La voluntat de poder o Alfred Adler

Alfred Adler (1870-1937), junt amb  d’altres psiquiatres, van ser dissidents de l’escola de Sigmund Freud (1856-1939). Adler partia del criteri que certa  funcionalitat de l’organisme podia produir un complex d’inferioritat que era compensat pel domini sobre l’altre. Amb això coincidia amb Nietzsche (1844-1900): la voluntat de potència. “Quant més intens és el sentiment d’inferioritat, més s’experimenta la necessitat de controlar i dominar els altres” (Història del psicoanàlisis I. p. 132). Aquesta no és una especulació sinó una realitat clínica verificada i molt humana, malauradament.

És el punt de partença de l’escola de la psicologia individual (no individualista), fundada per Adler. Molt estesa i que treballa alhora el sentit social. Hem de recordar que els moments en temps d’Adler, la psiquiatria i la medicina no tenien en compte el medi social. Adler va posar en marxa més de una trentena d’institucions clíniques per a infants. Totes tancades pel feixisme.

És evident que caldria parlar molt més d’aquest dissident de Freud. El seu punt de vista és de gran actualitat. Cal comprendre que la voluntat de poder, de domini, és un aspecte molt important de l’arquitectura mental de tot ésser humà. Qui està exercint poder de domini, en quin lloc social està i per què? Una anàlisi des d’Adler ens podria ajudar a comprendre moltes actuacions de certes personalitats.    

Però cal fer un pas més. Quina voluntat de poder pot i vol exercir tot ésser humà? La situació és des del pare de família fins l’autoritat màxima. Cal recordar la situació del patriarcat, totalment vigent encara en el món actual, manifestant-se molt inhumana.     

En aquesta voluntat de poder, de domini, de compensar certes inferioritats, les minories són perseguides per poders totalitaris amb fòbia a ser anul·lats i a acceptar les diferències:  O sou com nosaltres o desapareixereu. La història en va plena. Cal recordar, entre d’altres, els uigurs a la Xina o els rohinyà a Birmània.  Ens ajuda una cita de Martín Luther King (1929-1968): “Allò preocupant no és la perversitat dels dolents o malvats sinó la indiferència dels bons”. O en terme sociopolític, la manca de resposta de la vera esquerra contra el pensament únic per interessos financers. Aquest poder no és fàcil de superar perquè toca l’esglaó primer de la piràmide de Maslow (1908-1970) que són les necessitats bàsiques: menjar, vestir, hàbitat, treball. Sense aquest pack no es pot viure ni sobreviure. El virus econòmic, matarà  més vides que la covid-19?

Doncs bé, Adler ens informa, com he indicat al principi, que per compensar la inferioritat orgànica o el complex d’inferioritat, el qual ens enfronta no únicament amb un mateix sinó amb la comunitat o societat, l’ésser humà s’imposa a l’altre amb força física, força militar, força econòmica o força moral o d’altres formes, embolcallant sempre la inferioritat, de la  qual en pot ser o no conscient, amb la voluntat de poder, de domini i d’autoafirmació sense commiseració.  

Com se situa l’ésser humà en aquest món globalitzat? No oblidem que  amb la pandèmia ha aflorat i s’ha manifestat més tota la degradació, depredació, ambició, cobdícia o domini total d’uns cap als altres. Certament cap ésser humà se n’escapa per la senzilla raó que aquests ingredients emocionals formen part de la constitució de l’estructura psíquica. Per altra banda, hem de recordar que no són els únics, també hi ha d’altres ingredients en l’arquitectura psíquica com l’’ajut, el suport, la col·laboració, la cooperació, el respecte, l’estimació i d’altres. Em ve a la memòria el senzill conte de la llegenda dels indis cherokee que explicava un avi a la seva neta, que anava a veure’l molt enfadada: Els  dos llops. Ingredients constructius en un i els destructius a l’altre. I fa una meravellosa descripció que la neta si veu reflectida. I a la  pregunta: Qui dels dos llops guanyarà, avi? I la resposta sàvia de l’ancià d’una cultura índia és: A qui tu alimentis. I avui afegiria: “i qui gestiona l’energia de l’altre”.

Arribats aquí, ens trobem amb el gran treball, no de l’ensenyament, que es dona en institucions, sinó de l’educació, que és responsabilitat de tota la comunitat. Doncs, si  les paraules mouen, els exemples arrosseguen. De paraules se n’està ple, d’exemples, n‘hi ha molt pocs. Hi ha un gran buit de líders que arrosseguin. Sinó com s’explica el discurs de l’odi, del menyspreu, de la supremacia, de la superioritat o de la voluntat de poder? Al meu entendre, convé treballar per passar de la voluntat de poder sobre els altres, a la capacitat o valor de donar-se als altres. Evitar ser fort amb el feble i feble davant del fort. Només en aquest caminar podrem construir a més de l’ hominització (la dimensió biològica i psíquica), la humanització (la dimensió cultural integral).

Adler expressa: ”Els únics individus que realment poden afrontar i superar problemes en la vida són els que mostren en els seus esforços una tendència a enriquir tots els altres”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.