Avui defensa els drets dels guatemalencs des del Parlament nacional, però el 1984 va ser la primera persona que es va enfrontar a l’exèrcit usant la resistència civil, quan el seu marit va ser capturat de forma il·legal i va desaparèixer. Les Brigades per la Pau la van protegir.
Nineth Montenegro ha visitat aquest mes de febrer Catalunya convidada per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) en motiu del lliurament del Premi ICIP Constructors de Pau 2016, atorgat als Brigadistes Internacionals per la Pau. Ella és una de les persones que va rebre protecció d’aquestes Brigades i que serveix per posar en valor la importància d’aquesta –a vegades– desconeguda feina.
Vostè, amb 26 anys, va decidir encarar-se a l’exèrcit nacional de Guatemala quan el seu marit Edgar Fernando García va ser capturat de manera il·legal i va desaparèixer el 18 de febrer de 1984. Com s’hi va enfrontar?
Les meves armes van ser la veu, el saber que tenia la raó i l’amor tan gran que sentia pel meu marit. Els únics mètodes que tenia eren expressar-me davant dels mitjans de comunicació i dir obertament allò que aleshores mai es deia a Guatemala, que l’exèrcit diàriament estava segrestant i matant. A la capital, per exemple, cada dia s’emportaven estudiants de la universitat de l’Estat. Va ser una llarga lluita que va durar moltíssims anys i que no va tenir els resultats desitjats –en Fernando mai va aparèixer– però, almenys, es van aconseguir alguns canvis per a Guatemala en termes de transició a la democràcia i es van acabar les desaparicions.
Aquell mateix any vostè va fundar el Grup Ajuda Mútua (GAM), una organització integrada per familiars de desapareguts a Guatemala. De quants desapareguts com el seu marit encara es desconeix el seu destí?
A Guatemala hi ha al voltant de quaranta mil desapareguts, un d’ells el meu marit. La veritat és que abans ningú els reclamava. El mateix dia en què en Fernando va ser segrestat jo vaig iniciar les diligències, la lluita, la denúncia, i això va tenir unes conseqüències molt doloroses. No va gens fàcil organitzar aquest grup de suport mutu. Estructurar una organització així va tenir costos molt forts perquè l’exèrcit no volia que parléssim, que diguéssim el que estava passant a Guatemala, que denunciéssim al món que hi havia éssers humans que desapareixien de la terra. I ens van castigar amb crueltat. Només un exemple. Van matar al secretari de l’organització, va aparèixer torturat sense llengua. Va ser horrible. I cinc dies després també van matar a la vicepresidenta de l’agrupació, que juntament amb mi reclamava pel seu espòs. Al seu fill, d’un any i mig, li van arrencar les ungles. Va ser una lluita ferotge.
Guatemala va ser un dels primers països d’Amèrica Llatina on es van usar les desaparicions forçades com a arma de terror. Però també ha estat un dels països on hi ha hagut més impunitat. Quina és la raó?
La societat guatemalenca està molt polaritzada, és molt conservadora, considera que el passat és el passat, que cal oblidar i cal perdonar i busca justificacions a les desaparicions. Avui el GAM encara continua la lluita. S’ha arribat a portar a coronels i a generals als tribunals, una cosa que impensable fa uns anys. En aquest sentit, Guatemala sembla que comença a canviar.
Creu que durant aquest temps –perquè han passat ja dècades– hi ha hagut una correcta gestió de la memòria històrica a Guatemala?
No. Guatemala viu sempre el present, no li agrada mirar cap al passat i per això ensopega sistemàticament. Guatemala sempre fa creu i ratlla. El tema dels desapareguts és un tema poc parlat, poc discutit, és un tema que als ciutadans no els agrada tocar. Porta records, porta confrontació, i quan se’n parla genera reaccions molt fortes: campanyes de desprestigi, amenaces, intimidacions. Hi ha grups molt conservadors que estan donant suport als militars i això ha generat una altra vegada certa polarització, afortunadament ara només verbal. Vivim en un estat de dret, però encara feble i fràgil.
Però Guatemala encara té símptomes d’aquella violència…?
Sí, no física, però sí verbal. Hi ha agressió, intents d’acovardir, desqualificació… Qui parla sobre els desapareguts el titllen de guerriller, de comunista. Guatemala segueix sent una societat amb valors molt arrelats en el conservadorisme més arcaic.
Vostè ha rebut amenaces de mort al llarg de la seva lluita i ha necessitat protecció. D’on venien aquestes amenaces?
En el passat, les amenaces sempre van ser de grups paramilitars, de grups foscos i de grups de l’exèrcit -no de tot l’exèrcit-. En aquella època, jo era una dona jove, amb una filla d’any i mig, sola, i, en una societat conservadora, no es podien imaginar que sortís als carrers, em manifestés vestida de dol i denunciés el que estava passant. Això per a ells va ser la primera sorpresa. Es van sentir amenaçats i la primera resposta va ser desprestigiar-me, però després van tirar una bomba a la seu del GAM. Per sort, no hi va haver cap mort.
Aleshores va rebre suport de les Brigades Internacionals de la Pau.
El 1985, després de l’assassinat de la vicepresidenta –jo era presidenta del GAM–, estava literalment aterrida, perquè pensava que em podia passar el mateix i vaig demanar suport a les Brigades de Pau. Van estar sempre al meu costat. De dilluns a diumenge dormien a casa. Si jo anava a treballar o a fer qualsevol activitat venien amb mi, també estaven sempre al costat de la meva filla. I així, fins abans de la signatura dels acords de pau.
Es va plantejar d’abandonar el país?
No, malgrat vivia una vida que no era vida. Vaig sentir que el meu imperatiu era estar on estava el meu marit, havia d’estar aquí fins al dia que aparegués, encara que aquest dia encara no ha arribat.
Vostè és diputada des de 1996. Abans deia que hi ha un “cert estat de dret”. Quines són avui les principals batalles que encara ha de guanyar Guatemala en drets humans?
L’estat està pres per les màfies, per això ara s’ha demanat la presència d’un organisme internacional anomenat Comissió contra el crim organitzat, que és de Nacions Unides. És l’únic país d’Amèrica Llatina que té un organisme d’aquesta envergadura. Aquest organisme ha dut a terme batalles molt forts per ‘desmafiar’ l’estat: ha denunciat diputats i alcaldes, a l’expresident Perez Molina el va dur a la presó, a una vicepresidenta també… S’ha anat enfortint l’Estat de Dret però no per això s’ha ‘desmafiat’ l’estat. El dia que ja no necessitem d’estrangers ajudant-nos es podrà dir que a Guatemala hi ha Estat de Dret.
Vostè ha estat una líder per a les dones del seu país.
Bé, som la meitat de la població. Guate-mala, malgrat ser un país masclista i conservador, té dones molt combatives que han abanderat la lluita. Això no vol dir que el masclisme, ni la desigualtat, hagin acabat, però crec que hem assentat certes bases perquè la nova generació de dones joves sigui diferent.
