El 2014 és l’Any Internacional de la Cristal·lografia. Enguany, gràcies a un seguit d’actes commemoratius com ara les XI Jornades Científiques de Mataró dels dies 28 i 29 de març, podrem redescobrir la importància que tenen els cristalls. Us convido a fer un breu recorregut entre científics i descobriments.
Iniciem el nostre viatge amb un dels més grans científics de tots els temps, Robert Hooke. L’any 1665 publica Micrography, un relat de cinquanta belles observacions microscòpiques on, seguint les passes de Johannes Kepler i René Descartes, descriu la transcendent simetria dels cristalls de neu. Avui, però, Hooke tot just és recordat per una llei que relaciona tensió i allargament.
Dos segles més tard, els germans francesos Pierre i Jacques Curie descobreixen una relació entre tensió i potencial elèctric en cristalls de quars: la piezoelectricitat. Pierre es casa amb la científica polonesa Maria Sklodowska, qui amb Irène Joliot-Curie, mare i filla, esdevingueren, amb 23 anys de diferència, la primera i segona dona a obtenir el premi Nobel de química. La tercera fou l’anglesa Dorothy Hodgkin, l’any 1923, per determinar l’estructura tridimensional de compostos com el colesterol, la vitamina B12 i la penicil·lina.
Ara agafem aire per anar de la penicil·lina a la tele: Alexander Fleming, descobridor del fong Penicillium chrysogenum, tingué com a deixeble Robert Koch, qui al seu torn tingué com a assistent a Julius Richard Petri, que l’any 1877 inventà un petit recipient de vidre pels cultius: la placa de Petri. Ara bé, el vidre no es pot considerar un cristall, sinó un material ceràmic i amorf com ara l’òpal; tot i que l’òpal sí que es pot considerar un cristall fotònic natural, les propietats dels quals foren estudiades per l’anglès Lord Rayleigh, qui descobrí un nou element gasós: l’argó; que és utilitzat avui en la fabricació de monocristalls de silici o germani, semiconductors constituents dels LEDs que progressivament han substituït les bombetes i els tubs de raigs catòdics dels televisors.
Però no ens desviem dels cristalls. L’any 1895, a l’investigar un tub de raigs catòdics, l’alemany Wilhelm Röntgen descobreix un tipus d’ona electromagnètica compresa entre els raigs gamma i els ultraviolats; però rebutja que portin el seu nom i els bategen com a raigs X. L’any 1913, William H. Bragg va formular-ne una llei de la difracció, descobrint l’estructura cristal·lina de la sal, el silicat de zinc o el diamant. El diamant té un alt índex de refracció, fenomen que provoca aberracions en les lents.
Les patí el comerciant holandès Antoine van Leeuwenhoek en inventar un singular microscopi simple, sent el primer a observar protozous i bactèries de fins a 2µm; però la comunitat científica en ple es resistí a donar validesa al descobriment, a excepció de Robert, un distingit científic que el visità. Havent dinat, entaulats, parlaren de Kepler i Descartes i coincidiren en la transcendència de la simetria dels cristalls de neu que acabaven de veure.
Nexes de cristalls
