Una Llei de Violència només per a nens?

La nova Llei de Violència contra la Infància aprovada pel govern espanyol el passat mes de juny és un pas endavant en la lluita contra els maltractaments que pateix un sector de la població especialment en risc. La llei respon a les demandes de diferents sectors que alertaven de les necessitats concretes de cura a la infància al nostre país. Els infants i adolescents pateixen una violència sovint amagada i estigmatitzada i és gràcies a aquests esforços que els maltractaments prenen la categoria de problema social i no de situació privada o de l’àmbit familiar. Recordem que els maltractaments a la infància engloben un seguit d’accions com la violència física o els abusos sexuals però també d’omissions com la manca d’atenció a les necessitats emocionals, la negligència o l’abandonament. Aspectes de la llei com la obligatorietat de professionals a formar-se de manera específica, la creació d’una nova figura de protecció a les escoles o la modificació de la prescripció dels delictes afavoreixen un escenari de tolerància zero amb la violència cap als infants.

Però quan s’han anat coneixent els diferents punts del redactat algunes veus han començat a alertar d’una manca de visió de gènere i un marcat to capacitista: no s’han tingut en compte les especificitats de la violència contra les nenes ni la necessitat de major protecció dels infants amb discapacitat. Davant d’aquesta crítica es desperta un sector que considera que és millor generalitzar defensant que no cal revisar totes les lleis amb perspectiva feminista o tenint en compte la multiplicitat de realitats socials. Altres col·lectius expliquen que no es pot parlar de nens i nenes perquè fins i tot el sexe és una construcció cultural i per tant les diferències dificulten la protecció.

No posar el focus sobre les violències concretes que poden patir les nenes pel fet d’haver nascut dones podria ser contraproduent? Cal posar èmfasi en l’alt risc que els nens i nenes amb discapacitat tenen de patir un maltractament? S’han de desenvolupar programes concrets que tinguin en compte aspectes racials i de classe? És ètic apostar per una mirada inteseccional o s’ha de mirar per la majoria social? Es tracta d’una decisió econòmica per no haver d’invertir diners en diversitat de problemàtiques o un “oblit patriarcal”?

El president de la Comissió dels Drets del Nen de les Nacions Unides, Luís Pedernera, va voler especificar que es fa imprescindible tenir en compte aquests aspectes ja que la forma com es pateix la violència també té a veure amb factors estructurals de la cultura dominant. En el cas del gènere, hi ha una necessitat de tenir-lo en compte sobretot en l’abordatge del maltractament i posterior seguiment. Va afegir també que en relació a la discapacitat els infants amb necessitats especials són els grans oblidats d’aquests tipus de lleis. En contra, el president de la Plataforma d’Organitzacions de la Infància va declarar que avui no hi ha cap evidència que en els delictes contra la infància hi hagi una diferència en funció del gènere.

Malgrat les diferents lectures, les construccions socials i culturals haurien d’estar presents en qualsevol procés d’elaboració de lleis, programes o protocols. Els factors socioculturals contextuals poden tenir un impacte en la vida de les persones i com diu Unicef a les seves guies i protocols les construccions socials poden influenciar en la vida dels nens i nenes.

Els dilemes que es plantegen demanen reflexió entorn a com la societat marca i delimita qui és subjecte de drets o de privilegis. És ètic o just fer una atenció específica a col·lectius històricament més vulnerables o caldria mirar per la majoria per  assegurar uns mínims?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.