Josep-Maria Terricabras, doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació, considera que el dubte neix quan la certesa ens trontolla, i, per això, aposta per dubtar, però de forma raonable i raonada.
Què comprèn el dubte?
Una resposta general que englobi el que tothom entén per dubte no sabria trobar-la. Però el que sí que puc dir és que el dubte sempre ve després de la certesa. És a dir, els nens, els joves i els adults aprenem coses, encara que siguin falses, però tenim certeses. I, a partir d’aquí, expressem certs dubtes. Llavors el dubte esdevé molt interessant perquè posa en qüestió les coses que sabem o hem après. En canvi, darrerament veig que s’està posant de moda la idea de començar dubtant. I llavors la gent dubta de tot. Dubten que els científics sàpiguen alguna cosa o que les vacunes serveixin, però sense fonament. Dubten pel gust de dubtar, simplement. I, això, em preocupa, ja que no sé pas com en sortirem d’aquí. Per tant, el dubte només es construeix sensatament a partir d’allò que se sap o es coneix, i després calen raons. Ara la gent dubta, però no saben ni perquè; la gent dubta per fer-se més interessant, intel·ligent, incisiva, crítica… Però quan es dubta per dubtar és una bestiesa.
Per tant, dubtar ens fa més crítics?
Si es dubta en les condicions que indicava anteriorment, a partir de la certesa, i es plantegen dubtes raonables, això ens fa més crítics. Evidentment. Si simplement comencem dubtant, no crec que ens faci més crítics, en tot cas, ens fa més insensats.
Hi ha qui relaciona el dubte amb una actitud inactiva. Hi estaria d’acord?
No, quan es dubta amb raons sobre algunes coses que s’han plantejat és igual a tenir una actitud intel·ligent. Això et fa ser incisiu, ciutadà crític, actiu. Però només si tens raons dubtoses sobre allò que coneixes o has après.
Afirma que el dubte parteix de les raons, però hi ha un moment que aquestes raons no existeixen. Llavors podríem començar dubtant?
Les raons neixen de fets. Per exemple, hi ha una font d’informació que ens diu alguna cosa i llavors és quan pensem: “Aquesta font d’informació m’ha enganyat altres vegades; vols dir que la puc creure?”. És a dir, el dubte neix de raons que tenim per dubtar. No estic parlant de la raó, això és una altra cosa. El dubte pot ser una cosa molt senzilla o molt complicada, però sempre és sobre algunes raons que tinc d’allò que se’m presenta o se’m vol fer creure. Dubtar, en si mateix, no és ni bo ni dolent. Tot depèn.
Llavors, quin seria el perill de no dubtar?
Les criatures, per exemple, no dubten d’allò que els seus pares els hi ensenyen. Els infants comencen a dubtar quan tenen 4 o 5 anys i comencen amb aquella mena de cançoneta del “per què?”. Els dius qualsevol cosa i et pregunten el per què de tot, sense atendre les raons de la resposta. Quan són més grans comencen a dubtar, però dubten sobre qüestions concretes o que havien acceptat. Llavors és absolutament raonable dubtar. El que no és raonable és dubtar perquè si.
Quina és la raó de ser del dubte?
El dubte neix quan la certesa em trontolla. Hi ha gent, però, que no els trontolla mai aquesta certesa i que defensen la seva posició de forma molt rígida. Un dubte sempre és plantejar-se alguna cosa que, fins aleshores, no t’havies plantejat.
Hauríem de recelar d’aquestes persones que no dubten?
Aquestes persones, més aviat, em fan una mica de pena. Em preocupen perquè no crec que puguin ser ciutadans lliures, que ensenyin o ajudin a aprendre als seus fills alguna cosa interessant. Només repetiran allò que han après.
Es pot ensenyar a dubtar o se n’aprèn de forma natural?
Als joves o als adults sí que se’ls poden fer preguntes per conduir-los al dubte. Per exemple, “vols dir?”, “i, això ho acceptes?” o “per què l’altra família pensa de manera diferent?”. Tot això desestabilitza perquè el dubte provoca desestabilització i això és una cosa bona. El problema és quan una persona, que ha après a viure de forma desestabilitzada i dubtant, acaba en la confusió permanent.
Quins altres valors necessita el dubte per ser una certesa?
Hi ha un element, extraordinàriament important que es fa servir poc, que anomenem lògica. A qualsevol frase que fem li podem posar un interrogant al darrere. Per exemple, “tinc cinc dits” o “tinc cinc dits?”. Ara bé, no qualsevol interrogant és un dubte. És bo que tinguem lògica en el sentit de saber comparar uns dubtes amb uns altres, de saber veure que nosaltres mateixos no caiem en contradiccions quan acceptem una cosa i després acceptem la contradictòria. Hi ha una reflexió intel·lectual que ajuda molt, tant en la certesa com en el dubte. Això és el que fan les escoles i el que en política, religió i en vida social hauríem de controlar: tenir certeses i dubtes, però al mateix temps la capacitat lògica de reflexió per anar-se aclarint-los.
Dubten només els privilegiats?
No, el dubte és una forma habitual de la vida dels humans. Hi ha preguntes que resulten fora de to i estúpides quan es repeteixen molts cops. Ara, cada dia més, la gent dubta amb les decisions que pren. Amb la pandèmia hem vist com convertíem la nostra ignorància en saviesa: ningú tenia ni idea de què era aquesta pandèmia, però a la televisió només escoltàvem tertulians que ens deien el que havíem de fer, en comptes d’escoltar als experts.
Per exemple, ara que s’ha iniciat el període de vacunació, molta gent és reticent a les vacunes. És normal dubtar per això?
A aquests que tenen por de les vacunes se’ls hauria de preguntar primer quantes vacunes els han posat al llarg de la seva vida. És clar que poden tenir algun efecte secundari, però és una cosa que també s’estudia i es fan proves. He estat molts anys en el Comitè Ètic d’Investigació Clínica de l’Hospital Universitari de Girona i quan ens arribaven casos de treballs de recerca que s’estaven fent al món, nosaltres havíem de decidir fins a quin punt els donàvem suport. De tant en tant, rebíem una carta que anunciava la retirada d’un projecte després de veure que s’havien produït efectes negatius en un pacient. Els investigadors ja ho estudien, o són més savis la resta que no en tenen ni idea? Amb franquesa, cal creure en els experts i no en els curanderos. Aquests que no creuen amb la ciència creuen en coses raríssimes.
Podríem concloure que el dubte queda restringit, quan ho avala un expert?
Sí que podries dubtar-ne, segons com ho formuli l’expert. Si l’expert afirma que se li ha aparegut un àngel per aconsellar-lo o que han impulsat una vacuna sense provar-la amb ningú, podríem dubtar. Però, quan un expert afirma que la vacuna s’ha experimentat i el resultat és un noranta per cent d’èxit, val més aquesta vacuna que no res. Si haguessin tingut un efecte negatiu, la vacuna hauria estat retirada, perquè ara els controls són extraordinàriament rígids. Hi ha moments en què el dubte és sobrer.
En el camp de la política, en el qual vostè també ha tingut experiència com a eurodiputat, per què no està ben vist que un polític dubti?
Els partits polítics, en general, volen control i obediència. És a dir, els líders no volen que els seus companys els portin la contrària. A vegades, el que discrepa o dissenteix no està ben vist, i d’això se’n diu autoritarisme i centralisme partidista. És bo que els líders plantegin els seus dubtes en el conjunt del partit, però quan s’adopta una decisió no s’ha de dubtar permanentment. El dubte és previ a l’acció.
Acabem. Cal fer un elogi del dubte?
En el dubte raonable i raonat, sempre. Això et fa ser un ciutadà crític. Però el dubte perquè sí em sembla una bestiesa.
