Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

“Videojocs”, dins les ‘Escenes quotidianes’ de Jordi Alcàsser


L’altre dia vaig veure un noi que sortia d’una habitació, sortia amb els ulls inflats i la cara cansada. Portava moltes hores tancat movent els dits concentrat en una pantalla. Les dues primeres hores havia estat un futbolista d’un equip de primera divisió de la lliga anglesa i havia aconseguit acabar primer després de molt patir i alguns lesionats, llavors havia estat durant una hora un franctirador encarregat d’eliminar una cèl·lula terrorista i finalment i per acabar més relaxat, s’havia dedicat amb cos i ànima a ser alcalde d’una gran ciutat. Estava esgotat i l’endemà tenia un examen que no havia estudiat, un examen molt difícil que en un moment donat havia decidit no estudiar i dedicar-se a l’afició que més li agradava desconnectant de la seva vida i submergir-se en les que li proposava la consola.

Aquest és el gran què dels videojocs, doncs ens permeten com si fóssim endolls desconnectar d’una vida (la real) i endollar-nos a la virtual. La real sabem que està plena de dificultats, malentesos i contratemps, la virtual també té aquestes característiques, sinó seria un avorriment, però sense cap tipus de conseqüències, a part potser del maldecap i la sensació de buidor. No és que sigui un enemic número 1 de les noves tecnologies però si ho sóc de la inconsciència. Com és que hi ha joves i no tan joves que són capaços d’estar-se un cap de setmana sencer davant la pantalla? No s’afarten de ser algú que en realitat no són? Què és això que lliga tant fort als videojocs? Podem parlar d’addicció als videojocs o és exagerar?

Com he dit és aquesta capacitat simuladora i alienant. Doncs d’alguna manera la proposta és perdre’s en el joc. Si tenim en compte l’experiència, en un principi als anys 70 tot era molt rudimentari, lent i necessitava de la imaginació per completar la imatge. Actualment l’últim crit és el videojoc sumat a la realitat virtual, un experiència totalitzadora que està cridada a triomfar.

Però, no hi ha cosa més difícil i costosa que anar diametralment contra els signes dels temps, això és el present i serà el futur, però també és cert que a la Xina, per exemple, hi ha centres de desintoxicació als videojocs, on tanquen en règim militar a joves durant un temps i els sotmeten a normes estrictes. El millor és pensar-hi i no deixar als nostres fills únicament en mans dels videojocs. Qui es pot resistir a deixar de banda la imperfecte vida humana per ser un robot de 5 metres que ha de salvar el planeta?

Aquest és un gaudi que proposa una pèrdua de límits, una fascinació a la imatge i al so i uns arguments molt ben travats que volen capturar el temps i l’espai del jugador durant el màxim de temps, sense pensar i organitzant cadascuna de les seves emocions perquè no tingui mai la necessitat de deixar-ho i fins i tot anar al lavabo sigui una molèstia. S’ha estudiat molt com consumir al jugador, és a dir, comprem un aparell que ens consumeix el cos i l’ànima i en aquest consumir essencialment buit i narcisista n’hi ha que s’hi deixen estones de la seva vida. Una dada: el 2017 la indústria dels videojocs va facturar el doble que la suma de la del cinema i la música!

No sé si és correcte o no, però fa pensar sobre la realitat que ens envolta i això és molt necessari

Jordi Alcàsser és psicòleg i psicoanalista 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *