Benidorm Fest i l’Escola de Frankfurt

Una de les màximes de la crítica de la cultura, inspirada en els teòrics de l’Escola de Frankfurt dels anys 30 del segle passat, és que un producte cultural de masses no és, simplement, fruit de l’impuls del seu creador, sinó que amaga la transmissió de valors, creences o idees que més interessen al poder.

Per a aquestes teòrics interessats en la subversió del sistema (eren marxistes, vade retro), analitzar com s’organitzaven i com consumien les multituds era un objecte d’estudi imprescindible per entendre el procés pel qual la realitat productiva, material, del capitalisme, es plasmava en les seves expressions culturals. Així, a més d’ocupar-se de la pintura o la literatura que interessava les elits (per exemple, les avantguardes estètiques), es van ocupar de fenòmens de masses com el de les anomenades Tiller Girls, noies que, a principis de segle passat, seduïen el gran públic amb els seus moviments sincronitzats (a l’estil de les actuals cheerleaders). Qui ho va fer va ser, concretament, Siegfried Kracauer, que veia en aquestes exhibicions de Tiller Girls un reflex del que passava a les fàbriques, però convertit en espectacle estètic: individus que perdien la identitat a favor de la del grup, perfectament intercanviables (com els obrers en la cadena productiva), i que fascinaven l’espectador per la bellesa d’uns moviments executats amb precisió matemàtica.

A cap espectador de la gala del Benidorm Fest, que ha generat tota mena de controvèrsies, se li escapa a hores d’ara que al darrera de la proposta guanyadora hi ha, exactament, la mena de creences i valors que s’intenten promocionar des de determinades instàncies del poder. Aquesta dona-objecte de contorsions frenètiques, que proclama que torna bojos tots els “daddies”, és la viva imatge d’una indústria cultural interessada a no permetre que la tan lucrativa música llatina sigui destronada del lloc preeminent que ocupa.

M’atreviria a dir que l’alternativa plantejada per la cantant barcelonina Rigoberta Bandini no és, en cap cas, la que haurien desitjat feministes com Simone de Beauvoir o Monique Wittig, amb la seva exaltació de la maternitat com a element distintiu de la dona. Però, en tot cas, l’interessant de tot plegat és que l’alternativa hagi vingut des de dins. Enlloc de fer la guerra des de fora (per exemple, des de l’alta cultura) o de ridiculitzar Eurovisió (el famós Rodolfo Chikilicuatre d’Andreu Buenafuente), ara han estat dues propostes valentes (la de Bandini i les Tanxugueiras) les que, amb un missatge diametralment oposat al de la guanyadora, han intentat, en paraules de Leonard Cohen a First we take Manhattan, “canviar el sistema des de dins”.

No se n’han sortit, certament, però que hagin deixat en evidència el jurat a sou del concurs i s’hagin imposat en el vot popular és una magnífica senyal de cara al futur. Menystenir-la, com han fet alguns insignes nostrats (penso en Josep Maria Pou i el seu article Eurotension) obeeix, molt probablement, a reivindicar un altre tipus d’expressions artístiques (en el seu cas, la teatral) en nom de la famosa distinció entre alta i baixa cultura.

Però a banda d’un gest pedant i presumptuós és, també, una mostra d’ignorància. Com ens van ensenyar els teòrics marxistes de l’Escola de Frankfurt, només estudiant i transformant les superestructures es poden canviar les estructures. Traslladat a l’actualitat: no n’hi ha prou a fer una ben necessària reforma laboral; també cal reformar els ens públics que, com RTVE, organitzen (i manipulen) el Benidorm Fest.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.