Les guerres no acaben mai

He buscat com es deia la població perquè en tinc una foto, la que encapçala aquest article, però en estar el rètol en alfabet ciríl·lic no sabia identificar-ne el nom i, per tant, situar-la en el mapa. Anant a un traductor de l’alfabet ciríl·lic a l’alfabet llatí ho he pogut resoldre; era Slobidka, una petita població que es troba en endinsar-se sis quilòmetres a l’interior del territori ucraïnès venint des de la localitat romanesa de Siret.

Va ser una petita frikada, sí, una llicència turística tenint en compte que Ucraïna no estava a la meva llista de països visitats i em captivava poderosament la idea d’endinsar-me, ni que fos per un parell d’hores, en una exrepública soviètica. També és veritat que la ruta que fèiem per Romania tenia moments que serpentejava tant de prop la frontera d’aquest país amb Ucraïna, que semblava estrany no traspassar la frontera internacional i sortir de la Unió Europea per uns moments.

No vam parlar amb ningú -excepte amb els guàrdies de la frontera, que van posar una cara estranya en veure uns ciutadans de passaport espanyol que volien entrar a Ucraïna- ni pràcticament vam veure zones habitades. Era un entorn molt rural, molt auster, molt poc urbanitzat, amb animals tirant carros conduïts per persones d’edat avançada. Vam veure, sobretot, grans planúries de color verd, extensíssimes, que delimitaven la frontera entre un país i l’altre; no hi havia una continuïtat geogràfica entre un país i un altre, com a vegades passa, certificant una certa artificiositat de les fronteres.

No, aquí, entre un país i un altre hi havia una zona que semblava de ningú, sense construccions ni presència humanes, amb pujades i baixades suaus, i uns camps verds, cultivats, que feien bo allò d’Ucraïna com “el graner d’Europa”. Ucraïna, almenys aquell tros, comparada amb Romania, semblava un país encara molt menys desenvolupat que Romania, que ja és dir.

Això era 2013 i no hi havia hagut ni els fets del Maidan, pel qual va caure el president prorús Yanukovich ni havia esclatat el conflicte a Donbass i a Donetsk, les regions més vinculades a Rússia, que l’any següent serien l’escenari d’una “guerra de baixa intensitat” que, en part, està en l’origen del conflicte actual. Només en part, perquè aquest en realitat ha estat el pretext esgrimit pel president Putin per a llançar una invasió del conjunt del país, teòricament per tal d’evitar el genocidi que s’estaria duent a terme en aquestes dues regions independentistes.

Que, d’altra banda, segur que no han rebut el tracte que hauria ajudat a destensar la situació per part del govern central de Kíev. Però on amb tota seguretat no s’hi està produint un genocidi. La narrativa que ha intentat vendre’ns Putin per justificar la seva actuació unilateral és molt poc creïble, d’una cutreria que fa feredat.

Deu anys després, el país està en guerra. Una guerra a Europa de nou, sí. Increïble. “Ha esclatat una guerra en un país que els pares van visitar -expliquem al nostre fill gran, el qual assisteix a la seva primera manifestació davant l’Ajuntament, on l’alcalde ens convoca per protestar contra aquesta barbàrie-. Una cosa que no pensàvem mai que t’explicaríem, fill”. Vint-i-cinc anys després del final de les guerres balcàniques (Kosovo, 1999), de nou una guerra, amb tots els ets i els uts. Un exèrcit que penetra a un país veí i l’intenta ocupar, fer-se’l seu, posar-lo sota la seva jurisdicció.

Molts tenim la sensació d’haver tornat a quaranta o cinquanta anys enrere, en l’època de la Guerra Freda, però amb els mitjans d’avui, de manera que a través de Twitter són els propis ciutadans i institucions -i els periodistes que estan desplaçats sobre el terreny per a cobrir-ho- qui ens detallen mitjançant vídeos i missatges el que està passant, minut a minut. Pràcticament en directe. És tot plegat increïble, inimaginable fa tan sols unes setmanes.

Però, també és veritat que hem anat veient com es preparava tot plegat. De fet, segurament, mai havíem vist amb tant de detall els preparatius de la guerra davant nostre, amb imatges de camions traslladant tancs a les futures zones de combat, com qui porta unes excavadores per a construir un complex esportiu.

Sento per televisió que ara mateix ja són 660.000 ucraïnesos els que han fugit del país i això que només fa cinc dies que ha esclatat la guerra; que Déu ens agafi confessats, la cosa acaba de començar. És absolutament al·lucinant. Penso en els refugiats de la guerra de Bòsnia i en com van patir llavors, també els que es van quedar entre nosaltres, i, per tant, en totes les històries de patiment que es deuen estar generant ara mateix. De fet, parlo amb la Sifa, de Srebrenica, refugiada a casa nostra trenta anys després, i em confessa que no pot dormir, que el que surt per televisió li fa remoure tot allò per enèsima vegada.

Al·lucino també amb els nombrosos testimonis de joves ucraïnesos que vivien fins ara entre nosaltres i que, d’un dia per l’altre, anuncien a les seves famílies que se’n van a lluitar “per Ucraïna”. Me n’adono com, en aquest cas, estem generant en pocs dies un corrent d’opinió absolutament favorable a aquesta mena de comportaments, en la mesura que aquests joves van a defensar una democràcia -de baixa qualitat, molt probablement- i la integritat de la seva pàtria.

Però, no deixo de pensar en com tenim de clar que aquests joves són bons i en com són de dolents els joves que anaven a lluitar per l’Estat Islàmic a Síria i l’Iraq. Cada cop més, fabriquem narratives sobre nosaltres i els altres a la velocitat de la llum. Perillosament. També amb el president Zelenski: com que Putin és un dolent tan dolent, ell ha passat a ser el bo de la pel·lícula, l’heroi de la resistència, sense cap mena de dubte.

Escolto atònit les amenaces nuclears de Putin: realment sospesa usar-ne alguna, per acoquinar-nos i terroritzar-nos definitivament a tots plegats? Sembla que hàgim de apretar el reset a la CPU que ens governa i hàgim tornat als anys vuitanta, a la Mutual Assured Destruction (Destrucció Mútua Assegurada), a la pugna entre russos i americans, tot i que en aquest cas sembla que els europeus hem pres molt més protagonisme (ja està bé, per una vegada, que hi hagi una actuació tan conjuntada i treballada. Qui deia que la Unió Europea estava morta i enterrada?).

Costa aquests dies treballar sense més; hi ha una guerra molt a prop de casa i no puc dirigir la mirada cap a una altra cosa. Necessito saber constantment què està passant. També són dies d’una petita esperança: incorporarà la Unió Europea a Ucraïna com una forma de donar suport a aquella democràcia cruelment agredida per l’autòcrata Putin? Hi haurà una revolta fruit de la insatisfacció creixent entre els sectors més dinàmics de la societat russa i per tant podríem estar davant el principi de la fi de Putin? S’aconseguiran aturar les hostilitats ràpidament fruit de la pressió mediàtica i política? Ja ho veurem. De moment, aquests dies veiem la Història executant-se davant nostre. Davant els nostres ulls atònits.

Veurem com acaba això. Esperem que bé, tot i que bé… ja no pot acabar. El pitjor d’una guerra, ho sabem per experiència, és que quan diem que s’acaba, en realitat no s’acaba. S’acaben els trets, si voleu, les explosions. Però en realitat la tensió queda suspesa en l’aire, durant moltes dècades. Les guerres, un cop començades, no s’acaben mai.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.