La separació o el divorci d’una parella no és un procés senzill. Si a més a més, la parella té fills en comú i cal revisar i establir normes sobre com serà el règim de custòdia l’escenari demana maduresa i sentit comú. La diversitat de possibilitats que es fan presents en un divorci poden necessitar de la intervenció d’una figura jurídica que faci de mediadora. Malauradament, però, no sempre les decisions dels jutjats són les esperades i a vegades desperten queixes de la comunitat.
És el que ha succeït darrerament en el cas de separació d’una parella on una jutgessa ha decidit que la custòdia del fill en comú ha de ser pel pare pel fet que la mare, que és “capritxosa i possessiva”, viurà a “la Galícia profunda” i això pot ser un perjudici per al menor. Associacions, polítics i particulars no han tardat a fer-se sentir criticant la manca de sensibilitat i de coneixement del món rural que té aquesta jutgessa.
Segons expliquen els mitjans de comunicació, la parella vivia a Marbella on s’havia desplaçat a causa d’una oportunitat laboral del pare, que és metge. Com que els horaris d’ell li demanaven estar molt temps fora de casa i no tenien cap mena de xarxa familiar de suport al territori, quan va néixer el nen van decidir de mutu acord que ella deixaria la feina per cuidar del petit. Arran de diferències continuades, la parella va trencar la seva relació sentimental. La mare va tornar al poble de Galícia d’on procedia amb el nen, ja que li era el més pràctic tenint en compte que no tenia feina ni casa. A Galícia podia tenir l’ajuda de la família i començar de nou. Però, encara que per a ella era el més lògic, sobre tot perquè el nen té un any, va marxar abans de deixar arreglat el procés de separació i custòdia. Aquest pas, fet sense un acord previ amb el pare, va motivar un procediment legal on es va decidir tant el règim econòmic com la custòdia del fill.
La jutgessa va pensar que la marxa de la mare emportant-se el nen tenia un tint de fugida i la va titllar d’egoista i intransigent. A més, en lloc de l’edat del nen i les necessitats de presència materna que es deriven d’aquesta, va tenir en compte en les seves deliberacions l’espai on seria criat, el poblet de Galícia, descrivint-lo com un lloc poc adient per no oferir suficients oportunitats pel seu desenvolupament i un creixement “feliç”. Tot i saber que el pare té un horari que no li permet una rutina de cura de l’infant i una xarxa informal, el jutjat va emetre una sentència segons la qual el nen es quedarà amb ell i la mare el podrà veure els caps de setmana alterns havent, alhora, de pagar ella una pensió.
Com en molts dels casos que analitzem les dades de les quals disposem estan probablement esbiaixades. Però les paraules que la jutgessa va fer servir amb relació al poble de Galícia com un lloc sense possibilitats, una terra sense oportunitats i el fet que això s’hagi de tenir en compte quan el menor només té un any genera polèmica i un clar conflicte. És ètic que ell lloc de criança passi per sobre de les necessitats bàsiques d’un nen d’un any en una sentència de custòdia? La jutgessa estava intentant ser equitativa i ha vetllat per l’infant o s’ha emportat per un prejudici lligat a la ruralitat?
La sentència podria haver intentat preservar el vincle mare-fill almenys fins a l’edat on comença certa autonomia del nen o l’obligatorietat escolar. També es podria haver provat cert tipus de custòdia compartida. O, com ha succeït, valorar que pel menor Marbella és el lloc idoni i serà el pare qui garantirà el seu benestar per tenir una situació econòmica i laboral reconeguda.
