Per què, a diferència d’Espanya, altres països tenen registres tan positius respecte la satisfacció democràtica?
Quan l’any passat es van fer públics els resultats de l’Enquesta Social Europea –una de les en-questes europees més rellevants per conèixer l’opinió dels ciutadans de diferents països–, els mitjans de comunicació del nostre país van posar ràpidament èmfasi en la mala valoració que feia la ciutadania de la democràcia. En el fons, però, les dades no representaven cap novetat significativa.
L’estat espanyol se situava, de nou, i ben acompanyat de Grècia i Portugal, a la cua en confiança en les institucions (Parlament, partits polítics, sistema judicial…). Així mateix, i malgrat el recent passat dictatorial, la importància donada a viure en un règim democràtic no era massa elevada. Els partits polítics, l’actitud de la Unió Europea, la llibertat dels mitjans de comunicació…. gairebé tots els índexs polítics registraven uns valors comparativament molt baixos.
Aquestes qüestions ocupaven, de fet, la majoria de titulars dels diaris l’endemà que es fes pública l’enquesta. Poques anàlisis, però, van focalitzar l’atenció en aquells països que registraven xifres elevades de satisfacció democràtica. Es tracta de països que sistemàticament presenten valors superiors a la mitjana. Parlem dels casos de Suïssa, Dinamarca, Noruega, Suècia, Finlàndia i Holanda, tots ells amb valors superiors a l’aprovat. Què diferencia aquests països de la resta? Per què tenen registres tan positius?
Petits i amb classe mitjana potent
Tot i que amb models socioeconòmics diferents, la majoria d’aquests països es caracteritzen per tenir una classe mitjana important, amb nivells educatius força elevats i més aviat homogènia culturalment. De retruc, són països que combinen una economia de mercat amb una sector públic potent, especialment dirigit a proveir serveis a la classe mitjana i a introduir mecanismes correctors per impulsar la igualtat d’oportunitats.
Així mateix, tots aquests països també tenen en comú una economia força avançada i amb unes desigualtats socials més aviat baixes. Avui en dia, la relació entre l’economia i la satisfacció democràtica és, sobretot al sud, un element que corrou els fonaments del sistema polític. L’Enquesta Social Europea ja mostrava que els ciutadans de l’estat identificaven en l’àmbit social com el defecte més important per a la democràcia
Corrupció i influència de la política
A diferència del que pugui semblar a primera vista, la recerca recent sobre la qüestió desvincula corrupció i la satisfacció amb els règims democràtics. L’impacte negatiu d’aquests esdeveniments, així com d’altres possibles escàndols, sembla afectar la satisfacció de la ciutadania respecte el funcionament del sistema, però no comporta una erosió de la creença que la democràcia és el millor sistema pel país. Tampoc el fet que governi el teu partit sembla provocar un distanciament respecte la democràcia.
Així doncs, quin element polític que provoca que alguns països estiguin més satisfets? En essència, la recerca feta fins ara indica que dos factors tenen un pes important: la polarització partidista i la cultura política.
Per una banda, els països democràticament satisfets presenten graus de tensió i polarització política més baixos. Els partits que governen acostumen a fer propostes dirigides al votant mitjà, format en gran part per persones de classe mitjana. D’altra banda, aquest darrer mecanisme provoca que s’incentivi una cultura política del pacte i del consens. El debat polític gira, en general, entorn de propostes concretes i la ciutadania acostuma a tenir un elevat interès per la política. La informació política flueix, la confiança interpersonal és alta i la polítics no es percep com quelcom aïllat i perillós.
Votar més no és més participació
És important aquí desmuntar un tòpic: només en el cas de Suïssa la ciutadania té més possibilitats de democràcia directa que a l’Estat espanyol. Aquests països no es caracteritzen per poder votar més vegades sinó per graus de participació més elevats. És a dir, no és que votin més sovint, és que, quan ho fan, la mobilització és molt superior.
Amb tot, no es tracta lògicament de països que no tinguin problemes, sinó d’estats que combinen, des de fa dècades, un model estable, des de les institucions a la cultura. Com recomanarien els economistes, copiar (i millorar) allò que fan els altres podria ser, també en aquesta cas, una bona estratègia.
