“Sense el dubte la discussió i el diàleg no són possibles”

Conversem amb Victòria Camps, catedràtica emèrita de Filosofia moral de la Universitat Autònoma de Barcelona i autora del llibre ‘Elogio de la duda’ (Arpa Editores), sobre l’auge del dubte en la societat de la incertesa i en un context que t’obliga a tenir respostes a moltes preguntes.

Quina és la raó de ser del dubte? Per què l’home dubta?

Dubtem perquè encara ignorem moltes coses. Dubtem perquè el coneixement és il·limitat –i ho serà sempre– i perquè l’home no és un ésser omniscient. No ho sap tot. Aquesta pandèmia ens ho ha deixat ben palès. Ara fins i tot els científics s’han vist ben perduts. L’ésser humà sempre ha dubtat perquè ha tingut curiositat, necessitat de conèixer, necessitat d’explicar el perquè de les coses i perquè sempre ha reconegut la seva ignorància. A més, cal reconèixer el dubte com el mòbil de la filosofia.

És necessari dubtar?

Sí, és necessari perquè l’antítesi del dubte és el dogmatisme. El dogmatisme vol dir que la persona s’aferra a unes creences no demostrades, creences que generen confort a la persona perquè gràcies a elles se sent bé dins de la comunitat. Seria el cas de les religions. Els creients de les religions no dubten. Hi ha un començament que és la fe i una sèrie de dogmes. I si dubtes d’aquests dogmes les creences religioses trontollen. Més enllà de les creences, però, hi ha moltes coses que ens generen dubtes i que ens obliguen a pensar, a reflexionar, a discutir, a contrastar opinions… 

Vostè en el seu llibre Elogio de la duda relaciona dubte i confrontació. Quina relació tenen?

Sí, aquesta va ser la idea principal que em va impulsar a publicar un llibre sobre el dubte. El dubte, sobretot, evita els extremismes ideològics i polítics tan propis del nostre temps, els enfrontaments de postures molt polaritzades, inamovibles, assentades, poc reflexives i molt difícils de discutir. Són, com de vegades es diu des de la filosofia, posicions de declaracions de principis o de prima facie, que s’accepten per ells mateixos, que no es critiquen ni es posen es dubte.

Per tant, sobretot, ve a ser a conseqüència del context polític.

Sí. La necessitat de fer un elogi del dubte va sorgir a partir de la confrontació política que es vivia aquí a Catalunya, també com a conseqüència de l’augment de la ultradreta. Postures radicals que fan afirmacions molt simplistes, molt poc contrastades, i que arrosseguen la gent. Que no dubten en acceptar-les perquè els proporcionen respostes i solucions –o, si més no, certes comoditats– a inquietuds que tenen. Això, però, no té res de reflexiu.

I avui, en aquest context de pandèmia, el dubte agafa més protagonisme?

La pandèmia ens ha posat davant de la incertesa i, per tant, davant del dubte d’una manera molt brutal. En aquest moment tots estem davant de la incertesa, des del ciutadà normal que no sap res del virus fins els epidemiòlegs que hi han estat treballant. També els científics s’han trobat desconcertats davant d’un virus sorprenent, desconegut, molt virulent i molt contagiós. A més, encara que la vacuna ha arribat molt ràpid, s’han trobat sense mitjans per tractar-lo i, per tant, durant un any han hagut d’improvisar molt i la improvisació també neix del dubte.

En aquest moment d’incertesa, quina tendència creu que s’imposa: dubtem de tot o ens empassem qualsevol cosa? 

En aquest temps d’incertesa les fake news han proliferat. No podem oblidar que estem en el context d’una crisi, per tant, la ciutadania està inquieta, angoixada i preocupada. I, en aquest marc, si algú assegura que tot és mentida, que existeix una conspiració o que el virus s’ha fabricat a la Xina la veritat és que troba oients. En canvi, aquells que afirmem desconèixer la naturalesa del virus, que demanen més temps i paciència per poder estudiar-lo i que no donen cap resposta no trobem audiència. En aquest cas, l’ésser humà se sent millor amb la postura negacionista.

Bertrand Russell deia que part de les dificultats del món venien perquè “els ignorants estaven segurs i els intel·ligents plens de dubtes”. 

Aquesta és una afirmació bastant òbvia. Els científics, per exemple, avui dubten molt, però, de fet, han dubtat sempre. Cap científic et dirà que el seu objectiu és trobar la veritat de res, perquè en la ciència tot s’ha de temptejar, provar, verificar o falsejar. L’actitud del científic sempre és descobrir a base d’hipòtesis que d’entrada res està contrastat.

Aquesta frase també ens remet al fet que dubtar demana cert nivell educatiu?

No. Dir que només dubten els intel·ligents no vol dir que els intel·ligents pertanyin a una classe determinada. Russell només diu que és d’intel·ligents dubtar. I jo afegeixo: fins i tot dubtar d’un mateix. Malauradament no posar en qüestió allò que em diuen és molt propi de la societat actual perquè les xarxes socials no permeten el dubte. Un tuit mai deriva d’un dubte. Un tuit és una resposta o reacció ràpida davant d’alguna cosa que ens ha cridat l’atenció. L’objectiu de les xarxes socials és la viralitat, és cridar l’atenció de l’altre, i això, generalment, no arriba a partir d’una actitud reflexiva.

I, a la part ignorant de la societat, la podem ensenyar a dubtar?

És clar. La filosofia sempre ha ensenyat a dubtar. Un filòsof dogmàtic és la negació del filòsof. Els llibres d’autoajuda també són l’antítesi del dubte, perquè ja ofereixen respostes fabricades per cada problema. El dubte és pensament. Es pot ensenyar a pensar? Òbviament. També es pot ensenyar la bondat del pensament. Ara bé, el pensament és costós i demana temps, esforç i humilitat. També cal que un mateix s’autocritiqui. I tot això és molt contrari al tipus de vida dinàmic que portem actualment, encara que la pandèmia ens ha aturat una mica. En aquest sentit, parar-nos a pensar podria ser una de les lliçons que hauríem d’extreure d’aquesta situació que vivim ara.

El dubte, en el fons, és una demostració de la nostra fragilitat. Ens fa vergonya mostrar els nostres dubtes en públic.

Sí, per això, a l’àmbit polític, el dubte no existeix mai. Ni el dubte, ni el reconeixement de l’error. Les dues coses són considerades símbol de fragilitat i, per tant, es creu que poden provocar rebuig. En el cas de l’error, penso que és precisament al contrari. El reconeixement d’un error fa que una persona creixi davant dels altres. Respecte el dubte: en privat segurament dubten molt, però no trobaràs mai un polític que dubti en públic, perquè creuen que només han de comunicar certeses. I això és bastant comprensible, ja que els ciutadans en moments de crisi demanen estats forts i polítics que governin amb convenciment i amb autoritat –no amb autoritarisme–, i, per tant, no hi pot haver cap marge pel dubte. Això no vol dir, però, que malgrat la comunicació política tingui aquesta condició necessària, el bon polític no hagi de dubtar de forma prèvia a cada decisió que prengui. Una decisió presa de forma ràpida mai serà una bona decisió.

Als científics els permetem dubtar, als polítics no. El dubte és un privilegi?

Efectivament. Els polítics aquests mesos han hagut de prendre decisions que generaven molts dubtes. Jo no hauria volgut estar pas a la seva pell. En aquest cas, penso que fins i tot hauria estat més convincent de cara a la ciutadania explicar els dubtes que hi havia a la base de certes decisions que no explicar-los.

En general, però, una persona dubtosa no genera gaire confiança.

Hauríem de matisar què vol dir una persona dubtosa. Jo entenc la persona dubtosa com una persona reflexiva, no com una persona desorientada. Per mi dubtar és discernir –una paraula actualment molt necessària–, entre allò que convé creure i allò que no convé creure. No podem ensenyar que el dubte és bo, perquè això no vol dir res. Hem d’ensenyar a pensar, a posar en dubte donant raons de perquè es posa en dubte.

Per tant, dubtar per dubtar, tampoc no té cap sentit.

En filosofia hi ha els escèptics, els quals tenen com a premissa dubtar de tot. Fins i tot dubten de l’existència del món. Això és absurd perquè aquest escepticisme no et deixa fer res. No tens cap realitat on agafar-te. Aquesta és una visió extrema i equivocada del dubte.

Això vol dir que hi ha una certeses marc de les quals no es pot dubtar? Unes veritats mínimes consensuades?

Descartes agafa el dubte com a mètode per filosofar. En el Discurs del mètode s’explica que, després d’haver estudiat i analitzat moltes coses, pren la decisió de no tenir en compte res d’allò que li han ensenyat i après. I decideix posar-ho tot en dubte i veure si només des de la raó pot arribar a una veritat indubtable. I aquesta veritat és la frase àmpliament coneguda: “Penso, doncs existeixo”. És a dir, la única veritat de la qual no puc dubtar és que penso. I, si penso, existeixo. Per tant, ja tinc dues veritats. Però, després d’aquestes dues veritats, Descartes no arriba gaire més lluny perquè és molt difícil continuar per aquest matí. Per tant, jo no apostaria pel dubte metòdic.

I, doncs, quina seria la seva alternativa per llistar les veritats essencials?

Al llarg de la història de la Humanitat hem anat aprenent coses, especialment a l’àmbit de l’ètica i dels valors morals. Per exemple: tots som lliures, tots som iguals, tots tenim igualtat de drets… Totes aquestes veritats les hem anat aprenent i les hem inclòs a la Declaració dels Drets Humans i a les respectives constitucions. Per mi són aquests els principis fonamentals que ja no es poen negociar ni posar en qüestió; perquè posar-los en dubte seria retrocedir. La Constitució dels Estats Units és molt clara en aquest aspecte quan afirma que el poble dels Estats Units d’Amèrica sosté “com a evidents aquestes veritats”, que són indubtables. I anomena tres drets: la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. 

Per tant, per la societat nord-americana aquests serien els tres valors mínims inqüestionables.

Sí. Necessitem unes crosses que ens ajudin a criticar i a dubtar; sinó des d’on posem en qüestió altres coses? Ara bé, amb els anys, aquest grup de creences, principis o valors fonamentals ha anat augmentant i amb el temps els hem anat omplint de contingut. I una cosa ha de quedar clara: que no hàgim de dubtar de certs principis no vol dir que siguin realitat. Per exemple, no hem de dubtar de la certesa que tots els homes som iguals, però, això no vol dir que sigui un fet. M’explico: podem dubtar sobre com hauríem d’aconseguir una igualtat social més gran –això és objecte de discussió política i moral– i preguntar-nos “la igualtat d’oportunitat és suficient”? Però no podem dubtar de la idea de la igualtat. 

El fet de dubtar ens fa més actius o més passius?

La persona que dubta és activa. La persona passiva és aquella que es deixa arrossegar pels altres sense posar en qüestió absolutament res. Això sí que és passivitat! Per exemple, una persona que fa cas de la propaganda i que fa tot allò que li diuen sense qüestionar-se res, és completament passiva. En canvi, una altra que es qüestiona el missatge, independentment de si al final l’accepta o no, és activa. El seu cervell treballa. La discussió, el diàleg, la confrontació d’opinions… mai es pot considerar passivitat. Tot això no és possible sense el dubte. Una persona no pot dialogar si sosté les seves opinions inalterables des de l’inici i fins al final.

I dubtar ens fa més lliures?

Sí. El fet de dubtar ens fa prendre una distància respecte les coses i això ens aboca a una solitud. I a aquesta situació hi hem de reaccionar des de nosaltres mateixos. Recorda el lema de la Il·lustració que deia Kant: sapere aude (“Atreveix-te a pensar per tu mateix”). Aquesta frase parteix del dubte. Una persona que no pensa per si mateixa no dubta, deixa que els altres pensin per ella. La fan anar per on volen. 

I som conscients d’aquesta llibertat?

Generalment no ho som. En canvi, pensem que som lliures perquè comprem allò que volem comprar. Però realment decidim què volem comprar? O comprem allò perquè ens ho han posat davant dels ulls, perquè no ens hi hem pogut resistir o, potser, perquè ni tan sols hem pensat si ens convenia? Què és més lliure: deixar-nos endur per la publicitat o dubtar?

El dubte ens fa evolucionar?

Més que evolucionar, el dubte ens ajuda a madurar. Si entenem la maduresa com a capacitat de crítica, de pensar i de prendre decisions per nosaltres mateixos.

Per acabar, si el dubte té totes aquestes virtuts que acabem de comentar, hem de recelar d’una persona que no dubta?

Una persona que no dubta és una persona que només actua per instint. I això només ho fan els animals. Les persones que no dubten i que només senten càtedra tenen una intel·ligència que no va molt enllà. Aquesta és una altra de les lliçons que podem extreure d’aquesta època pandèmica: encara hi ha moltes coses que desconeixem completament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *