De la cooperació al tancament?

No deixa de ser una paradoxa que quan més necessitem la cooperació internacional i el multilateralisme – per fer front al canvi climàtic i altres amenaces globals – és quan estem vivint una fase de tancament dels països sobre si mateixos. Al cap i a la fi, la millor manera de pensar sobre el clima és com si es tractés d’un bé públic global. Perquè el canvi climàtic és a la pràctica una amenaça global que demana polítiques de mitigació coordinades entre països. Però ben al contrari d’això, els darrers anys observem un increment dels conflictes geopolítics i un estancament de la integració econòmica. 

L’organització econòmica internacional segueix cicles i ara ens trobem en un moment feble de la cooperació internacional. Així com després de la Segona Guerra Mundial i amb els acords de Bretton Woods va iniciar-se una fase de cooperació internacional molt notable – primer amb institucions com el Banc Mundial, l’FMI i anys més tard l’Organització Mundial de Comerç (OMC) –, ara el paper d’aquestes institucions multilaterals sembla estancat o fins i tot qüestionat. Després de molts anys, per exemple, tornem a sentir parlar de guerres comercials i aranzels. Això, és clar, deixa en molt mal peu la OMC. Per altra part, les barreres a la lliure circulació de persones són cada vegada més estrictes en molts països 

Una de les característiques rellevants de la fase expansionista del comerç i el multilateralisme – entre els anys 1950s i els 1990s – és que aquella obertura comercial va anar de la mà de polítiques de redistributives que permetien compensar els possibles perdedors d’aquella fase de la globalització. Dit d’una altra manera, aquells anys van créixer tant els nivells d’obertura comercial com també el pes del sector públic en moltes economies avançades. D’aquesta manera, va ser possible redistribuir els guanys del comerç internacional. En una primera fase el comerç internacional generava creixement i guanys d’eficiència, però després la intervenció del sector públic permetia redistribuir els beneficis entre guanyadors i perdedors.  

Ens podem preguntar per què ens trobem ara mateix en un cicle de tancament i no d’obertura. Hi ha diferents explicacions. Una primera pot ser que l’emergència de les potències asiàtiques, sobretot de la Xina i l’Índia, pot haver fer disminuir els incentius al multilateralisme. Hi ha qui pensa que la integració econòmica és més senzilla quan una sola potència és hegemònica i, en canvi, molt més complexa quan hi ha rivalitat entre diferents pols econòmics com en el món d’avui. També podria ser que després de la fase d’híper-globalització que va iniciar-se a mitjans dels 1990s – amb l’anomenat Consens de Washington – el canvi de cicle apunti a una correcció. 

Estudis d’economia política recents han assenyalat, però, que l’exposició a nivells creixents de globalització pot haver comportat conseqüències polítiques negatives al tenir efectes negatius sobre les condicions econòmiques locals. Així, alguns estudis mostren que el creixement d’importacions xineses a les regions europees podria haver causat un increment dels vots a partits polítics d’extrema dreta. Altres estudis van un pas més enllà i documenten que l’impacte de la globalització, quan genera estancament econòmic i desocupació, podria explicar la formació d’actituds autoritàries i el vot partidari del Brexit. Aquestes regularitats empíriques contrasten clarament amb la fase expansiva post-Bretton Woods  – en la que no hi va haver contradicció entre obertura comercial i polítiques redistributives. Així doncs, sembla que perquè el cicle expansiu del multilateralisme torni a guanyar pes caldrà tornar a fer compatibles la integració econòmica amb les polítiques de compensació. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *