Escric aquestes línies en ple cicle de tempestes, les danes, que es caracteritzen per una inesperada torrencialitat. Aquest tipus de borrasques són destructives perquè no porten pluja fina, sinó una tromba d’aigua sobtada i inesperada, que en aquest cas arriba just quan el bon temps sembla convidar-nos a abandonar totes les preocupacions. El clima ens recorda constantment la duresa que pot mostrar la naturalesa vers nosaltres.
Els éssers humans som substancialment confiats quan les circumstàncies no són favorables, d’aquí la gran tradició filosòfica que ens convida a l’observació i a l’avís. No sembla haver-ho aconseguit: som tan imprevisibles i volubles com el temps. En alguns llocs, com a la ciutat on visc, les oscil·lacions de temperatura poden arribar a assolir una diferència de quinze graus en un dia. El resultat és tan agradable com pot ser-ho una muntanya russa, amena per uns i espantosa pels altres, però sempre causa un intens impacte. La tempesta d’estiu sobtada ens produeix alegria per l’alleujament de la calor, però també una sensació profunda desorientació.
Penso que el temps climatològic que observo ara mateix s’assembla al temps històric que estem travessant. Com a societat comencem a mostrar, per segona vegada, tots els signes de ser confiats quan arriba el bon temps. Només que la tasca que ens toca aquest estiu ja té una altra naturalesa en comparació a fa un any, i cal aturar-se a pensar profundament on estem, què podem esperar i què hauríem de fer. Ningú dubta que no ens trobem en la mateixa fase de la duríssima experiència col·lectiva que ens ha tocat viure. Amb l’extensió de les vacunes s’estén una sensació d’eufòria que ens hauria de fer reflexionar. Sembla que tinguem massa pressa per passar pàgina i la qüestió és que la pàgina present no és tant una pàgina ja escrita, sinó que és més aviat una que encara estem escrivint.
Recordem que les vacunes que alguns rebutgen són absolutament un privilegi de països rics i que han de ser universals per raons ètiques i científiques. Si alguna cosa ha demostrat aquesta pandèmia és la continuïtat de tots els organismes humans en únic cos de la humanitat. Aquest virus no coneix ni distingeix cap dels atributs sobre els quals organitzem les nostres identitats, en la seva impertorbable perspectiva som només un mar on navegar, un cos per habitar.
Cada ésser humà vacunat no és simplement un home o una dona que està salvat d’una malaltia potencialment mortal: és un escut per a tots els altres, és una muralla on s’atura el virus. No podem esperar que les muralles de paraules, passaports, tanques o fronteres aturin l’avanç que no és sinó una convenció que classifica artificialment la vida. Només podem fer-ho des de la vida mateixa i, precisament, en una gran i estranya lliçó, unint-se sense distinció de nacionalitats ni cap altra forma de dividir-nos. Com va afirmar Hölderlin, allà on hi ha el perill creix també el que salva.
Nietzsche, el gran filòsof del vitalisme, ja ens va advertir de la naturalesa paradoxal de l’oblit, en la segona de les seves “consideracions intempestives”: sobre la utilitat iprejudici de la història i del record per a la vida. No tinguem tanta pressa per oblidar les nostres cicatrius. Els dols encara són presents, especialment els que no s’han fet, els alts índexs de problemes de salut mental i suïcidis entre el jovent i una llarga llista de processos que constitueixen el que els experts anomenen la segona pandèmia: la de la salut mental. Com sabem els especialistes en trauma studies, els processos traumàtics no es poden resoldre, han d’elaborar-se, per poder impedir el seu retorn incontrolat.
L’eufòria no ha de conduir-nos a engany: un vitalisme mal entès no és una defensa de la vida, sinó un presentisme ple de trampes. Passem pàgina, sí, però en el moment oportú, fent les tasques d’elaboració i cura. El veritable oblit, el retorn a l’oblit, només és possible quan s’escull, amb saviesa, què i per què oblidar. Precisament perquè implica una ineludible feina de memòria. Pensem durant la pluja, abans de l’estiu. Encara estem dins la tempesta.
