La primera vegada que vam haver de pensar seriosament què volíem ser de grans, probablement teníem uns catorze anys. Amb més o menys convenciment, vam intentar dibuixar un somriure emocionat a la cara dels nostres adults i, moguts per l’econòmic, l’èxit, la comoditat o ves a saber quins estranys paràmetres, vam dir a ple pulmó: vull ser…. qui ho recorda?!
Probablement aquells anhels han quedat lluny i oblidats…o els hem transformat, bé voluntàriament o perquè no ens ha quedat més remei. O potser hem arribat allà on dèiem i ara veiem que no era tan important i en volem més, o volem una altra cosa, o ja en tenim prou. Sentir-se autorrealitzat, sembla en sí mateix una autèntica contradicció, senzillament perquè els somnis desapareixen en fer-se realitat. Som crònicament insatisfets, i és de fet aquest el motor que ens ajuda a continuar endavant.
Quan en Maslow, amb la seva teoria de la motivació, ens proposava una escalada piràmide amunt, en realitat no només ens estava convidant a fer el cim, sinó a pensar en la nostra existència com en un viatge fantàstic a l’interior, allà on conviuen els somnis i els desitjos, allà on es barregen amb les nostres pors, amb l’ètica i la moral, amb els drets i els deures, amb el que som i el que voldríem ser. Ens convidava a l’autoconeixement, a escollir no tant sols el què sino el com ho volem viure… I alhora estava convidant les empreses a replantejar-se qüestions fins aleshores intocables, com els seusvalors, les actituds, per fer possible que les persones no tan sols poguessin fer, sino també volguessin fer.
Realment, la gran descoberta d’en Maslow és aquesta invitació a la reflexió, a mirar-nos per dins, a sacsejar-nos la mandra que ens envaeix amb la rutina i a deixar de banda per uns instants que vivim en una societat on el creixement professional sol estar molt per sobre del creixement personal. Sincerament, no ens parem gaire a pensar en això, la vida exterior ens atrapa amb una xarxa de compromisos i obligacions difícil d’evadir.
En realitat, el dibuix de la piràmide per si sol ja ens il·lusiona i ens motiva, perquè ens recorda que podem avançar i anar cremant etapes per ser millors, per ser més grans. La clau es troba en recórrer el camí havent-nos preguntat no tant sols què volem ser de grans, sinó com ho podem fer …per ser grans…per dins.
