homenatjarà durant aquest 2018 la figura d’aquest filòsof i escriptor. La revista Valors el va entrevistar l’any 2006 en un número dedicat a la interculturalitat. Aquesta va ser l’entrevista:
El filòsof català Raimon Panikkar ja no concedeix entrevistes. Només ho fa en casos excepcionals, quan creu realment que val la pena trencar el silenci. Per alegria d’aquesta revista, Panikkar ha fet una excepció amb ‘Valors’ després d’expressar una gran sintonia amb els plantejaments de la publicació. Des de la seva casa de Tavertet, allunyat del “soroll mundà”, Panikkar desgrana les claus per anar més enllà en un concepte tan usat i a vegades buit de sentit com el de “interculturalitat”.
En aquests moments creu que la interculturalitat és ja una realitat o tot just un somni de futur?
La interculturalitat no és una realitat, però és un desig, una esperança i un sentit inconscient que si no arribem a entendre’ns ens destruirem i ens menjarem els uns als altres. En conseqüència, l’únic camí per la pau i la felicitat personal és reconèixer el dret i la diferència amb l’altre. Les cultures no són folklore, són maneres de pensar, de viure, de veure el món. Cultivar la diferència, veure la diferència i no espantar-se d’ella és importantíssim. Cal tenir en compte aquella frase tan difícil de l’Evangeli: “No jutgeu”. La interculturalitat comença per aquí. La primera aproximació a la interculturalitat és superar el complex de superioritat que ens hem inculpat. Pensem que individualment o col·lectivament – catòlics, musulmans…- tenim la veritat. Doncs no, la veritat no és monopoli de ningú. La veritat no la posseïm, “la veritat ens posseeix”, segons Sant Tomàs. Això sí, ara hi ha un sentit instintiu que s’escampa per tot el món el qual considera que si no prenem l’altre seriosament no ens podrem entendre.
Quin creu que seria el primer pas per començar a caminar cap a la interculturalitat?
El primer pas passa per un mateix. Si jo em crec en possessió de tota la veritat seré condescendent, però la condescendència pot ferir i irritar. Primer cal buidar-se d’un mateix, és la debilitat intel·lectual: som caminants, som pelegrins en camí, durant el qual l’altre ens dóna la mà. Potser sense la mà de l’altre no arribaria. El primer pas és sentir que l’altre és indispensable, és un company de viatge molt important. Cal distingir entre “alter”, l’altre part meva, i “alitud”, l’estranger. Jo no sóc complert sense l’altre. És clar, “estima el pròxim com a tu mateix”, no com aquell que té els mateixos drets que tu, sinó l’alter, aquell que també forma part de mi mateix.
Com ens podem preparar per aquest pas de “buidar-nos de nosaltres mateixos”?
Hi ha una virtut cristiana, molt propagada però poc practicada, que és la humilitat. Hem de pensar que no som els amos del món, no tenim el criteri de totes les coses perquè sempre necessitem de l’altre. La paraula humilitat és molt bonica, vol dir ser “humus” de la terra. És sentir-se unit a la terra. Molts homes han caigut a una gran temptació: intentar fer de la Terra un paradís terrenal. Per aconseguir aquest paradís es feren les perfil croades, Marx va fer el marxisme, uns altres el capitalisme… L’Evangeli diu: “El Regne de Déu és en nosaltres”, en les relacions humanes. Si no crec amb mi, no puc creure en Déu. Hem de recuperar el sentit de les dimensions humanes.
I després de la humilitat, el contacte…
Sí, però el contacte implica el coneixement. Tenim un desconeixement gairebé total de l’altre, només en sabem una caricatura. Tots els musulmans són uns fanàtics, tots els cristians són integristes, els comunistes són dolents… Recordo una senyora de poques llums que deia pestes dels musulmans. Li vaig dir: “Em permet una pregunta? Quants amics musulmans té?”. “Jo cap!”, em va contestar. Doncs ja podem plegar. No es pot conèixer si no s’estima, però no s’estima si no es té una simpatia innata i aquesta simpatia no es genera si no es coneix. És un cercle vital, no viciós. Tot va junt. Un exemple. Quan era petit a casa, els diumenges, hi havia el costum burgès de rebre visites. Un dia, quan els convidats van marxar, li vaig dir a la mare: “Quina gent més antipàtica!”. I la meva mare només em va contestar: “No t’has fixat amb la cara que feies?”. És clar, si la meva cara mostrava molèstia, els altres s’empipaven. Tot, també la interculturalitat, és correlatiu. No només els altres s’han d’adaptar a mi; jo també m’haig d’adaptar als altres. Una altra anècdota significativa, a Nova York. Tothom m’avisava de la perillositat dels carrers i un dia, al mig de Central Park veig un home, per mi sospitós, que venia en direcció contraria. Vaig pensar en córrer o fugir però al final em vaig encomanar a Déu. Ens vam creuar. En aquell moment vaig adonar-me que el terrorista era jo; ell també tenia por de mi. Tots dos estàvem espantats l’un de l’altre. Des d’aquell dia vaig pensar: “Mai més tindràs por d’un estranger”.
Però ara, malgrat conèixer poc dels altres, no sabem més que abans, no coneixem més?
Això no és veritat. És un defecte de la nostra formació cultural pensar que ara ho coneixem tot. Abans hi havia pensadors, com per exemple Ramon Llull, que coneixien a fons les cultures. Aquest coneixements penetraven en la gent. No crec que nosaltres ara estiguem en un espai cultural millor. Si una cosa em fa patir és aquesta epidèmia universal de banalitat. Abans la gent anava a la taverna no només per emborratxar-se, sinó a discutir, a parlar… Després d’observar una noia bonica, discutien sobre els grans problemes de la humanitat: què és el sofriment, la joia, allò humà…? Hem de superar el clixé del progrés. Però si que és veritat que viatgem per tot el món… Si, viatgem pel món amb la butxaca forrada d’euros quan l’altre encara viu amb un euro al dia… Quina democràcia hi ha si tolerem que l’altra meitat de la Humanitat visqui amb menys de dos euros al dia? El turisme és millor que res, però aporta poca cosa. La majoria dels viatgers van amb taxis, d’hotel en hotel, desconeixent la llengua, la cultura…
Per tant… vostè pensa que la globalització és positiva o negativa per la interculturalitat?
Indiscutiblement l’avantatge de l’anomenada globalització és que ens posa en contacte amb tota la gent que és diferent a nosaltres. La globalització no és una novetat. Des de fa milers d’anys que uns quants senyors ja parlaven de globalització quan van voler construir la Torre de Babel. Era una torre en la qual tothom hi havia de caber. Aleshores Jahvè va tenir el bon sentit comú de dispersar les llengües i va destruir el primer somni de la globalització. Jo penso que l’ideal no és la globalització sinó petites cabanes de dimensió humana on la gent es pugui entendre. La globalització és: “Qui paga, mana”. Interculturalitat no és monoculturalitat. Si tots parléssim anglès ens entendríem, si tots paguéssim amb euros seria més fàcil, si tots fóssim cristians estaríem en pau… no senyor, no és així. Sant Tomàs deia: “La saviesa divina va voler la diversitat dels homes”. Tots som diferents.
… així rebutja la unitat.
Sí, no crec que haguem de buscar la unitat, sinó l’harmonia. Per exemple, en el cristianisme tenim la Trinitat, que no són u, sinó tres. Cap s’imposa a l’altre. Les tres persones són iguals. Malament rai si jo em sento superior a vostè perquè sé llatí. Jo potser sé moltes coses, però si parlem de futbol, un tema tan respectable com qualsevol altre, no sé res de res. Ens manca obertura, acceptar que l’altre també ens pot ensenyar. Això és un dels defectes del cristianisme històric, sovint hem anat a ensenyar però no hem anat a aprendre.
Per trencar aquest cercle de temença i desconeixement qui ha de fer el primer pas?
Hem de ser nosaltres, aquells que vivim en el benestar. Els altres només han vingut aquí perquè la política europa i nordamericana els ha robat tot el que tenien. Durant la revolució de 1968, recordo que a Zurich, una de les ciutats europees amb una renta per càpita més alta, hi havia un gran cartell que deia: “Vosaltres us moriu de fam, nosaltres ens morim de fàstic”. L’enriquiment que ens porten els immigrants és enorme. Si ells es donen compte que ens aporten alguna cosa, igual que nosaltres els n’hi aportem d’altres -no totes les coses d’Occident són dolentes- tindrem l’oportunitat de sortir d’aquesta situació.
Per assolir uns mínims punts de contacte entre les diferents cultures, tots hem de renunciar una mica a la nostra cultura?
L’ideal és no renunciar a la cultura, per no absolutitzar-la. A mi m’agrada molt el vermell, però em manca tot l’arc de Sant Martí per gaudir de la bellesa de la creació. Si tots parléssim una sola llengua, estaríem immersos en un avorriment total. Només en la creació ja estem separats entre masculí i femení. La solució no és ser tothom igual, sinó saber gestionar la diferència. Quan era jove tenia una frase: “La saviesa és l’art i la ciència de saber convertir les tensions mortals en polaritats creatives”. La polaritat és natural: blanc/ negra, hivern/estiu, home/dona… La saviesa divina vol la diversitat del món. La interculturalitat és obrir-me jo per gaudir de l’arc de Sant Martí de la diversitat cultural, encara que no l’entengui del tot perquè sóc especialista d’un sol color. La interculturalitat comença quan no creiem ser la totalitat del gènere humà.
La interculturalitat comença amb el tracte amb el veí?
Avui tenim la gran oportunitat de veure en el veí “l’altre”. Catalunya, a diferència de països com l’Índia, on viuen barrejades desenes de religions i cultures, no ha tingut aquesta gran oportunitat fins ara. Quan es comparteix un espai amb un altre, més enllà de les critiques inicials, es produeix una obertura natural vers l’altre. Hem de fer esforços per aprendre els uns dels altres. Ells han d’aprendre el català perquè viuen aquí, però una manera de guanyar-los és aprendre una mica de la seva llengua o els seus costums, sense escandalitzar-nos perquè fan una cosa d’una manera, reaccionen diferent o van vestits d’una altra. Els homes som diferents i podem aprendre els uns dels altres, la relació ha de ser de doble direcció. Si els escoltem amb la intenció d’aprendre de seguida ens guanyarem el cor de l’altre.
… però ens ensenyen un món de bons i dolents.
Sí, ens donen aquesta imatge. Per exemple, nosaltres som els bons perquè respectem la llibertat d’opinió, però no pot haver-hi llibertat sense respecte. Tristament, fins ara d’això no ens n’hem donat compte. Un altra situació: no crec que faci falta una policia especial i ferotge per evitar que es practiqui l’antropofagia. Encara que estigués afamat em repugnaria menjar-te. Ni se’m passa pel cap. La manca de sensibilitat total i el convenciment absolut d’haver de defensar els meus drets no és positiva.
Per tant, els límits de la cultura arriben fins a…
Fins on ens marca la natura. Uns poden menjar carn humana sense cap tipus de problema i a uns altres els fa fàstic. Cal respectar el costum. Tot allò humà té límits, però aquests límits no els pot marcar la llei. Hem absolutitzat la llei. Per exemple, a l’Índia es creu que és Déu qui fa les lleis. Un Déu legislador? Per això, com ja he comentat, la cultura és més que folklore, és una manera de veure el món. Ara bé, òbviament, més enllà de la cultura, hi ha d’haver unes mínimes lleis. Llibertat no és llibertinatge. Per exemple, a Anglaterra la gent circula per l’esquerra, doncs si vaig per la dreta ho pagaré car. Però aquesta no és una llei de cel i infern. Hem de comprendre que hi ha coses naturals, no tot es pot legislar. Encara no estem acostumats a exercir la nostra llibertat. Hi ha una oració d’un filòsof indi que diu: “Em tens lligat amb la meva llibertat”.
Amb tantes diferències, on hi ha un punt de contacte?
Tots som pelegrins, tots som humans, tots som imperfectes, tots busquem, tots necessitem els altres. És un gran obstacle pensar: “Jo he arribat aquí i vostè ja hi arribarà”. No tots anem vers el mateix lloc, però si que tots ens necessitem els uns als altres.
A molts països orientals, com l’Índia, des de fa segles que hi viuen mesclades diferents cultures. De l’Orient en podem aprendre algunes pautes?
Tampoc podem idealitzar l’Orient. Tenia un amic que deia: “A Occident tots són materialistes, cada occidental té un cotxe, en canvi, els orientals, tots som espiritualistes, ens morim de ganes per tenir-ne un”. L’Índia, sociològicament tampoc va per bon camí, ha agafat les pitjors coses d’Occident.
Com creu que cal transmetre el valor de la interculturalitat?
El valors no es poden imposar. S’han de descobrir amb els ulls oberts, el cor net i amb una gran dosi de paciència. Els valors són una forma d’esmicular la nostra divinitat, tots som fills de Déu. Vostè es manifesta optimista. Quan de temps creu que necessita la humanitat per arribar a la plena interculturalitat? No crec que el temps sigui una autopista que porti al cel, a l’infern o al no res. He inventat una parauleta pel temps és temptiternitat. Hem de viure el fet etern dins els nostres cors. Si cada trobada no és única, la vida ens rellisca, no la gaudim. Quan faig una crítica d’Occident, critico les formes d’acomiadar-se: arreveure, ja ens veurem… Si ara has gaudit de la meva presència perquè ens hem de remetre al després. Hi ha un pare de l’Església que diu: “Qui no viu ara la vida eterna que s’oblidi de viure-la després”. Ens manca una dimensió mística de l’existència. Si no som feliços és per culpa nostra. El futur és una projecció del present. – M.COLL / J. SALICRÚ.
