Narrem el que som

Pot passar que la reflexió filosòfica es confongui amb el dir coses que ningú entén o amb intentar explicar el que altres han dit. I, massa vegades, es diu que “tothom és filòsof” –com si fos tan senzill!– o bé que “ho són tots els nens”, justificant-ho només perquè fan preguntes divertides o s’amoïnen pel que està més enllà dels interessos mesquins dels més grans

No crec que n’hi hagi prou amb fer servir expressions ocurrents o enginyoses. Potser cal quelcom més. Els dos ingredients bàsics del filosofar raurien, segons jo entenc, en (a) la profunditat del que es tracta i (b) en un ús més o menys explícit de la raó. O, dit a contrario sensu, evitant les solucions mítiques o només emocionals davant preguntes que, per definició, sempre són racionals: ja s’havia actuat així abans dels presocràtics. I, respecte a (a), la superficialitat ha estat –i ho és ara– sempre viva, arreu. Només el treball seriós de qui es dedica “a filosofar”, a cercar més enllà d’allò immediat i “present”, n’és una excepció.

Em fixo ara en un tema cosmològic, gens nou però que ens atabala constantment: el temps. Des d’Aristòtil, i passant per Leibniz o Newton, ha estat una qüestió que té més conseqüències del que semblaria. No podem quedar-nos amb la distinció tòpica entre un horari “objectiu” (basat en el moviment dels astres o de les oscil·lacions la partícula que es vulgui considerar) i la temporalitat “subjectiva” (com per exemple, com se li està fent llarga i feixuga a vostè la lectura d’aquest article, que sembla que no s’acaba mai, encara que porti menys d’un minut). Newton donava un caràcter absolut, diví, al temps i a l’espai, mentre que la tradició aristotèlica només l’ha considerat de manera relacional, com la mesura o el nombre del moviment. Alguns físics –he estat revisant algunes de les idees de Carlo Rovelli i de Lee Smollin– s’ho han pres molt seriosament i s’han fet preguntes –amb dades positives i constatables– al voltant del temps en el “big bang” o en l’evolució, de si hi ha temps en si mateix o només “emergeix” o fins i tot què succeeix en llocs de l’univers on no hi hagi vida ni cap moviment: hi ha temporalitat?

“El passat, present i futur som nosaltres. La raó mostra que només el present és real, l’angoixa està per davant”

Possiblement no trobi aquí i ara respostes concloents sobre tot això, però goso avançar tres tesis o posicions, breument justificades. D’una banda, (1) el temps ens afecta emocionalment de manera ben seriosa i no només pel fet que som contingents i diàriament ens apropem a un termini aparentment definitiu, sinó sobretot perquè només podem ser i actuar –fins i tot per fer el bé i exercir la llibertat– “en” el temps, en l’anomenada “fletxa del temps” (Eddington); fora d’ell no seríem res. 

D’una altra part, ens adonem que (2) el passat, el present i el futur som “nosaltres”, no “els altres”: culpa, responsabilitat, projectes, intencions o retrets hi tenen a veure. Tot i que la raó mostraria que només el present és real, sempre tenim davant nostre l’angoixa o l’esperança. Què pot donar continuïtat del que ja no és i potser només serà? La psicologia parla de la sensibilitat, la memòria i la imaginació: no sé si en fem prou.

Amb tot, potser el més impactant m’ha estat la consideració que (3) “som narració”. Ningú és allò que altres diuen o escriuen, ni el que difonem a les nostres xarxes socials. Només cadascú fem una autobiografia única amb la pròpia consciència, com una sèrie amb successives temporades i que ja té també episodis “en projecte”. Això sí, a diferència de la televisió o el cinema on algú dona el punt de vista a la càmera, fa el muntatge o hi posa una banda sonora, amb el nostre temps diari viscut, “construïm qui som”. Sona una mica existencialista, oi?, però Aristòtil o Agustí tampoc hi estarien en desacord, segurament. Les biografies no són vides, són narracions “d’altres”. Un mateix no es pot enganyar, enfosquint qui és i què és (no ho “editem” ni ho passem a una “sala de muntatge”). Som els millors periodistes o historiadors de la nostra vida, perquè sempre hi som i “el temps” és la vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.