“No existeix cap cos establert per patir anorèxia”

Va estudiar Periodisme, però realment li agradava rapejar. Se sentia més lliure, més feliç. Toni Mejías, veu de Los Chicos del Maíz, va ser diagnosticat d’anorèxia fa dos anys. Després de mesos en tractament, explica la seva experiència al llibre Hambre. Mi historia frente el espejo (Aguilar).

En quin punt t’adones que els teus hàbits alimentaris han canviat?

El punt d’inflexió va ser una conversa amb una amiga que és metgessa. Em va dir obertament el que em passava i va fer-me escollir dues opcions: la recuperació o caure en un pou sense fons ni sortida. A partir d’aquella conversa vaig començar un procés d’adaptació, abans de fer el pas i començar a curar-me. Encara que el meu cos m’enviava senyals, jo sol no hauria reaccionat sense l’avís extern d’aquesta persona. 

Normalment relacionem l’anorèxia amb les dones. Per què ens costa associar aquests trastorns amb els homes?

El noranta per cent de les persones que pateixen anorèxia són dones i la pressió és més brutal sobre elles. A més, com que els testimonis que surten als mitjans de comunicació parlant sobre l’anorèxia són dones, et penses que a tu no et passarà o que és exclusivament una malaltia femenina. Això també va dificultar la meva acceptació, i per això vaig decidir publicar el llibre. 

En el llibre, evites parlar d’una història de “superació personal”. Per què?

Voldria que tothom se’l fes seu. Hi ha molta gent que no pateix anorèxia però s’hi veurà reflectit amb altres temes com la depressió, l’ansietat, la síndrome de l’impostor, la necessitat d’omplir el temps amb activitats útils. Una història individual pot acabar formant part d’un relat col·lectiu. Tenim moltes coses en comú amb la resta, i el llibre pretén fer-nos sentir menys sols. 

Et va costar acceptar el teu conflicte?  

Durant molt de temps vaig estar en una negació absoluta. El primer pas d’anar a consulta amb la psicòloga és un procés molt dur: pensar què li diràs, què pensarà quan t’escolti… La negació és el primer impuls, sobretot perquè no ens han educat emocionalment i pensem que el psicòleg és per a persones trastornades i no per a gent normal. Si quan et fa mal l’esquena vas al fisioterapeuta, quan et fa mal el cervell o els teus pensaments has d’anar al psicòleg. Això no ens hauria d’incomodar.

La negació de la malaltia és un tret molt masculí. Has pogut deconstruir també aquesta masculinitat hegemònica? 

Els homes hem tingut des de sempre un problema de comunicació entre nosaltres molt important. A les escoles i instituts ho veus: els grups d’amigues sempre són més oberts i s’expliquen tot el que els passa, sense por a mostrar-se vulnerables. En canvi, els nois tenen una testosterona que no els permet mostrar-se dèbils. El món de la música, sobretot del rap, és un espai molt masculinitzat. La malaltia m’ha ajudat a parlar de moltes coses que em passen. El llibre ha estat un exercici per deconstruir-me i mostrar-me vulnerable i assumir la derrota.  

Falta visibilitzar encara més tots aquests trastorns alimentaris?

Sí, ara se’n comença a parlar, però falta mostrar l’anorèxia tal com és. Sempre s’ha associat aquest trastorn a una adolescent, dona i extremadament prima, quan realment l’anorèxia és un trastorn alimentari en què no acceptes el teu cos i no tens un bon tracte amb el menjar. Pot afectar a persones amb un cos més normatiu, amb sobrepès o més primes. No hi ha cap cos establert per patir anorèxia. Si no enderroquem l’imaginari establert, molta gent no sabrà que pot estar patint aquest problema. 

Es pot posar punt final a l’anorèxia?

Espero poder-li posar, però és complicat. Potser m’acompanya tota la vida aquesta relació tòxica amb el menjar.

Què has après en tot aquest temps?

No pots pensar que ho superaràs tu tot sol perquè és impossible. Ara també estic en el procés d’aprenentatge d’estimar-me, de valorar-me, de tenir poc en compte el que diuen els altres. És necessari estimar-se i acceptar-se per començar a ser més feliç.   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.