Aprofitem que Pablo d’Ors visita breument Barcelona –ciutat natal del seu avi, Eugeni d’Ors– just abans d’emprendre un viatge a Mèxic per conversar amb ell. La residència habitual d’aquest sacerdot i escriptor és Madrid, però els seus viatges són constants, especialment des que l’any 2014 va crear l’Associació Amigos del Desierto i que, per expressa designació del papa Francesc, poc després va ser nomenat conseller cultural del Vaticà. Com a escriptor ha publicat diversos llibres, entre novel·les i llibres d’assaig, dels quals destaca l’anomenada trilogia del silenci: ‘El amigo del desierto’ (2009), ‘Biografía del silencio’ (2012) i ‘El olvido de sí’ (2013).
L’any 2007, per primera vegada, Bauman va citar el terme ‘societat o modernitat líquida’. Avui, però, es parla més de societat gasosa o volàtil. Més enllà dels adjectius, creu que realment s’ha produït una pèrdua d’estructures fonamentals on construir valors?
Som una societat d’orfes. Un orfe és aquell que no té pare. I, nosaltres, des de Freud
en endavant, hem matat els nostres pares. Per tant, no tenim un fonament en el qual creure o confiar. En aquest sentit, som més vagabunds, anem d’aquí cap allà sense cap objectiu, que pelegrins, els quals a diferència dels primers caminen perseguint un objectiu clar. Per tant, per mi, l’individu de la societat contemporània occidental té dos problemes: per una banda, l’absència de fonaments i de mestres, la qual cosa ens fa viure en una sensació de menys solidesa; i, per altra banda, la pèrdua de camins, itineraris i propostes pedagògiques. No solament hem perdut l’horitzó, la pàtria i el pare, sinó també la terra sota els nostres peus, un lloc on arrelar-nos. Sense un passat i sense un futur, el present s’enfonsa.
I quines són les conseqüències d’aquesta situació?
Actualment per gestionar aquesta sensació de pèrdua creem estímuls que ens mantinguin entretinguts. Fruit d’això és la cultura de l’extraversió, que promou estar sempre fora. Avui ens entretenim, però no ens intretenim. No ens sostenim a nosaltres mateixos. La solució més idònia a aquesta situació seria apostar per una cultura de la interioritat.
Abans d’analitzar les possibles solucions, quines causes explicarien aquesta evolució de societat líquida a societat gasosa?
En les darreres dècades hi ha hagut canvis de paradigma molt radicals. Avui l’home
contemporani viu de forma molt diferent de com vivia abans. Són moltes les causes, per exemple: la pèrdua de l’autoritat –especialment en sentit vertical, mentre se subratlla la dimensió horitzontal–; la pèrdua del sentit de l’espai en benefici del temps; la pèrdua del sentit de la tradició –ara l’individu vol experimentar per si mateix i no heretar res–, etc. Darrera de tot això també cal tenir en compte la secularització de la societat. Abans la religió sancionava i durant algun temps l’art va ser el seu substitut. Actualment, però, l’art ja no busca la bellesa sinó l’expressivitat i la seva identitat. Ens conformem amb ser notaris de la realitat, sense anar més enllà del que es veu. Avui, els escriptor, els filòsofs i els artistes ja no volen ser profetes, aventurar que passarà o explicar allò que no es veu.
Respecte la societat gasosa, què hem de fer? Sobreviure, combatre, resignar-nos…
Jo no sóc catastrofista. Per mi, aquest rumb no és necessàriament negatiu. En aquesta nova sensibilitat contemporània hi ha moltes coses positives. De fet, més que una situació de crisi, aquesta és una situació de nova oportunitat. Una oportunitat per reinventar i recrear el misteri de la identitat. Això significa que abans de pretendre canviar res, cal rebre el que ja hi ha. Hem de reduir i, si és possible aplacar, l’afany intervencionista que generalment tots tenim i que impedeix que la realitat expressi el que és i no com ens agradaria que fos.
Per tant, no hem d’actuar?
Primer hem de saber mirar i quan ho sapiguem fer, aleshores, es produirà la sorpresa davant de les possibilitats noves que ens brinda la realitat. El discurs inicial de manca de referents no pretenia ser nostàlgic. No podem ni hem de prescindir del passat, però crec que aquesta situació és una oportunitat per ser millors persones i una millor societat.
La flexibilitat seria el principal valor d’aquesta societat gasosa?
Sí. Flexibilitat i rigor s’han de mantenir sempre. Una obra ben feta se suposa a una persona entregada, disciplinada, rigorosa, però també flexible; una persona que sap agafar les carreteres secundàries i no s’obsessiona amb els objectius. Una persona que no cau ni en la rigidesa, ni en la laxitud. Els punts intermedis sempre són més intel·ligents.
Bauman parlava d’una pèrdua d’estructures fonamentals on construir valors.
Aquesta idea de pilars fonamentals és massa filosòfica. Per mi, el sosteniment de la persona és la pròpia la realitat. No hi ha un punt de partida ni un punt d’arribada més sensat que la realitat. És en la realitat on ens espera la vida. Aquestes elucubracions sobre els pilars de la societat només fan que extreure’ns de les qüestions concretes. El fonament és una mirada brillant amb esperança, un nen que et dona la mà, una persona gran que et mira de forma implorant… això és el que realment mobilitza l’ànima humana.
Quins valors creu vostè que encara es mantenen inalterables malgrat aquesta societat gasosa?
El que diré ara, especialment en el context d’aquest revista, pot generar certa estupefacció: jo no crec gaire amb els valors, sinó amb les persones. Un valor es pot admirar, però no deixa de ser una idea, mentre que una persona es pot estimar i ens podem entregar a ella. En canvi una idea mai ens pot correspondre perquè no té vida pròpia. Hi ha qui diu: “Jo he viscut per la injustícia”. Ho has fet perquè has vist injustícies encarnades en les persones. (…)
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.
