Les cadenes d’Instagram

Els efectes d’Instagram en les persones, des de la perspectiva de la filosofia i la psicologia, són diversos. Però, tenint en compte l’ús habitual que se’n fa, potser els més rellevants són l’adicció a la dopamina, la necessitat d’aprovació i la mitificació de determinats estils de vida. Tots tres són efectes psicològics que poden alterar el nostre benestar. Vegem-los amb més detall. 

D’acord amb el neurocientífic argentí Facundo Manes, la dopamina és un neurotransmissor que ens fa sentir plaer i motivació de forma progressiva quan anticipem una recompensa. La produïm de forma endògena i va augmentant en el nostre cervell fins arribar a un pic de plaer, que coincideix amb la consumació de la recompensa. Ens és útil per enfrontar-nos a reptes diaris i llunyans. Però esdevé conflictiva quan n’alterem la producció amb l’abús de determinades substàncies i activitats com l’alcohol, les drogues, el sexe, les pantalles amb estímuls potents (mòbil, televisió, tablet), la novetat constant, etcètera. La interacció habitual amb aquests estímuls ens fa segregar dosis de dopamina desproporcionades. A major excitació constant dels circuits de dopamina, més estímuls necessitem per mantenir aquests nivells de plaer. I és quan es crea un cercle viciós, ja que quan deixem d’experimentar tal estímul extern, el nostre plaer inicial decau i sentim que ens falta alguna cosa per estar bé. Passem del pic al buit. I en aquest buit, la resta d’activitats menys excitants ens avorreixen.

L’Instagram, doncs, és una de les xarxes socials que fa segregar més dopamina amb diferència. Hi trobem colors cridaners com el vermell, nombroses notificacions, – tant de likes, com de missatges o de nous seguidors-, imatges de persones sexualment atractives, vídeos curts i dinàmics i infinitat de contingut audiovisual a còpia de lliscar el dit.

A més de dedicar-hi un temps considerable, és el remei al qual recorrem quan estem avorrits o estressats. Aquesta actitud impedeix que desenvolupem la paciència, la tolerància a la frustració i consegüentment la reflexió i la introspecció. Quan no estem còmodes amb la situació present, posem la mà la a butxaca i aconseguim un alleujament fàcil. Com si fos una droga. Cada cop que hi entrem ens relaxem, sense haver de pensar ni fer cap esforç. I quan compartim una publicació, sentim una gran eufòria en constatar les desenes o centenars de likes que rebem, a part de missatges i altres notificacions. Infinitat d’estímuls que augmenten la dopamina i que ens enganxen més estona de la prevista a Instagram buscant la novetat però alhora no buscant res en concret, quan en principi teníem clar el nostre objectiu. 

A part de disparar-nos la dopamina, també ens sotmet a una dependència social. És a dir, ens crea la necessitat de veure què està fent la resta de gent, – sobretot amb les “stories”-, i si allò que fan és menys o més interessant que allò que fem nosaltres. Alhora això fa que nosaltres també destinem temps i energia a captar imatges per demostrar que també estem dins d’aquesta tendència i per rebre l’atenció dels altres. Per tant, traiem el mòbil de la butxaca tant per veure què estan fent els altres, com perquè detectem l’oportunitat d’enregistrar un instant concret per compartir-lo al mateix espai.

La dependència social o necessitat d’aprovació també es pot analitzar des dels següents interrogants. En primer lloc, què en traiem realment de saber què fan els altres? En general, només atiar la comparació de la plenitud de les seves vides amb la nostra. 

En segon lloc, cal que documentem el nostre dia a dia o els nostres caps de setmana amb aquelles activitats socialment acceptades en el nostre entorn? A qui estem demanant l’aprovació fent públic aquest contingut? Als nostres deu amics de veritat, als cent cinquanta que realment coneixem, o a centenars de persones que moltes no ens saludarien pel carrer? A més, aquesta actitud de cerca i captura del like i del reconeixement ens duu a veure el present com un tràmit a un futur millor. 

Sí que pot ser més beneficiós l’intercanvi d’informació que ens permeti augmentar el nostre bagatge cultural. Per exemple, el contingut que permeti descobrir un restaurant, una cançó, una ruta de muntanya, un paisatge a prop de casa nostra o la recomanació rigorosa d’un nutricionista. Però les mostres d’aquestes realitats són relativament minoritàries i poc estimulants per a molts usuaris. 

És molt més majoritari l’ús d’Instagram com a espai d’exhibició d’atributs considerats atractius per la societat occidental actual. Tots aquests atributs estan relacionats amb l’estatus socioeconòmic, la bellesa física, la fama, els objectes i immobles de luxe, l’acumulació d’experiències plaents, els viatges exòtics i les habilitats fàcils de gaudir sense recórrer al pensament crític. Molts d’ aquests atributs es perceben pels usuaris com els pilars d’un estil de vida que cal perseguir.  L’Instagram es converteix en l’aparador de la vida de somni que molts voldrien. També esdevé per a molts una font de preocupacions quan es consideren a si mateixos espectadors de vides alienes i conclouen que hi ha un estil de vida que s’estan perdent. 

Però en general, hi ha molta més gent encantada amb aquesta tendència i que mou cel i terra per ser fotografiada mostrant aquests trets. A alguns fins i tot els serveix per lligar o guanyar diners. Però la manca absoluta de qüestionament dels corrents majoritaris pot portar-nos a desaprofitar tota la nostra autenticitat. Ens pot fer constatar que som una còpia més i que hem anat acumulant amb el pas dels anys conductes i visions de la realitat que ens han vingut imposades i que les hem seguit per sentir-nos part d’alguna cosa. I sobretot, que a les persones que difonen i perpetuen aquestes tendències (influencers, futbolistes, models, actors, periodistes, empresaris) els és igual la nostra vida. Però tot i així continuem mirant el mòbil per comprovar si hi ha alguna cosa a Instagram més important que el que passa aquí i ara.

Xavi Baulas és jurista i periodista. Actualment és locutor i redactor a Ràdio Arenys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.