Acaba de finalitzar el programa que copresentava a TV3, El favorit. Quina valoració fa d’aquesta experiència a la televisió?
La valoració és molt positiva. A nivell de continguts crec que hem explicat moltes coses i hem aproximat la història del nostre país a molta gent que no la coneixia prou. També hem assolit un dels nostres objectius, despertar interès per la història. Tenint en compte la franja de prime time en què s’emetia, el ressò que ha tingut el programa ha estat correcte. Tots hauríem volgut tenir més temps, més programes, més audiència i explicar més coses però, fora de les obvietats, tot l’equip està molt content. A més, cal reconèixer a la direcció de TV3 el fet que apostés de forma valenta per un programa cultural, concretament d’història, en una franja de dura competència.
Què és més difícil: fer un programa d’història entretingut o que un mitjà de comunicació l’accepti a la seva programació?
És més difícil que l’acceptin, ja que fer-lo, l’equip de El favorit ha deixat clar que es pot fer.Amb aquest programa hem demostrat que es pot explicar història de forma entretinguda. De fet, teníem com a referent un programa de Catalunya Ràdio, En guàrdia, que s’emet des de fa quatre anys i que després de l’estiu començarà la cinquena temporada. A la ràdio hem fet quasi dos-cents programes d’una hora dedicats a la història de Catalunya, fet que demostra que la història és un pou inesgotable de curiositats i elements d’interès. A més, en altres elements també es veu l’interès actual que hi ha per la història de Catalunya. Per exemple, hi ha el cas de la revista Sàpiens o dels molts llibres que actualment es venen sobre aquesta temàtica. Per tant, la televisió també pot optar aquest camí.
Per tant, podem dir que la història de Catalunya està de moda?
Relativament sí. Hem viscut dècades de silenci, d’amnèsia imposada pel franquisme i d’amnèsia autoimposada per la transició democràtica i per això, ara vivim un despertar. La història ens ajuda a entendre la nostra identitat nacional, social i cultural, per tant, és lògic que aquest interès hi sigui. Al mateix temps però, reconeixent que la història està de moda, crec que amb El favorit hem trobat un format a nivell mundial. Pel que jo sé i pel que m’han informat els meus companys, un format d’aquesta mena, és a dir, un programa d’història, fet en directe, a plató i amb humor ha estat una novetat mundial. S’han fet programes sobre història molt variats, però amb aquesta combinació d’elements encara no s’havia fet enlloc.
Realment el nivell de coneixement d’història dels catalans és tan baix com diuen algunes enquestes o estudis?
El panorama és relativament patètic, encara que aquesta paraula sona molt forta. És evident que els coneixements generals d’història, com d’altres disciplines, són baixos. Estem davant d’una crisi del model de transmissió de coneixements, no només a Catalunya sinó a tota l’Europa Occidental. Arreu, els professors es queixen del baix nivell dels seus alumnes, encara que aquesta sigui una tònica pròpia de la professió. No podem oblidar que en els textos egipcis de fa 3.000 anys ja es deia que els joves de llavors eren una colla de descreguts, ignorants, xerraires i mal educats, que no respectaven l’autoritat dels mestres. O que els deixebles de Sòcrates, a la Grècia clàssica, es dedicaven a trencar les estàtues del camí del Partenó d’Atenes en comptes d’estudiar atentament les paraules del mestre. Malgrat ser una constant en la història, en aquest moment vivim una crisi aguda en la transmissió de valors, estem en una societat on la transmissió audiovisual és molt potent i en la qual l’escola encara no ha sabut trobar la seva posició. També vivim una època de desprestigi del sector públic en general, del qual l’escola en paga les conseqüències. L’ensenyament i la sanitat són la trinxera de la primera línia de l’Estat del Benestar. Per tant, cal combinar molts elements en el moment d’explicar aquest desconeixement de la història. Un desconeixement que sempre podem corregir abans de lleparnos eternament les ferides.
Programes divulgatius com El favorit han ajudat a projectar una altra imatge de l’historiador? Han ajudat a incrementar la credibilitat d’aquests professionals?
Sí. D’una manera o altra aquests tipus de programes ajuden a incrementar el prestigi de la història com un element interessant i capaç d’explicar coses que ens ajuden a entendre el nostre present. També però, entre alguns historiadors, particularment dins el món acadèmic, aquest tipus de programa és poc valorat i, fins i tot, menyspreat. Hi ha una part del gremi que mostra una voluntat explícita de menysprear els esforços que es fan en divulgació. Precisament, si durant molt temps algunes persones han considerat que la història era avorrida ha estat perquè hi ha professors que són francament avorrits; professors que tenen molt poc interès en explicar-se i en ser entesos. Em sembla que hi ha d’haver diferents tipus de professionals: historiadors dedicats a la investigació, perquè la història és una ciència, però al mateix temps cal historiadors que socialitzin els coneixements. Cal treballar en aquestes dues línies i fer-les compatibles.
Creu que la gent és conscient que és fruit d’una història?
Tothom repeteix aquesta idea, però crec que malgrat repetirla, no tothom se n’adona de fins a quin punt és certa. És evident que la nostra entitat es construeix a partir d’allò que som i hem estat. La nostra entitat com a individus, com a nació, com a grup, com a classe social… tot es conforma a partir de la nostra memòria. La persona és memòria. Si nosaltres tenim un nom, ens reconeixem per aquest nom i som capaços de cridar els altres pel seu nom, és perquè tenim memòria, perquè recordem qui som i d’on venim. Per tant, és evident que la història és imprescindible per entendre la nostra identitat. En el cas de Catalunya, això és especialment cert. És a dir, si nosaltres ens volem entendre com a comunitat complexa, plural, però al mateix temps amb característiques específiques que canvien al llarg dels temps, cal que siguem conscients de quina és la nostra història.
Per tant, qui s’hauria de responsabilitzar d’aquesta recuperació de la memòria històrica?
Hem de ser tots. Certament que les administracions tenen la responsabilitat política de salvar la memòria, però tots devem a molta gent l’esforç immens i el sacrifici extraordinari que molts van viure “per salvar-nos els mots”, com deia Espriu. Un exemple concret. Imagineu els primers mesos d’estiu de 1940, quan Catalunya era un país ocupat per un exèrcit enemic,quan la repressió s’abatia sobre tota la societat, quan França havia caigut sota el poder dels nazis, quan pràcticament tot Europa estava ocupada, quan els nazis i els soviètics havien signat un tractat de no agressió, per tant, la llibertat del món quedava només representada per Gran Bretanya bombardejada per l’aviació alemanya… En aquell moment, tota l’esperança del món estava perduda, però malgrat això, milions de persones arreu d’Europa van continuar vivint, alimentant els seus fills, cuidant dels vells, guardant una llengua i guardant en la memòria els valors de la llibertat i la democràcia. Aquesta gent mereix tot el nostre reconeixement. No reconèixer-los aquest esforç és menystenir-los i matar-los per segona vegada. En aquest cas, la nostra culpa moral seria més gran que la d’aquells que els van assassinar per primer cop, perquè nosaltres tenim l’oportunitat de salvar-los la memòria. Per tant, l’administració pública té el deure de fer això, però també és un deure que tots tenim socialment, tant des de la universitat, com des dels mitjans de comunicació, les famílies… arreu.
Però ara sembla que haguem passat completament a l’altre extrem. La història si no és antifranquista ja és criticable.
La història que es fa ara no és una història antifranquista a nivell historiogràfic, sinó una història antifranquista en el sentit ideològic i de valors. Crec que és lògic i bo que sigui així. Existeixen uns valors que han permès construir una societat amb llibertat, més justa i més propera en el conjunt del món occidental. Aquests valors són objectivament millors, per tant, defensar aquests valors és bo. Al mateix temps, en el cas dels continguts, hem de fer un esforç per explicar-los tots, per conèixer tots els matisos. Aquests dos aspectes no són incompatibles. Es pot ser tan objectiu com es vulgui en els continguts i, al mateix temps, es pot ser subjectiu en les emocions. La ciència no pot viure completamet al marge de l’emoció, perquè el científic és un ésser que viu en un context social determinat i no se’n pot oblidar completament. Quan algú diu que és objectiu menteix. Somriure o plorar davant una història ens fa humans i no podem oblidar que la història, entre altres coses, és passió. La història són les amistats, les enveges, els odis… acumulats durant generacions i generacions.
I com s’ha d’explicar la història perquè aquestes passions no es converteixin en ressentiments històrics?
La història cal explicar-la amb passió però amb continguts precisos. L’esforç intel·lectual i el rigor no pot anul·lar la passió, però s’han de combinar els dos elements. Hem d’entendre que tot és molt complex i la vida és sobreabundant i molt confusa. Si la nostra vida ja és complicada, imagineu-vos tantes vides acumulades. Per aquest motiu cal fer una crida a la prudència intel·lectual i al mateix temps al compromís moral, social, polític i cívic. Això que demano tampoc és una cosa novedosa, de fet, la cultura occidental s’hauria d’haver construït sota aquesta premissa: rigor intel·lectual, més compromís social-moral. Només hem de recordar Kant amb la crítica de la raó pura i la crítica de raó pràctica. No podem dimitir de la nostra responsabilitat com a persones.
… però cada dia veiem com s’usa la història de forma interessada per generar nous conflictes.
Sí, d’aquestes conductes en tenim molts exemples. En els mitjans de comunicació de l’estat, l’ús que es fa de la història a vegades és brutal. Es menteix sistemàticament i es defensen coses que des de l’acadèmia se sap sobradament que no són certes. Sovint, el que es diu des de les ones de la COPE és un insult a la veritat i a la dignitat. I cal denunciar-ho.
S’ha dit molts cops: “Hem de conèixer la història per aprendre dels errors del passat i no repetir-los”. Però encara no ens la creiem prou, oi?
M’agradaria ser tan optimista, però també hi ha una frase que diu: “l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra”. M’agradaria pensar que la història ens ensenya a no tornar-nos a equivocar, però malauradament la història ens ensenya que caiem en errors de la mateixa mena perquè som humans i les nostres passions estan programades genèticament des de fa 300 milions anys. En canvi, l’intent de civilitzar-nos només té 4.000 anys d’història. Intentar controlar passions de tants anys és complicat. A més, llastimosament, la civilització només ha estat una forma de control de les nostres més baixes passions. Sovint els humans hem demostrat una capacitat de crueltat incomparable a qualsevol altre espècie. D’això n’hem de ser conscients i, per tant, hem de tenir una mica de por de nosaltres mateixos. Però aquest element ens fa valorar encara més les nostres capacitats de fer art, bellesa… Cada vegada que no fem el salvatge és un gran avenç.
Seria possible una història en clau de pau, fora del marc dels conflictes bèl·lics?
Sempre hi ha hagut més afecció en parlar de les guerres i en donar més rellevància als líders militars que als pagesos. És evident que la pagesa que va plantar un vegetal per primera vegada en una terra erma és una heroïna de la nostra societat i sense ella no haguéssim existit molts de nosaltres. És evident que cal fer un reconeixement del treball quotidià de moltes generacions. Però hem d’entendre que sovint la guerra és el paroxisme de la raó i del sentiment, per tant, és especialment útil per comprendre les misèries i la glòria dels humans. La guerra tendeix a invertir els valors, allò que està bé en guerra està malament en pau. Matar en un context de guerra et converteix en un heroi. Una vegada Groucho Marx deia: “Si mates un home ets un asssassí, si en mates deu mil ets un heroi”. La quantitat dignifica. Parlar de les guerres ens ajuda a entendre’ns a nosaltres mateixos, encara que és evident que també hem de fer esforços per parlar de moltes altres coses. Tampoc podem oblidar que al públic en general el conflicte li genera un interès més gran que com es plantava una vinya a finals del segle XVII. Els historiadors hem d’aprofitar la morbositat de la gent per captar l’atenció dels ciutadans cap a altres temes.
Els historiadors sempre miren el passat però es planteja quin món estem deixant als futurs historiadors?
Ells es trobaran amb una realitat abundant i complexa. Sóc optimista. Crec que la història econòmica dels darrers dos o tres segles ens demostra que qualsevol temps passat va ser pitjor, almenys pels occidentals. Sóc conscient que al món hi ha moltes injustícies, que sovint tot allò que hem millorat està en perill de ser destruït en qualsevol moment, que existeixen amenaces contra l’Estat del Benestar… però hem de reconèixer que s’ha avançat molt. La història ens permet ser optimistes. Les nostres condicions de vida són molt millors que les dels nostres avantpassats. Hem de combinar el realisme de la ment amb l’optimisme del cor. Si perdem l’optimisme del cor ens ensorrarem abans de començar a canviar les coses i aquest és un luxe que no ens podem permetre. No vull que els meus, en el sentit més genèric, tornin a perdre.
