Qui no dubta és dogmàtic: “S’aferra a unes creences no demostrades, creences que generen confort a la persona perquè, gràcies a elles, se sent bé dins de la comunitat”, diu Victòria Camps. I afegeix que no dubtar ens pot portar a postures molt polaritzades i poc reflexives, a extremismes polítics i ideològics. Josep-Maria Terricabras afirma que, els que no dubten, “no crec que puguin ser ciutadans lliures”.
Els qui dubten de tot són escèptics: “Fins i tot dubten de l’existència del món. Això és absurd perquè aquest escepticisme no et deixa fer res”, afirma Camps. Altre cop, Terricabras: “Quan es dubta per dubtar és una bestiesa”. I encara afegiríem que dubtar de tot també pot portar a postures radicals i a extremismes perillosos justament perquè posa en risc la confiança en els altres.
Així doncs, no hem de ser ni crèduls ni descreguts. Ni actuar de forma irreflexiva, ni deixar que els dubtes ens paralitzin. Perquè no som ni infal·libles ni incapaços de conèixer. Més aviat, convindria trobar el camí del mig. Tenir conviccions pròpies, revisades i estar sempre oberts a revisar-les (sempre que se’ns presentin bons motius). I convindria entendre que en molts aspectes hi ha una pluralitat de posicions raonables que mereixen ser respectades (tot i que no qualsevol posició és ni raonable ni respectable).
Potser es tracta d’assolir un equilibri dinàmic, com quan anem en bicicleta (perquè, quieta, la bicicleta cau). Un equilibri dinàmic entre diversos punts de vista raonables, que ens ajudin a pensar de forma crítica, a revisar les pròpies conviccions i a respectar la diversitat de posicions. Com els monogràfics de la revista Valors, que ens ofereixen diversos punts de vista sobre un mateix tema. Per posar-ne només un exemple: les citacions d’aquesta columna pertanyen al monogràfic “Jo dubto. I què?”, d’abril de 2021. Us el recomano. A més, com la resta de la revista, el podeu trobar en obert al web de Valors. Què més es pot demanar?
