Què va passar pel cap de Lesly Mucutuy quan l’avioneta en què viatjava amb la seva mare i els seus tres germans es va estavellar a la selva amazònica?
L’1 de maig, en un tancar i obrir d’ulls, a aquesta noia de tretze anys de la regió indígena d’Araracuara se li va capgirar la vida. L’avioneta Cessna 206 en què viatjava, acompanyada dels seus tres germans, la seva mare, un líder indígena i el pilot va caure a la selva del sud de Colòmbia i se’n va perdre el rastre.
Per a la família Mucutuy, plovia sobre mullat. Si aquell dia eren dins de l’avioneta, era per retrobar-se amb Manuel Ranoque, segon marit de la mare i pare dels dos germans petits. Ranoque se n’havia de la zona després de rebre amenaces de la guerrilla.
“Va fer de germana gran, de mare i de pare enmig de la densa selva colombiana, una de les zones amb més biodiversitat i menys població humana del país”
Dues setmanes després, quan van trobar les restes de l’avioneta, es va comprovar que els tres adults havien mort en l’accident, però no hi havia ni rastre dels infants.
Abans de morir, la mare havia demanat a la Lesly que anés a buscar ajuda amb els seus germans. Aleshores, quatre infants –la més gran, de tretze anys; el més petit, d’onze mesos– es van endinsar en l’Amazònia.
Sense mare, sense pare, sense cap adult al voltant, la Lesly va haver d’assumir, a la força, unes responsabilitats que no toquen a una noia de tretze anys. Va fer de germana gran, de mare i de pare enmig de la densa selva colombiana, una de les zones amb més biodiversitat i menys població humana del país, on els arbres, de més de quaranta metres d’alçada, deixen passar molt poca llum.
Sota pluges diàries i envoltats d’animals salvatges, plantes verinoses i, fins i tot, grups armats, la Lesly va haver de créixer de cop i tenir cura dels seus germans Soleiny, Tien Noriel i Cristin Neruman, de nou anys, cinc anys i onze mesos, durant gairebé un mes i mig.
Si els quatre germans van poder sobreviure a l’odissea amb ressonàncies bíbliques dels quaranta dies a la selva deshabitada va ser, principalment, gràcies a la Lesly. Ella i els seus germans han crescut a la comunitat uitoto i se saben moure a l’Amazònia. Es van alimentar amb farina de iuca, llavors i fruita, van fer construccions amb fulles per aixoplugar-se de la pluja i van menjar els kits de supervivència que l’operatiu de rescat els llançava des d’helicòpters.
Perduts, l’única companyia que van tenir aquests robinsons moderns va ser el gos de l’exèrcit Wilson, que també participava en l’operatiu de rescat i va estar amb ells durant quatre dies. Durant quaranta dies i quaranta nits, els quatre germans van estar desapareguts a la selva… mentre trobar-los es convertia en una operació d’estat a Colòmbia.
La batejada com a Operació Esperança va mobilitzar gairebé dues-centes persones, entre militars i indígenes, que van fer un total de 2.656 quilòmetres a peu fins que, finalment, el 9 de juny els van trobar. Tots quatre estaven amb vida, però al límit de les seves forces, gairebé deshidratats i amb el cos ple de picades d’insectes.
Els quatre germans han acabat protagonitzant una història que sembla més una pel·lícula que no pas una notícia, on la Lesly s’ha convertit en l’heroïna absolutament involuntària. Contra tot pronòstic, va ser capaç de cuidar-los fins a arribar a Ítaca, que en aquest cas és l’hospital on han passat els últims dies recuperant forces, dibuixant i gairebé sense parlar.
