Aroa López: La mirada des de la primera línia

Tant de bo jo no fos aquí, pronunciant aquestes paraules.” Estava davant del rei, el president del govern espanyol, ministres, presidents autonòmics, dirigents de la Unió Europea i incomptables autoritats, però Aroa López sabia que la seva intervenció a l’acte era un “privilegi trist” perquè era indestriable de la mort de —fins llavors— més de 28.000 persones a tot Espanya.

El 16 de juliol passat, en el funeral d’estat per les víctimes del coronavirus, just després de treure’s la mascareta per fer la seva intervenció, aquesta infermera de l’Hospital Vall d’Hebron va parlar en nom del col·lectiu sanitari, però també de tots aquells que van treballar en la primera línia en contra del coronavirus. Metges i infermeres, però també transportistes, botiguers, caixers, farmacèutics o cossos de seguretat de l’estat, entre molts altres.

En cinc minuts de rellotge i poc més de sis-centes paraules, va pronunciar un discurs que va escriure pràcticament d’una tirada i que, ràpidament, va començar a córrer com la reivindicació d’un col·lectiu que, com va insistir, no formen herois sinó persones. La seva repercussió va sorprendre-la a ella mateixa.

Aroa López és la infermera supervisora del Servei d’Urgències de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, el que més casos de covid-19 ha atès a Catalunya durant la pandèmia. Formada a l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona, treballa a aquest hospital des del 2003 i, des de l’any 2017, n’és la supervisora d’Urgències. Les seves paraules al pati d’armes del Palau Reial de Madrid són un testimoni des de la trinxera dels mesos més durs que ha viscut la sanitat d’aquest país i, a la vegada, un recordatori sobre l’essència de la professió. Potser perquè ella coneix bé les dues cares d’aquest món.

Aroa López sap què és estar ingressada a l’UCI, sap què és que t’intubin i sap què és tancar els ulls perquè et sedin. L’any 2016, es va contagiar de grip A, va tenir pneumònia i va derivar en una insuficiència respiratòria. Va passar onze dies en coma induït a l’UCI del centre on treballa, cuidada pels seus mateixos companys de feina, fent el pas d’infermera a pacient.

D’aquella experiència, en conserva el convenciment que la sanitat pública li va salvar la vida i la capacitat de desxifrar allò que reflecteix la cara dels seus companys. Potser per això, en el discurs, va recordar com, en ple esgotament físic i emocional per la pandèmia, l’única part del cos que els EPI deixaven a la vista eren els ulls i com, en els moments més durs de la crisi sanitària, havien après a comunicar-se amb la mirada.

Unes mirades que condensaven converses senceres amb els pacients. Mirades amb què els demanaven una videotrucada, que els acostessin el telèfon per acomiadar-se de la família o que els donessin la mà. Una mirada que per les persones que estaven soles a l’UCI ho era tot. Per als que lluitaven entre la vida i la mort, els ulls dels sanitaris ho eren també dels familiars i dels amics. Eren la cura, l’afecte i el consol. Tot en una mirada.

Quan queden lluny els aplaudiments de les vuit del vespre i la nova normalitat cada cop s’assembla més a la vella, Aroa López és la veu de la consciència que ens recorda allò que sovint oblidem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.