Massa sovint hem pensat que els esdeveniments tenien una estructura pròpia, amb unes lleis físiques, matemàtiques… i que si érem capaços d’arribar a conèixer-les podríem dominar i solventar els diferents problemes que se’ns platengessin. Tan sols era qüestió de temps. Però el temps ha passat i pel que sembla les coses no són de tan fàcil solució i amb la crisi actual, molts admeten que algunes qüestions no tenen solució ni a curt ni a llarg termini: allò que abans semblava un problema que es podia arribar a resoldre, ara sembla gairebé impossible. Ens haurem de preguntar què hem de fer perquè milions d’homes puguin satisfer les necessitats materials mínimes i perquè la multitud que viu al marge de la societat, pugui integrar-s’hi. Els darrers anys hem vist que al món hi havia moltes velocitats, però que n’hi havia dues de molt clares: els qui corrien per enriquir-se, i la resta, que s’empobria a gran a velocitat.
Si com diuen els entesos la persona generosa és la que té la virtut del do, és a dir, el qui té facilitats per donar el que té – i no tan sols el que posseeixi sinó el que és com a persona-, haurem de concloure que la nostra societat darrerament ha esta molt poc generosa. Aquelles carreres que ens han conduït a una crisi desorbitant, ens han fet perdre de vista quelcom tan elemental i senzill com és que si no donem una part del que tenim, molts d’altres acaben per no tenir res. No calen masses models matemàtics ni gaires fórmules de física quàntica per arribar a una conclusió com aquesta. Però com acostuma a succeir les coses més evidents són les que més costen de veure.
Diu Francesc Torralba, “és generós (…) el que dóna sense calcular, sense reservar-se, sense esperar cap forma de rebut. Allò que importa en la persona generosa és donar i donar de manera espontània”. La generositat és una acció que porta a ajudar al més dèbil, al mancat de recursos, a cercar el bé de l’altre, i això, ara més que mai, és una necessitat urgent. Si volem assolir un món més just, on es respecti la dignitat de tothom, cal fomentar aquest valor. Fins ara ens havien ensenyat a consumir per fer funcionar el sistema, ara haurem d’entendre que invertir en solidaritat, en el bé de les persones, ens pot ajudar a superar una etapa que se’ns presenta dura i difícil. Un economia que incorpori entre les seves hipòtesis de treball la generositat, serà més rendible que si obvia aquest valor i segueix tancada a buscar els interessos personals i a competir desmesuradament els uns amb els altres.
Serem ara generosos si en els moments de bonança hem aclucat els ulls als més necessitats, ara que la majoria de famílies van justes? Sembla que les persones necessitem d’unes determinades circumstàncies per reaccionar; el benestar ens ha impedit obrir els ulls a la realitat. Però quan patim necessitats també esdevenim més solidaris, perquè ens adonem del que significa que ens hagin ajudat quan ho necessitàvem. La fragilitat humana en tots els seus aspectes, ens fa més sensibles i ens ajuda ser més generosos.
Segur que els models economètrics no incorporaran la generositat com un remei a la crisi, i malgrat tot, veurem com serà la generositat de moltes persones la que realment ajudarà a sortir de la crisi. No seran els bancs, que seguiran cercant el seu benefici, ni tan sols l’estat, que voldrà repartir amb justícia els recursos i donar a cadascú el que li correspon. Però en el teixit social de les famílies, dels amics, fins i tots dels desconeguts serà la generositat de persones que donant del que tenen, i algunes vegades del que no tenen, ajudaran a que moltes persones puguin passar aquest mal tràngol.
La qüestió serà que d’aquesta experiència en fem aprenentatge i que allò que se’ns farà visible a les nostres llars i arreu on anem, quedi incorporat en els nostres hàbits i costums. La generositat, no és la manera de superar una crisi, sinó la millor manera de viure si volem crear xarxa social i resoldre els conflictes.
