Laboratoris i universitats de diversos països estan treballant a contrarellotge per desenvolupar la vacuna de la covid-19. Això mentre la pandèmia segueix incontrolada. Rafael Vilasanjuan és director del Departament d’Anàlisis i Desenvolupament de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGLOBAL) i membre de la junta de l’Aliança Global per la Vacunació (GAVI), entitat que acaba de guanyar el premi Princesa d’Astúries de Cooperació 2020.
Centenars de projectes busquen la vacuna de la covid-19. Aquesta carrera contrarellotge és positiva o negativa?
És positiva ja que hem passat a no tenir pràcticament recerca per a vacunes infecciones a tenir pràcticament dos-cents projectes en marxa. Ara bé, si unifiquéssim totes aquestes recerques podríem aconseguir millors resultats? En tot cas, mai abans s’havia treballat així per buscar una vacuna en un temps record.
Quines possibilitats d’èxit hi ha?
La vacuna de la sida, amb la qual es treballa des dels 80, encara no ha aparegut. Una vacuna normalment triga una dècada en desenvolupar-se i aquesta s’intenta aconseguir en un any. Una vacuna que entra en assaig clínic fase 1, que és provada en humans, només té un vint per cent de probabilitats de convertir-se en vacuna. Per tant, si dels dos-cents projectes actius en aquests moments només tretze han entrat en fase humana és probable que a finals d’any puguem tenir una o dues vacunes viables.
Els laboratoris que acabin en primer lloc aquesta cursa, quin poder real tindran?
Primera cosa que cal dir: les primeres vacunes que surtin no tindran un cent per cent d’efectivitat. En segon lloc: no n’hi haurà per a tothom. La producció de vacunes actualment no supera el vint per cent de la població mundial i estem treballant amb aquests límits. En aquest marc és molt més intel·ligent pensar a nivell mundial que a nivell regional o nacional. La raó és molt senzilla. Podríem tenir una vacuna del setanta per cent d’efectivitat i, fins i tot, podríem vacunar el setanta per cent de la població catalana. Però si un trenta per cent de la població no genera anticossos, què farem? Tancarem fronteres? Per tant, és molt més interessant no pensar per zones sinó per grups de risc sobre els quals focalitzar. Per exemple, els professionals sanitaris, essencials si hi ha un rebrot de la pandèmia.
La vacuna podria ser monopolitzada?
Si només hi ha una vacuna –cosa poc probable–, és important que no sigui monopolitzada. Una part molt important de la recerca inicial s’ha fet amb diners públics, per tant, aquí els estats han de pressionar per intentar que aquestes vacunes siguin accessibles i que tinguin una gran efectivitat. Aquesta, però, encara és una batalla molt prematura.
L’ètica quin paper juga en el negoci de les vacunes?
Té una importància transcendental en la part de la seguretat i de l’eficàcia. No podem oblidar que les vacunes s’injecten a persones sanes; per tant, no poden tenir efectes secundaris. El mercat de les vacunes no és diferent al mercat d’altres productes. Si al final no hi ha prou vacunes, els estats hauran de pressionar perquè el preu d’aquest producte no sigui el de mercat, sinó en funció de la capacitat de compra i de la necessitat humana per salvar vides.
I quan es podria distribuir?
Al gener potser tindrem una vacuna que hagi passat tots els assajos, però no una vacuna per ser injectada al braç. La producció serà lenta i s’hauran d’establir prioritats.
La pandèmia ha estat global, però les decisions s’han pres a nivell nacional…
Pensar que els països haguessin pogut actuar de forma conjunta hauria estat l’ideal, però ara mateix no hi ha país que vulgui prescindir dels seus interessos nacionals i apostar per la via internacional. I això que el virus no coneix fronteres.
L’Organització Mundial de la Salut ha fet un bon paper en aquesta pandèmia?
Ha tingut errors però ha actuat dins de les seves possibilitats. Pensem que l’OMS respon a 192 estats i no pot imposar-se a cap. Quan diu una cosa, deixa en mans dels estat la decisió o no d’aplicar-la. A l’inici de la pandèmia l’OMS podia haver denunciat Xina perquè no els va permetre una investigació, però no ho va fer. L’OMS aquesta vegada ha actuat molt més ràpid que en el cas de la pandèmia d’ebola –allò sí que va ser un fracàs– però s’ha trobat limitada pels estats, que manen.
Més enllà de la vacuna de la covid-19, en el segle XXI, les vacunes encara són el privilegi d’uns pocs?
Gràcies a la feina de l’Aliança Global per la Vacunació, les vacunes ara estan cobrint totes les malalties que estan matant els menors de cinc anys. Penseu que la covid-19 ha provocat més de mig milió de morts al món, però cada any a nivell mundial moren vuit-cents mil infants per pneumònia. Podríem dir el mateix del xarampió, la malària o la sida. Vacunar un nen africà els primers cinc anys de vida de les dotze malalties principals costa quaranta dòlars. En relació a aquest càlcul hauríem de saber quin hauria de ser el preu de la vacuna de la covid.
Abans augmentaven els moviments antivacunes. Després d’aquesta pandèmia, creu que aquesta tendència canviarà?
Per una banda crec que s’agreujarà, perquè hi ha persones d’aquests moviments que argumenten la llibertat individual per no vacunar-se, cosa estúpida perquè amb el seu gest posen en risc la resta de la comunitat. La vacuna només és una barrera per evitar que un virus entri. També creixerà per la desconfiança, perquè la vacuna no tindrà un cent per cent d’efectivitat, etc. Ara bé, una cosa és segura, les vacunes són la única via per a la millora de l’esperança de vida.
Fins a quin punt aquesta crisi pot ser una oportunitat per canviar el sistema?
A Espanya la inversió per habitant en salut és de 2.900 euros/any, a 35 països de l’Àfrica està per sota dels setanta dòlars/any. Amb aquesta diferència no hi ha possibilitat de tenir una salut global. Cal començar a pensar que la salut no és només un tema de solidaritat, sinó de seguretat. En aquest sentit, penso que aquesta pandèmia ens ha fet perdre la supèrbia. Igual que després de la Segona Guerra Mundial es van pensar mecanismes per evitar un conflicte global, ara manquen organitzacions per evitar riscos globals.
