Pulsions

Ens ha tocat viure temps convulsos. Encara no estàvem del tot recuperats de la crisi econòmica del 2008 quan va esclatar amb virulència la crisi provocada per la pandèmia. En aquest context, hi ha dues pulsions polítiques que semblen recórrer els votants i la ciutadania en moltes democràcies avançades. Una és la pulsió tecnocràtica, que podríem caracteritzar com per una preferència dels votants pels lideratges polítics forts i experts. També hi ha una segona pulsió rellevant que és la del nacionalpopulisme, molt sovint encapçalada pels partits d’extrema dreta.  

La pregunta pertinent, aleshores, és fins a quin punt aquestes pulsions polítiques cada vegada més habituals a les nostres democràcies ens han de preocupar. En quins contextos apareixen amb més facilitat? Quines són les condicions que propicien el decantament dels votants cap a aquestes opcions? Són, a l’extrem, pulsions antidemocràtiques? Els factors explicatius d’aquestes dues pulsions són diversos. Però en podem subratllar dos que semblen ser importants. El primer és la inseguretat econòmica, que sembla accentuar el decantament dels votants cap a opcions nacionalpopulistes. Un segon factor, més vinculat a la pulsió tecnocràtica, són els nivells elevats de desconfiança política i la cerca de seguretat per part dels votants.

És rellevant assenyalar dos condicionants més que possibiliten aquestes pulsions. El primer és un context de creixent desmobilització i apatia col·lectiva per part dels votants. No és només que els nivells de confiança en les institucions i líders polítics siguin baixos. És que ens trobem en un context de forta desmobilització política i reducció del teixit social i associatiu. És veritat que la crisi econòmica de 2008 va fer créixer en alguns àmbits l’interès per la política i revigoritzar l’interès per allò col·lectiu, però de manera fragmentada. De manera més general, aquest context de reducció dels nivells de capital social la falta de mediadors polítics possibilita les pulsions tecnocràtiques i nacionalpopulistes. 

Per altra part, vivim també en contextos de polarització política creixent. Davant de crisis econòmiques i socials complexes, els votants poden tenir la temptació de refugiar-se cap als seus grups de referència i disminuir els nivells de confiança cap a persones d’altres grups – és l’anomenat in-group bias– . Quan això passa els valors universalistes decauen i la ciutadania es decanta cap a valors més grupals i autoreferencials. Comencem a tenir evidència, a més, que els mitjans de comunicació i internet poden haver facilitat la polarització i el decantament dels votants cap a posicions més extremistes. Sabem, per exemple, que la inseguretat econòmica acompanyada de l’exposició a determinats mitjans de comunicació pot afavorir el nacionalpopulisme. Les noves tecnologies de la comunicació en contextos d’apatia social poden haver afavorit, també, la desconfiança política i la pulsió tecnocràtica. 

Donat tot això, alguns economistes i politòlegs ens alerten del risc d’erosió de les normes democràtiques. Fins al punt que alguns votants podrien estar disposats a sacrificar determinats ideals o normes democràtiques per afavorir les opcions polítiques que els són més properes. Això, és clar, significaria un risc de primera magnitud per a les democràcies contemporànies. Ens trobem, però, davant d’un punt de no retorn d’aquestes característiques? Hi ha raons per pensar que aquest no és el cas. El que sí que hem d’admetre, però, és que a les democràcies contemporànies les pulsions tecnocràtiques i nacionalpopulistes hi són ben presents i vehiculen en bona manera els nous processos de competició política. Però això no vol dir necessàriament que les democràcies corrin perill, sinó que aquestes pulsions són compatibles i caracteritzen les democràcies contemporànies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.