Aquest catedràtic d’Ètica de la Universitat de Barcelona defensa que “emmancipar-se vol dir fer-se subjecte”. Conversem amb ell sobre aquest camí personal. Bilbeny (Barcelona, 1953), filòsof i escriptor, és professor universitari i catedràtic d’ètica a la Universitat de Barcelona des del 1990. El febrer de 2017 va ser nomenat president de la recentment creada comissió ètica d’aquesta institució. La seva especialitat són les qüestions interculturals, l’ètica de la ciutadania i el cosmopolitisme. Ha publicat nombrosos llibres d’ètica i filosofia política, com La identidad cosmopolita (2007), Consultorio ético (2008), Ética del periodismo (2012), Justicia compasiva (2015), La vida avanza en espiral (2016) o Filosofia per sortir de casa (2019). En relació al tema del monogràfic, però, destaquem El futuro empieza hoy (2010),
sobre el valor de l’emancipació.
La paraula emancipació sovint la relacionem exclusivament amb una qüestió d’independència econòmica. Això és una simplificació del concepte?
No podem perdre de vista els condicionants econòmics, però tampoc els condicionants culturals i personals. Aquests dos també són importants. Els condicionants econòmics els hem de tenir en compte en qualsevol situació social i personal. Això és obvi. No podem parlar sobre el retard de l’emancipació juvenil sense considerar la terrible depressió econòmica que estem travessant. I, precisament això ens fa tenir avui una mirada compassiva i comprensiva, que mai hauria de ser paternalista, cap els joves —o no tan joves— que tenen dificultats per emancipar-se. Ara bé, els condicionants mentals també són importants.
En quin sentit?
Una persona viu tres tipus d’edats: l’edat biològica, l’edat moral i l’edat legal. Les edats biològiques són àmpliament conegudes: la infantesa, la pubertat, l’adolescència, la joventut, la maduresa, la vellesa… Després també tenim l’edat moral, la qual no necessàriament coincideix amb l’edat ha esquerdes entre les quals imaginar les coses diferents. Per altra banda, si la meva voluntat fos absolutament crítica contra els joves, també podria respondre amb un no volen. Però això tampoc seria absolutament cert. Segur que hi ha joves que no volen emancipar-se, als quals la seva situació ja els va bé, però també n’hi ha molts que sí. En aquesta pregunta no admeto una afirmació general.
En la primera resposta —no poden— hi estaria inclosa aquesta mirada paternalista que vostè abans criticava?
Sí, sens dubte. Aquesta mirada està relacionada amb els motius econòmics: atur, encariment de l’habitatge… I insisteixo, els motius econòmics són indiscutibles, però, si ens volem allunyar d’aquesta mirada paternalista, no ens podem oblidar d’altres elements, com els motius culturals.
Anem al detall, doncs. Quins serien per vostè aquests motius culturals que dificultarien l’emancipació juvenil?
En el nostre context cultural –i en aquest marc hi incloc la majoria dels països del sud d’Europa–, les persones tenim una biològica. Sovint la maduresa moral –si arriba– ho fa força més tard que la maduresa biològica. Fa un temps Woody Allen en una entrevista a La Vanguardia afirmava: “Sóc més vell però tinc les mateixes limitacions de quan era jove, no crec haver millorat especialment en res”. I, finalment, hi ha l’edat legal. En aquest cas només hi ha dues opcions: minoria o majoria d’edat. En conclusió, no hi ha sincronia entre les tres edats! Ara bé, per mi, l’edat més important és la moral, que també inclou elements culturals i psicològics. Afirmar que els joves no poden emancipar-se només per motius
econòmics… és enganyar-se.
Això voldria dir que els joves no poden emancipar-se per motius econòmics o no volen perquè no estan preparats, és a dir, perquè no tenen la maduresa moral necessària?
En un tema com aquest cal ser molt primmirats. La resposta fàcil seria dir “no poden”. I seria cert. D’entrada “no poden”, però també cal dir que no estem davant d’un no absolut. És un no poden relatiu. Els joves estan molt condicionats per la situació econòmica, però no del tot. Sempre hi una sèrie de cordons umbilicals que no ens deixen trencar els vincles afectius, cognitius, psicològics i morals amb les nostres dependències. En primer lloc, la dependència familiar. Aquesta dependència és bona, perquè l’objectiu dels pares hauria de ser ensenyar els fills a ser independents, però de vegades això no succeeix. Hi ha molts pares i mares sobreprotectors. Els fills s’han de deixar volar! En els països anglosaxons els pares estan més preparats psicològicament perquè els fills marxin de casa. (…)
Si vols llegir l’entrevista sencera pots comprar-la a l’iQuiosc.cat o ets pots subscriure a aquí
