Jugant amb la informàtica
Quan el pas del temps es fa constant en els plecs i solcs de la pell, s’inicia una nova etapa, desitjada i temuda a la vegada, però en tot moment meravellosa: la vellesa. Els anys d’experiència guien cada pas, i els records dels moments viscuts es fan palesos als ulls d’aquells que han passat la línia dels 65. Sembla un final, però tot just comença l’oportunitat de gaudir d’un merescut temps lliure i la il·lusió de viure creix a cada instant. És hora de recuperar el temps perdut, de fer coses que fins llavors no havien estat plantejades. És, en la jubilació, quan es descobreixen els afers més interessants, senzills i satisfactoris.
Al Casal de Gent Gran del Parc, això ho saben prou bé. A part de poder seure amb els vells amics per prendre quelcom i fer petar la xerrada, jugar a la “petanca” o simplement veure passar i els minuts i la gent, des de l’Associació es duen a terme tallers i cursets diversos. Entre ells, el més peculiar a ulls dels joves és el d’iniciació a la informàtica. Per això es va habilitar una classe amb vuit ordinadors on els avis aprenen d’una forma amena els primers passos per a entendre el funcionament de les tecnologies emergents.
Emmarcats en una aula lluminosa, veïna d’un indret verd com és el Parc Central vell, en companyia de prestatgeries farcides de llibres de tota mena, es barregen lliçons i acudits, preguntes i coneixement, concentració i rialles. Els esperits joves derroten les canes i els cabells absents. Un cop es tanca la porta, fet que marca l’inici de les sessions, cadascú se submergeix en la seva pantalla, i tots junts s’endinsen en un espai màgic on un cursor minúscul obre grans finestres de faula.
Els plaers del viatge
Viatjar, és a dir, traslladar-se d’un indret a un altre per un temps determinat no és per definició una forma d’oci, però en els nostres dies si que és cert que la majoria de gent que viatja ho fa com a activitat d’oci, de plaer, de diversió i d’evasió. Fins i tot, sembla que alguns tinguin “viatgitis” i que no sàpiguen desitjar res més durant tot l’any a part que arribi el mes de vacances i poder fugir a alguna destinació quan més llunyana millor. Ara bé, que es plantegi com una activitat d’oci no signfica que tot el viatge sigui una successió continuada de plaers. Fruit d’aquesta tensió és d’on neix l’escissió entre els viatgers -que entenen el viatge globalment, com una experiència amb moments bons i dolents- i els turistes -que busquen el màxim plaers i confort a cada moment-.
Ja des d’abans de sortir de casa cal haver fet almenys tres esforços gens plaents: el primer és triar la destinació i el tipus de viatge (més o menys hippy, pensar amb quin transport anirem, on dormirem…); el segon, és aconseguir fixar unes dates per a dur-lo a terme tan si es fa sol com acompanyat; i el tercer, és intentar recrear el màxim de comoditats amb la petita casa la motxilla o si és el cas el vehicle- que serà l’únic que t’acompa-nyarà en el viatge. Perquè anar de viatge significa també renunciar a algunes coses; moltes, per a alguns.
Després, quan ja ha arribat el dia i hem sortit de casa ens queda una munió de tràmits abans no arribem al destí escollit: hores i hores de cotxe (o d’avió, si el destí és molt llunyà), canvi d’ambient i desgavell horari, aprenentatge de la nova situació (si és diferent del context habitual)… Moltes incomoditats i esforços abans no ens caigui la baba estan davant de la Torre Eiffel a París o veient unes ruïnes maies a Guatemala. Un esforç que, quan arriba el moment de tornar cap a casa, es veu enriquidor i necessari per haver aconseguit una mica de felicitat durant alguns dies.
Passejar pel port de la ciutat
Quan arriba el bon temps un dels indrets que més incrementa la seva població els dies festius són les platges, els passejos marítims i els ports de les ciutats (si es disposa d’algun d’aquests tres elements). Així, si durant l’hivern els vials líders en passejos són els carrers i places principals de les ciutats, quan és primavera el centre geogràfic d’aquestes poblacions es desplaça a baix a mar. I, a Mataró, passejar pel port es converteix en un dels passatemps principals dels ciutadans, una de les moltes maneres que hi ha de distreure’s i passar l’estona.
El braç del Port de Mataró té una llargada d’un quilòmetre, demanera que si es fa el trajecte d’anada i tornada -sembla el més lògic- es pot caminar almenys dos quilòmetres i la sensació d’haver “estirat les cames” queda ben patent en el protagonista del passeig. Una sensació, al cap i a la fi, agradable i reconfortant.
Els habitants del Port varien molt en funció de l’hora i el dia en què ens trobem. Al matí hi acudeixen les persones de més edat, mentre que als vespres dels dies feiners els amants del footing i el jogging són els reis de la pista. Els caps de setmana,sobretot a la tarda, s’hi barregen parelles joves amb nens i de mitjana edat, alguns joves que viuen els primers compassos d’una relació i busquen una certa intimitat i sobretot molts immigrants, la majoria marroquins, que segurament se senten reconfortats en veure el mateix mar que deuen divisar els familiars que no han pogut provar sort a les nostres latituds. És un dels pocs llocs on se’ls pot veure deixats anar i contents, generalment agrupats en raó del sexe.
Passejar per l’espai urbà, una de les poques activitats que encara no cal pagar per dur a terme -com anar a la platja-, és una de les grans maneres que tenim els humans, almenys a casa nostra, de passar-nos-ho bé.
Una tarda al futbol
Fa molts anys que vaig al Camp Nou amb el pare i el tiet. És un ritual: Sortim dues hores abans, amb la bufanda al coll i amb l’entrepà .Quan arribem, si aparquem aviat, entrem al camp passegem o baixem a la gespa per veure els jugadors. Després, ocupem les cadires habituals i saludem als companys de fila. Algun comentari futbolístic, ens mengem l’entrepà i connectem amb el “mestre” Puyal que inicia la retransmissió. Tothom està a punt. Sona l’himne i salten al camp els jugadors. Aquest cant resumeix l’essència i el desig d’allò que, com digué el president Miró Sans en la llarga nit franquista, “el Barça és més que un club”. La lletra explica l’emoció de formar un grup, una col·lectivitat de gent de diferents orígens, edats i condicions, amb uns colors com a senyera i amb onze homes com a herois.
Comença el partit. L’esfera del triomf va de peu, en peu. Crits de suport, xiulets a les desencertades decisions arbitrals, un jugador cau, falta, cau un altre i fa teatre, crits del públic… Ara la toca el Barça: la pren Puyol que li envia a Xavi, aquest li passa a Deco, arriba a Ronaldinho que centra a Eto’o i…gol! A la mitja part sortim a estirar les cames amb l’alegria d’estar dominant el partit o amb l’esperança de remuntar-lo. La segonapart. Esperem que sigui igual o més emocionant que la primera. Comentem els resultats d’altres partits. Aconseguim marcar un parell de gols més o potser empatem (perdre no es pot ni pensar!). Si hem guanyat sortim contents mentre escoltem els comentaris dels entrenadors i d’algun jugador. Formem una gran serp humana que torna feliç a casa sabent que hem animat els jugadors que ens han fet vibrar i ser mereixedor de l’alegria de guanyar. Si el Barça perd, en canvi, anem callats, potser repetint allò de “no tenim equip!”, “potser l’any que bé…”, fidels però cansats, pessimistes…Molts, com jo, podrien explicar que és anar a veure un partit de futbol, però això, com moltes altres activitats, és millor viure-les.
Matinades de bars i copes
Per a molts “dissabte” és sinònim de festa. L’oci nocturn és majoritari en la nostra societat de consum, sobretot entre el jovent.
Som dissabte i hem quedat amb la colla d’amics. Ens citem a les nou del vespre davant l’ajuntament; lloc cèntric i punt de trobada des de fa temps –ningú no recorda perquè vam començar a trobar-nos-hi. El cas és que ja hi som, com d’altres dissabtes, esperant el que sempre arriba tard, mentre iniciem el diàleg del restaurant on soparem. Valorem els darrers dissabtes que hem fet el mateix ritual d’oci nocturn i acabem decidint per unanimitat el restaurant que fa més temps que no visitem.
Un cop entaulats, comentem la setmana. Estudis, professors, feines, mals de cap dels responsables, etc. mentre anem llegint la carta. Hi ha qui pregunta: sangría de vi o lambrusco? Sigui com sigui, a la nostra taula l’alcohol no hi falta mai. La finalitat no és beure sense control, però mantenim el costum cultural de presidir la taula amb un vi. Sopem, bevem i comentem les darreres xafarderies mentre fem la sobretaula. Un cop hem pagat, pensem en quin bar o pub farem la primera copa de la nit. Som conscients que cada cop “la festa” comença méstard, per això no podem fer altra cosa que esperar prenent una copa en un bar-pub i seguir comentant les nostres vides.
A quarts de dues de la nit, anem a la zona de discoteques de la ciutat, potser ja hi haurà moviment. Cau la segona copa. També em trobo amb aquell vell amic que fa temps que no veig. Les nits de dissabte acostumen a ser “màgiques”: pots trobarte ballant al teu costat gent a qui li havies perdut la pista o aquella persona amb qui vas acabar com gat i gos. Però no passa res, perquè són altes hores de la matinada i l’alcohol et fa viure i veure les coses d’una manera diferent. Fins l’endemà no podrem valorar si la nit va ser bona, dolenta o com molts altres dissabtes compartits amb els amics.
Relax dalt d’un escenari
Les vuit del vespre. Després d’una llarga jornada laboral, Núria Aliu penja la bata del concessionari de cotxes on treballa. Puja al cotxe, deixa enrere El Masnou, on té la feina, i condueix fins a Mataró. Si és dilluns o dimecres, arriba a casa, sopa sense presses i tot caminant va fins al Foment Mataroní, on assaja amb el grup de teatre El tramvia. En canvi, si és dimarts o dijous, cal anar més ràpid. A casa agafa una carmanyola amb el sopar i va cap Arenys de Mar, on hi ha Homo Teatris, l’altra companyia on actua.
La Núria, des de fa dinou anys, participa en el teatre amateur. Per tradició familiar és sòcia de la Sala Cabañes. A els Pastorets ha fet molts papers. També ha participat en L’auca del senyor Esteve de la Coordinadora de Teatre Amateur del Maresme, al Grup Aixeta d’Arenys de Mar i a La Passió dels Armats de Mataró. Definitivament, el teatre la té completament enganxada!
Els nervis o el pessigolleig a l’estómac que sent moments abans de pujar a l’escenari són les sensacions que no vol deixar de sentir. Però un cop dalt de l’escenari, tot plegat desapareix. Després d’un dia llarg de feina, de tensions, de problemes, a l’escenari la Núria es transforma.
Si amb els assaigs no en té prou, la Núria també participa enles actuacions que la companyia fa per la comarca. Ella diu que no canviaria per res un diumenge de “bolo”. A primera hora del matí, mig adormits, carreguen la furgoneta amb els decorats, l’attrezzo i amb tot allò necessari per a l’actuació. Arriben al teatre, munten, fan proves de llum i so i ho enllesteixen tot abans d’un bon dinar. És el moment de relaxar-se i deixar de banda les cabòries abans de l’actuació de la tarda. Arribada l’hora, deixa de ser la Núria per a donar vida a un personatge. Amb els aplaudiments del públic, recupera la personalitat. Es comenta la jugada i es recull tot per tornar cap a casa. Malgrat el cansament dels dies d’actuació, i de tots els assaigs que calen per arribar fins a l’estrena, el teatre és una part molt important de la vida d’aquesta jove.
Tot el món dins una consola
Just a la recta final del darrer cicle de la primària, entre els treballs i els deures de consuetud, el Marcos no oblida relaxar-se. Només faltaria. Deixa els llibres amb els que ha estat capficat durant una estona i el material que ha fet servir per escriure, i es dirigeix directament al menjador. És allà on “ella” l’espera; pacient, quieta, freda i distant a primer cop d’ull. Mig amagada… de no saber que està allà, quasi passaria inadvertida. Però ell sap que hi és i que d’aquí poc el portarà a altres universos paral·lels. No; no s’ha mogut des de la darrera vegada que la va fer servir: la “consola” segueix allà mateix. L’encén. Espera tranquil que passi la publicitat prèvia. Per fi comença el joc.
Mou els dits molt ràpidament amb moviments curts i precisos que fan ballar un personatge. La mirada fixa a la pantalla, com no podria ser d’altra manera. Els llavis lleugerament premsats l’un amb l’altre. Regna la quietud més absoluta. Només la música del “videojoc” que ha escollit dibuixa sons en l’aire, fent callar les agulles del rellotge, que semblen esborrar-se del temps.
La germana del noi arriba a l’estança i s’asseu al sofà. Durant una estona l’observa. Ara el Marcos ja no és al menjador decasa seva. Es troba en un vaixell, navegant a alta mar, controlant el vent amb una batuta màgica. La seva missió és salvar el món. I per a això necessita una gran concentració.
Ja no recorda el problema de matemàtiques que no podia resoldre. Ha deixat de pensar en les seves obligacions, però és que ja és divendres, i amb l’acabament de la setmana comença el moment de la seva diversió particular. I és que, està clar, que per molts nens estar sols no és pas un problema a l’hora d’intentar-s’ho passar el més bé posible.
