Hi ha un consens generalitzat en dir que cal saber anglès. Aquesta és una opinió molt estesa (la podeu sentir en converses familiars, professionals o en tertúlies radiofòniques). I no seré jo qui porti la contrària: tot el que sigui conèixer i aprendre no pot ser dolent. Saber idiomes pot ser molt útil i més en aquest món globalitzat en què vivim.
Tan gran és el consens sobre aquesta qüestió que no resulta gaire difícil sentir burles i desqualificacions dirigides a aquells que no saben ni un borrall d’anglès. És relativament fàcil escoltar a algú dient alguna cosa com ara “mira que és burro, no sap anglès!”, tot fent referència a alguns dirigents polítics.
El que sorprèn és que aquest consens no hi sigui respecte a altres qüestions o
coneixements. Sense anar més lluny, no sembla escandalitzar a gaires ciutadans que els mateixos polítics que no saben anglès no tinguin cap formació en humanitats, i més concretament en filosofia. Obligar als governants i als administradors de la cosa pública a rebre algunes lliçons de filosofia no ens assegura, ni molts menys, que hagin de ser més honestos; però hi ha alguna cosa que em diu que tampoc no els faria cap mal…
Un filòsof va dir: “Fes de manera que tractis sempre la humanitat no només com a mitjà, sinó també com a finalitat”. Dit més col•loquialment: “No facis als altres el que no vulguis per a tu”. Jo diria que aprendre això és molt més fàcil que no pas aprendre a parlar un bon anglès. Però no veig que hi hagi cap pressió social perquè s’ensenyin «coses» com aquesta a les escoles ni veig que es faci burla dels polítics que ho desconeixen. I així ens va.
Per cert, el filòsof del que parlava es diu Immanuel Kant. No sé si us sona…
Albert Dresaire és informàtic
