Detinguts, però no paralitzats

Manifest llegit a l’acte “10 miniuts de silenci per escoltar el Nadal” (24 de desembre del 2021 a Mataró)

Aviat farà quasi dos anys que estem vivint un temps inèdit. Ens ha agafat totalment desprevinguts. Uns éssers minúsculs han detingut el gran gegant. No acabem de saber d’on prové aquest sever adversari, invisible i microscòpic i, tanmateix, poderós perquè ha estat capaç d’aturar aquest gran colós i de sacsejar el nostre ritme i modus de vida.

No acabem de saber què –o qui- ho ha provocat, però ens està posant a prova. En totes les societats i cultures antigues existien uns rituals de passatge pels seus membres. Era un temps sagrat perquè els feien créixer vers un nou estat d’adultesa, de fortalesa i de consciència.  

Que la nostra reacció sigui atemorir-nos o desvetllar-nos depèn de com gestionem i interpretem aquesta situació. La nostra interpretació determina la nostra reacció i la nostra reacció condiciona la nostra interpretació. Podem enfrontar-nos al coronavirus com un enemic que cal exterminar o com un  adversari portador d’un missatge que cal escoltar.

Un missatge contundent de la Terra que ens diu: “No podeu continuar vivint de la manera que vivíeu perquè la vostra manera de viure és una amenaça per al planeta i per a vosaltres mateixos. El coronavirus es comporta amb vosaltres tal com vosaltres us comporteu amb mi i tal com ben sovint us comporteu entre vosaltres: xuclant-vos la vida en lloc de compartir-la”.

El coronavirus ens ha portat un altre missatge: recordar-nos que som biològicament finits, que la nostra estada a la Terra no és per sempre. Ens ajuda a no confondre l’anhel d’eternitat amb la perdurabilitat. No som perdurables però sí que podem ser eterns, perquè l’eternitat no és una qüestió de quantitat de temps, ni de prolongar-lo forçadament, sinó de la qualitat amb la que vivim cada instant, cada moment. Això és el tast d’eternitat en el temps. Potser la nostra por a la mort és signe de la nostra confusió amb la vida.

El moment silenciós que fem avui, en aquesta plaça, a Mataró, ens recorda que podem tenir una relació diferent entre nosaltres, amb la Terra i amb el temps. Aquest silenci no és forçat, com el que vam viure durant el confinament. Aquell silenci i aquella detenció, però,  van possibilitar que les flors, les plantes, els arbres i els animals retrobessin el seu espai i gaudissin d’una espontaneïtat que els impedim quan els humans ens posem frenèticament en acció.

El caminar silenciós i compartit d’aquest vespre ens permetrà, a cada pas, donar un bes a la terra,  tant per guarir-la com ser guarits per ella. Ens permetrà caminar pels carrers de la nostra ciutat no comprant àvidament, sinó contemplant el paisatge humà, allò que produïm, allò que intercanviem, però no frenèticament, sinó pacifica i agraïdament.

Detinguts, però no paralitzats, podem aprofundir les conseqüències de tot plegat. Desperts i no atemorits. Al contrari, més atents i desvetllats que mai perquè aquesta és l’oportunitat que se’ns dona de repensar les coses altrament i de bastir el mon que volem.

Xavier Melloni, antropòleg, jesuïta i teòleg

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.