Aquest professor de Primària i Secundària en una escola de Barcelona analitza de forma crítica el valor de l’esforç i recorda que aquest és una eina, no una finalitat.
Hi ha conceptes que de tant en tant es sublimen, es converteixen en solució màgica de tot. Un d’aquests conceptes és el de la cultura de l’esforç. La nostra societat ens diu que qui s’esforça assoleix allò que desitja i que qui no s’esforça és una persona poc vàlida. I les coses no són així. No estic en contra de transmetre a l’escola el valor de saber esforçar-se, estic en contra, en canvi, de convertir la cultura de l’esforç en un element gairebé sagrat, un concepte que permet aconseguir-ho gairebé tot.
Quan un alumne no assoleix uns continguts o unes habilitats és molt senzill apel•lar a la necessitat del seu esforç i no plantejar-se si tenim altres estratègies. L’esforç és una bona eina pels objectius assolibles però difícils. I per tant hem de saber transmetre la idea que el treball constant, la regularitat, la concentració, la intensitat…és a dir l’esforç, són eines que ens ajudaran a millorar. Però ni són les úniques ni són les més fonamentals. Transmetre que amb esforç es pot aconseguir gairebé tot és una manera de culpabilitzar a la gent que no assoleix els objectius que plantegem.
Darrera de molts elogis de la cultura de l’esforç hi ha visions del món que jo no comparteixo. Per exemple un plantejament “calvinista” de posar la disciplina i l’esforç personal com a element central, per altra banda una visió catòlica de posar en valor la penitència, la importància de patir, i finalment una visió capitalista de la necessitat d’uniformització, és a dir aspirar a una societat on tothom treballi per arribar a ser allò que algú espera de nosaltres. I aquests són maneres d’entendre la cultura de l’esforç que no comparteixo.
Hi ha un exemple que per a mi és molt significatiu. És el món de la diversitat funcional. Al final sembla que sols siguin destacables les persones que tot i anar amb cadira de rodes o amb amputacions són capaços de viatjar arreu del món, de navegar pels oceans o d’assolir fites esportives Increibles. I òbviament no dic que no s’hagi de posar en valor aquestes fites, el que no pot ser és que sols es posi en valor aquesta gent que certifiquen aquesta idea de l’esforç extrem. O per exemple els comentaris que sentim habitualment sobre la seva capacitat de superació personal per viure en una societat plena de barreres de tota mena. Potser que ens dediquem a fer més fàcil les nostres ciutats per a tothom. Posem en valor poder ser ciutadans i no tant herois.
En l’àmbit escolar, on jo treballo com a mestre, el concepte de l’esforç és encara més omnipresent. Sovint ens trobem amb comentaris de professors dient que aquest alumne no s’esforça prou, que ja sabem les seves limitacions però que com a mínim s’esforci o frases de les famílies dient poseu-li més deures perquè cal que s’esforci. Als nostres alumnes sovint els demanem que siguin bons o que s’esforcin, una dualitat perversa.
Aquesta percepció, segurament, és fruit de que a l’escola se’ns demana sobretot que aconseguim resultats ens aprenentatges que considerem que són els més importants pel futur món laboral –si és que existeix avui dia món laboral, és clar–. Sempre que parlem de cultura de l’esforç a l’escola ho fem vinculat a faltes d’ortografia, a fer bona lletra, a operacions matemàtiques, a estudis memorístics… i en canvi no parlem de cultura de l’esforç en àmbits com la sociabilitat, l’empatia, el treball en equip, la cura de les persones o la creativitat. I crec que ho fem pel que plantejava abans. Vivim en una societat que ens empeny a formar ciutadans que més enllà d’un projecte vital personal han d’aconseguir respondre a uns valors genèrics. I en aquest model la perseverança, la disciplina i la productivitat són elements claus.
Cal esforç per aconseguir moltes coses, és cert. I com totes les coses, l’esforç es pot educar. Però sobretot hem de valorar l’esforç com una eina per aconseguir allò que volem i no com una finalitat en si mateixa. I en aquest sentit, la cultura de l’esforç no pot ser, en cap cas, la fórmula per potenciar que tots siguem iguals, sinó al revés, justament que aconseguim que es valori cada cop més la nostra diferència. Cal gent amb capacitat de respondre amb esforç davant dels reptes i no gent que s’esforça sols per ser com algú ha previst.
