Una bona amiga, fa cosa de dos anys i mig, va tenir una preciosa nena amb un noi català d’origen senegalès. Per tant, és fàcil pressuposar que la seva filla va néixer amb la pell torrada i el cabell fosc i arrissat. Al carrer, s’ha trobat amb alguna situació ben curiosa. Senyores que se li apropen i li engalten frases tipus: “Com es nota que la nena no és d’aquí” o “pobreta, és adoptada, oi?”.
O, una altra amiga, que quan va anunciar a la seva colla que estava iniciant una relació amb una noia, una persona va respondre: “Ah, em sembla molt bé que tinguis xicota”. Quin horror! Formem part d’una cultura opinadora. Tothom ha d’opinar, de tot, a tota hora i, evidentment, no cal que ens demanin l’opinió que tenim sobre les coses perquè nosaltres ja la precipitem sobre els altres, ràpidament. És una necessitat.
En base a què opinem? Opinem en base a les nostres creences i valors, respecte allò en què creiem, el que és o no és correcte, el que creiem que fa bé o no —tant a nosaltres com als altres—. Opinions que ens venen donades per la cultura, el context familiar, l’educació, els llibres que llegim, les experiències de la vida… i que generalitzem a altres grups humans i individus, com si la nostra fos l’única, veritable i fiable visió del món. És per això que la nostra opinió sobre les coses parla de forma molt contundent sobre nosaltres mateixos, més del què sovint podem imaginar.
M’explico. Em refereixo a l’opinió que tenim d’algú o d’alguna cosa, és a dir, les idees que ens en fem i, especialment, el fet de presentar-les als altres sense prèvia demanda. Fins i tot, quan s’opina amb paraules amables, no surt de franc. Opinar no és gratuït perquè, d’una banda, donem informació sobre nosaltres mateixos i, de l’altra, causem un efecte sobre els altres, no sempre agradable o favorablement generatiu per a la persona que escolta. Per tant, escoltar l’opinió dels altres, a vegades, tampoc és positiu. En aquest moment, ambdues persones, tenen l’oportunitat d’il·luminar-se.
Sortosament, en alguns casos, les nostres creences i valors seran el resultat de la revisió de tots els aspectes esmentats més amunt i, per tant, no seran fruit de quelcom que ve donat, si no de quelcom que haurem escollit creure i pensar, com un acte deliberat. Vull dir que ja no serem la cultura, la família o els altres expressant-se a través nostre, els altres opinant a través de mi, utilitzant la meva veu, si no jo pensant per mi mateixa, sempre influenciada per tot l’anterior, però havent-ho transcendit després d’un procés de discerniment. Tot això sembla que ens separa els uns als altres però, en realitat, ens fa molt semblants.
I, abans de finalitzar, m’agradaria acabar amb unes paraules del líder espiritual Osho (1931-1990) que, en el seu llibre Courage. The Joy of Living Dangerously (Coraje. La alegría de vivir peligrosamente), va escriure: “El temor més gran en el món són les opinions dels altres. En el moment en què ja no tems a la multitud, ja no ets una ovella, et converteixes en un lleó. Un gran rugit sorgeix del teu cor, el rugit de la llibertat”.
Reivindico que opinem només si hi ha demanda i, encara que no sigui així, sobretot, fer-ho sempre a favor del bé. Com que opinar no és de franc, opinem per sumar, per valorar-nos més, per fer-nos més lliures, perquè hi guanyem tots.
