Tania García: “Acceptar que ets imperfecte és acceptar que ets humà”

Tania García és pedagoga, escriptora, experta en educació respectuosa i fundadora d’Edurespeta, una escola internacional per a pares, mares i professionals que volen educar en base al respecte. Ha publicat diversos llibres com Educar sense perdre els nervis (Vergara), Guia per a mares i pares que no són perfectes i criatures que no han de ser-ho (Eumo Editorial) i el conte infantil ¿Qué necesito cuando me enfado? (Beascoa). També col·labora habitualment a diversos mitjans de comunicació.

Alguns intel·lectuals defensen que estem en la “societat de la perfecció”. Hi estaria d’acord?
Som una societat que creu que busca la perfecció, però en realitat som una societat cada cop més desconnectada de les necessitats reals que tenim com a persones. Mentre estem obsessionats buscant la perfecció, no ens adonem que en realitat tenim una molt baixa autoestima perquè la perfecció, segons el meu punt de vista, no existeix. Ni cap relació, ni cap cosa material, ni cap persona… és perfecte. Tots estem sempre en un continu aprenentatge. Quan intentem que tot sigui perfecte –que els fills aconsegueixin molt bones notes, es comportin correctament, mengin de tot…– deixem de banda la nostra veritable essència.

Alguns especialistes asseguren que si la humanitat no hagués buscat la perfecció no hauria evolucionat. Estaria d’acord amb aquesta afirmació?
La perfecció és una meta que mai es pot aconseguir. A més, cada persona té la seva pròpia idea de perfecció. Coses que per mi poden ser perfectes per tu potser no ho són. Si tenim en compte això, què és veritablement la recerca de la perfecció? Penso que la nostra societat sempre ha buscat l’evolució de l’espècie, però no la perfecció. La perfecció és voler ser perfecte, però nosaltres realment què fem? Fem un motlle de les nostres veritables necessitats, acoblem la nostra persona a allò que socialment es creu que ha de ser la perfecció.

Posi un exemple.
Sovint intentem aconseguir un cos ideal i perfecte, encara que sabem que per la nostra complexió i per molt que ens cuidem mai l’aconseguirem. Tothom hauria de buscar la seva pròpia evolució, sense deixar-se emportar pels comentaris dels altres i tenint en compte la seva pròpia essència. Quan ens obsessionem per aconseguir la perfecció, el que fem en realitat és deixar de banda allò que personalment volem.

Si ens centrem en les relacions familiars, molts pares i mares desitgen tenir el fill o la filla perfecta. Aquesta pressió constant sobre els infants quines conseqüències pot tenir?
La primera conseqüència és la desconnexió familiar, perquè quan uns pares exigeixen als seus fills la perfecció no deixen que aquests siguin ells mateixos. Els pares que s’obsessionen amb els trets que una societat considera perfectes, no permeten que els seus fills o filles desenvolupin la seva pròpia essència, personalitat, els seus propis pensaments, emocions, sentiments, etc. Tampoc aposten per l’autoconeixement, sinó per unes metes marcades per la societat. Per tant, una conseqüència clara és una baixa autoestima. És impossible tenir una bona autoestima quan els teus pares volen modelar-te en funció del que ells consideren que és perfecte.

Com podem aprendre a acceptar les imperfeccions dels nostres fills?
Realment els nostres fills no tenen imperfeccions. Pensar que els nostres fills tenen imperfeccions és posar una etiqueta a una cosa que no existeix. Potser tu penses que el teu fill és imperfecte perquè quan s’enfada crida. Però, en realitat, cridar quan un està enfadat forma part de la nostra forma d’expressió i és igual d’acceptable que qualsevol altra forma. No crec que haguem de considerar imperfeccions les coses que no ens agraden dels nostres fills. Algunes coses no ens semblaran correctes i altres ens agradaran més, però hem d’acceptar els fills tal com són. (…)

Si vols llegir l’entrevista sencera i el monogràfic on està inclosa, compra’t l’exemplar aquí

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.