El meu cos, la meva placenta?

Deliberem en aquesta ocasió sobre un cas fictici però basat en fets reals. Un cas que aborda un tema tabú relacionat amb el cos de la dona, com ja ens va succeir quan hem parlat, per exemple, sobre la menstruació. El dilema exposat posa sobre la taula el com les institucions mèdiques moltes vegades no estan capacitades per obrir la ment però alhora també com les persones volem aconseguir allò que ens proposem sense tenir en compte el context social en el qual ens ubiquem.

El José és director mèdic d’un hospital de la capital i acaba de rebre una carta signada per diverses pacients que, acabant de tenir els seus fills al servei de ginecologia i obstetrícia del centre, van demanar poder-se emportar la placenta a casa. A la carta es queixen que el personal sanitari es va negar justificant que un producte d’aquest tipus pot infectar qui se la mengi o acabar a la natura sense cap seguretat pel que no van donar cap opció a les mares. Però a més a més es va comportar de tal manera que les va fer sentir culpables o avergonyides per haver fet aquesta petició que elles consideren del tot normal. Degut el que elles anomenen maltractament institucional pel fet de ser dones han fet una denúncia i esperen una disculpa del José com a inici del diàleg. El director es queda perplex perquè no entén què en volen fer de la placenta pel que s’informa, parla amb les afectades i els professionals i decideix portar el cas davant del comitè ètic.

Moltes femelles mamíferes mengen la placenta un cop ha acabat el part i algunes medicines tradicionals, com la xinesa, utilitzen la placenta com a remei tant medicinal com cosmètic. Val a dir que fins i tot la OMS recomana que es respectin les decisions de les dones en relació al que volen fer amb la placenta si culturalment és important per elles i hi ha professionals mèdics que es dediquen al seu estudi per les seves propietats hormonals i nutricionals. Degut la tendència cada vegada més important del desig pel part natural no medicalitzat i per una maternitat respectada i respectuosa són moltes les dones que han començat a demanar la placenta: per menjar-ne un trosset, per assecar-la i guardar-la, per enterrar-la… Com hi ha gent que guarda un queixal o el cordó umbilical del nadó.

Què podria recomanar el comitè ètic de l’hospital?

D’una banda podria considerar que la placenta és un subproducte d’un procés que no pot acabar a la natura o ser utilitzat sense control sanitari i per tant negar la possibilitat de portar-la a casa. Sobre tot perquè es podria obrir la porta a que la gent es volgués emportar altres parts del cos. D’altra banda, tenint en compte que les dones amb la menstruació també “alliberen a la natura un producte sense control sanitari” (recordem que moltes dones utilitzen la sang per enriquir la terra de les plantes, per exemple), equiparar-ho a aquest fet i permetre que cadascuna decideixi què fer i com fer-ho.

Què en penseu? No deixar les dones decidir és un acte de paternalisme de l’estament mèdic i sanitari? O és perquè no entenem aquesta petició? Tenen les dones una actitud massa tradicional en un entorn altament tecnificat on els aspectes personals, simbòlics i culturals sense un fi concret ja no tenen cabuda? Ja em direu, és el vostre torn de paraula.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.