Per què sobreproduïm?

Sobreproduïm: ens escarrassem en produir coses que després seran infravalorades, desestimades o malbaratades. Entreguem les nostres vides a canvi d’un sou per produir béns i serveis que ben sovint son innecessaris, addictius, o que pretenen solucionar un problema creant-ne un altre de més gran o posant un pedaç sense incidir en la seva arrel, ans el vetllen i mantenen viu. 

Usem màquines i ordinadors molt potents que ens fan cada cop més feina i multipliquen la nostra productivitat. Feines que abans fèiem en cinc hores, ara les fem en cinc minuts. Tal sobreproductivitat produeix excedents i malbaratament per tot: llancem a la brossa un terç del menjar que produïm, renovem el nostre vestuari cada temporada (llançant muntanyes de roba passada de moda o que ha perdut una mica de color) o bé construïm nous blocs mentre deixem caure cases abandonades o les tapiem (no fos cas que algú hi entrés i en fes ús mentre pensem què fer-ne durant anys i panys). Amb els productes culturals tampoc ens quedem curts: ens hauríem de passar 82 anys seguits mirant YouTube sense dormir per tal de poder consumir els continguts que s’hi pengen en un sol dia. 

La sobreproducció promou la quantitat per sobre de la qualitat i ens fa malgastar molt temps per discernir quins productes valen la pena fins al punt que passem més temps destriant-los que consumint-los. Jo mateix he dedicat hores i hores a seleccionar llibres o pelis —llegint-me totes les ressenyes i valoracions possibles— que tan bon punt han passat el meu extens procés de selecció, no he arribat mai a veure o a llegir per manca de temps. 

Hi ha gent —generalment amb una sensibilitat més d’esquerres—que creu que treballem massa i que el nostre actual ritme productiu és completament insostenible pel medi. Ens diuen que no necessitem tants luxes materials per viure una vida feliç i tenen raó. Per altra banda hi ha gent, sovint més dretana, que creu que no treballem prou. Si bé les esquerres s’imposen en la teoria, les dretes s’imposen en la pràctica ja que estem tots atrapats en una dinàmica hiper-productivista, super-consumista i ultra-malbaratadora. 

Productivisme sense frens

Des de la revolució industrial molts pensadors han pronosticat periòdicament que a mesura que màquines i ordinadors suplantin més i més feines humanes, viurem una reducció o fi del treball i augment de l’oci per tothom. Portem més d’un segle escoltant aquest mantra tecno-utòpic, però per més que creixi la productivitat, mai ens conformem amb cap nivell de vida; sempre en volem més i seguim treballant igual. Ara, si havent constatat sens dubte que el progrés tecnològic no ens allibera del treball, crec que seria interessant desentrellar les raons —sovint molt inconscients— que ens empenyen a aquest productivisme sense frens:

Per començar, vivim en una societat que no creu amb déus ni cap altre significat transcendent compartit. En el seu lloc, ara ens sacrifiquem per la nostra feina; ens dona sentit a la vida i atorga una identitat. És allò a què dediquem més temps, esforç i energia. Hi mantenim una relació monògama: qualsevol altra activitat queda relegada a un segon pla, sols greus problemes de salut arriben a prevaldre temporalment per sobre seu. Malgrat treballar més no ens faci més productius, la gran majoria preferim treballar a jornada completa ja que ens dona més estatus dins la feina (qui treballa menys hores desperta recels), un sou més elevat i més oportunitats d’ascens mentre que la legislació laboral segueix afavorint la jornada de vuit hores.

Tot i que la nostra subsistència ja no depengui de treballar de sol a sol, seguim reproduint una moral que venera el treball i el productivisme, la creença en què la productivitat i el creixement econòmic són el màxim propòsit de l’organització humana i que sempre són bons. Sota aquesta ideologia, sempre ens comparem amb els països més rics i productius per queixar-nos de com n’estem de malament. El fet de no tenir una experiència directa i quotidiana dels perjudicis que infligim al medi ens ajuda a seguir-hi creient. Aquests acostumen a trobar-se lluny en l’espai o el temps; les infraestructures més contaminants s’ubiquen en indrets perifèrics (ja sigui Àfrica o la província de Tarragona).

Un dia vaig llegir que si en valorar la velocitat del cotxe comptabilitzéssim totes les hores que hem de treballar per sufragar el cost de conduir (preu del cotxe + combustible + assegurança + reparacions + pàrquings + multes…) de mitjana ens sortiria que en realitat ens movem a uns sis quilòmetres per hora, és a dir, la mateixa velocitat que anar a peu. Treballem molt per poder tenir un cotxe amb el qual poder anar a treballar i després poder anar ben lluny per desconnectar del treball. Anem incorporant noves tecnologies a la nostra vida de les quals ens fem dependents (per no dir addictes) i el seu manteniment ens obliga a córrer dins la roda del productivisme-consumisme malgrat no moure’ns del mateix lloc. Ens priva de temps o ànims per plantejar-nos si potser podríem viure tan bé o millor sense tanta tecnologia moderna i l’accelerat ritme de vida que ens imposa. Tan bon punt estem dins la roda és molt difícil sortir-ne o alentir-la, porta una inèrcia pròpia que et fa seguir corrents per no caure i prendre mal.

Malbaratament de recursos

Per últim, no hem d’oblidar mai que som éssers sexuals. Satisfer les nostres necessitats bàsiques d’aliment, escalf i refugi té uns límits clars: a partir d’un punt d’inflexió, invertir-hi més esforços i recursos no augmenta el nostre benestar sinó que el perjudica, desproveint-nos de temps d’oci i descans. En canvi, la competència sexual no coneix límits: esfondra qualsevol sostre de màxima riquesa desitjable. Ens col·loca en una cursa d’armament sense fi, bregant per armes de seducció més potents que les dels nostres contrincants, ja sigui augmentant el nostre atractiu físic, psíquic o econòmic i així ser la persona més desitjable possible. 

El malbaratament de recursos prodigiós és una característica molt habitual del flirteig en tot el món animal. Tal i com un paó malbarata molts recursos en una cua ben gran i llampant que sols serveix per lligar, l’acte d’amor més romàntic és aquell que té un cost més desmesurat, ja sigui comprar una joia o fer un llarg viatge per veure l’amat cinc minuts. A nivell econòmic és un sense sentit però també és la forma més eficient i fiable de demostrar compromís, aptitud física o capacitat econòmica: com més gran és el malbaratament, més difícil és falsejar-lo. Això fa que una majoria opti per sobreproduir i malbaratar abans que no lligar amb el millor amant.  

Aturem màquines

Tots aquests factors es retroalimenten, creant una inèrcia social en què tothom es veu empès a produir i consumir a l’alça i en excés. Allò que avui en dia es considera precari o miserable, fa no tants anys era símbol de luxe i privilegi però ningú vol tenir un fill que se senti marginat en no tenir accés a aquests mateixos luxes que els seus companys.

M’encanta collir a mà olives amb els amics. Econòmicament és una activitat ruïnosa, segons el temps mecanitzat dels rellotges: triguem tres hores a fer el que amb una màquina faríem en una sola hora. Tot i així, des del punt de vista de la nostra experiència vital és molt més ràpid fer-ho a mà ja que el temps ens passa volant: podem gaudir d’un paratge natural idíl·lic mentre conversem amb els amics (a màquina no és possible perquè fa tant soroll que no permet ni escoltar-nos). 

Estem massa acostumats a valorar la tecnologia únicament des del punt de vista productivista i molt poc des de la nostra experiència vital. Necessitem fer menys o fins i tot fer res; seria bo parar més sovint la màquina per descansar i reflexionar i així prioritzar la qualitat i la consciència de la nostra feina i el seu fruit.   

Na Pai es dedica a la investigació i divulgació social i política. El seu llibre més recent és La nostra atenció ha estat raptada (Tigre de Paper, 2021).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.