Segons Maslow la construcció personal passa per una sèrie de estadis on es defineixen tant les necessitats més primàries, com les necessitats d’autorealització, on s’aconsegueix la vida plena. El quart estadi plantejat per Maslow, el que aquí ens ocupa, és el de les necessitats de valoració per tal d’assolir un bon autoconcepte i una bona autoestima. La perspectiva d’aquesta teoria de la persona autorealitzada, que confia en les possibilitats de l’ésser humà, situa aquest estadi entre les necessitats d’estimació i acceptació i les necessitats d’autorealització, que és l’últim estadi a assolir.
La teoria de Maslow es planteja des de la confiança en les possibilitats de l’ésser humà. Però vivim en una societat exigent on tenir un bon autoconcepte i una bona autoestima no és del tot fàcil.
La nostra pròpia imatge la construïm, entre d’altres coses, a partir de dos elements: la consciència que tenim de nosaltres mateixos i la imatge que se’ns retorna de l’exterior.
El coneixement d’un mateix en un món com el nostre no és senzill. ¿Quins espais d’autoconeixement ens prepara la nostra societat, quins espais de reflexió, quin espai per viure les experiències-cim que anomena el propi Maslow, quins espais per compartir aquestes experiències? Vivim un món on la reflexió o, per anomenar-ho d’una forma més clàssica, la filosofia, no està de moda. Vivim a partir de modes, de modes temporals que ens venen marcades per una societat de consum que cerca retroalimentar-se i perdurar en el temps gràcies a l’acció inconscient de ciutadans i ciutadanes que juguen el seu paper econòmic.
Aquí no hi ha espai per a la reflexió i l’aprofundiment en la consciència. La bona autoestima i el bon autoconcepte quedensovint relegats al nostre paper d’agents econòmics. Si juguem aquest paper amb solvència ens podem augurar una bona autoestima. Si tenim una baixa autoestima sempre podem fugir a una gran superfície a comprar-nos quelcom que ens faci sentir bé amb nosaltres i ben considerats pels altres. Aquesta pot semblar una idea simplista, però ben al contrari, la nostra societat ha creat tota una infrastructura d’una gran complexitat per mantenir aquest sistema viu, des de la publicitat als grans magatzems passant per tot els sistemes de producció i educació.
Els altres també juguen un paper per definir el nostre autoconcepte. No podem oblidar que en bona mesura som el que fem. Per molts desitjos que manifestem allò que acaba definint el que realment som són els nostres actes. No sempre fem allò que volem fer, que diem que volem fer. Hi ha forces més enllà de la consciència que influeixen en les nostres accions. I també compten els altres.
És en aquest sentit, en el de l’acció humana com a definició de la pròpia identitat, que els altres juguen un paper fonamental. Els altres són el mirall de les nostres accions, del nostre jo en tant que ens donen la resposta, la conseqüència d’allò que fem. Com deia Sartre: L’infern son els altres. Els altres ens mostren les conseqüències de les nostres accions, i quan aquestes no s’ajusten a allò que diem que volem fer, es converteixen en el nostre propi infern.
Però aquest perill es pot convertir també en una virtut. L’acció sobre els altres no té perquè ser negativa, pot ser positiva. En la mesura que estigui construïda sobre una base sòlida, una base de valors positius i constructius, solidaris en el millor dels seus significats, l’infern es pot tornar en un espai de felicitat compartida. L’acció amb els altres es pot convertir en una experiència-cim.
Aquestes experiències cim, viscudes amb consciència, més enllà de ser només personals, han de ser un punt de referència pel creixement personal i d’autorealització i no poden ser esborrades pel pas del temps i el consum. La realització personal i, en definitiva la felicitat, es troben molt lluny de la societat de l’opulència, de fet són en els ulls serens i el somriure de l’altre.
