El filòsof contrasta el discurs de la por amb el discurs de la il·lusió, mentre el primer paralitza, l’altre construeix.
La paraula il·lusió té vàries interpretacions. Hi ha les il·lusions dels sentits o falses il·lusions, dites així perquè no es corresponen amb el món objectiu. Però si ens fixem en la il·lusió com a valor, aleshores hi trobem l’autenticitat que impulsa esperances i entusiasmes envers un objectiu o un projecte que, justament per això, resulta illusionant i engrescador. És la il·lusió com a plus d’energia psíquica que mou voluntats i promou compromisos.
Contrasti’s ara el discurs de la il·lusió amb el discurs de la por. La il·lusió és un valor constructiu; la por és una afectació psicològica negativa i sovint paralitzant, per continuista i tancada. La por no ens serveix, no ens resol res, sovint ofusca i anul·la, mai és útil per aclarir-nos intel·lectualment, o per encarar una situació de crisi o cap repte de futur. La por mai fa propostes noves. Una altra cosa molt diferent és que un residu de por sempre ens acompanyi d’ençà tenim consciència; aquest és el cas de la por a la mort. Epicur ja descreditava el discurs de la por a la mort, fent present que no hem de tenir-ne cap basarda, perquè un cop morts ja no serem i, per tant, res ens podrà afectar. De manera més popular, tothom sap queviure-amb-por és un no-viure; pensem en el dia a dia poruc i miserable de les persones hipocondríaques, que no arriben a gaudir de la salut i de la força que en realitat tenen. Nietzsche afirma que cal viure plenament, menystenir la resignació dels obedients, adoptar l’esperit lleó, i assumir la vida, amb la il•lusió rabent i positiva dels infants i del jovent.
El discurs de la por ha estat denunciat en ple de referències filosòfiques i literàries, que assenyalen la mesquinesa i la dimissió humana a que es troba abocat tothom qui accepta que li facin por. Per a Sartre, la por és no atrevir-se a ser lliures i negar-se a fer i a bastir l’existència autèntica. També Eric Fromm, a La por a la llibertat, fa una mirada humanista al viure humà, des de la sociologia i la psicoanàlisi, i mostra com d’irrenunciable és la llibertat i el prendre decisions pensant per compte propi. La por és alienació i abandonament a decisions i interessos aliens, impropis. I a la por li segueix la depressió, perquè mal podrem fer callar el rau-rau últim si abandonéssim i ens autoanul·lessim i, per por, no exercim el nostre dret a decidir.
