Comencem pel principi de tot. Com definiria vostè el mot generositat?
La generositat és aquella actitud en què la persona està disposada a compartir amb altres alguns aspectes de la seva vida. Jo entenc que ser generós significa donarse als demés, compartir amb ells temps, diners, coneixements… Diguem que a la persona generosa el mou la disposició a ajudar als altres, als que no disposen de les mateixes capacitats o qualitats que ella… Estem parlant de donar allò que té, no allò que li sobra. Mai la generositat s’ha de confondre amb donar alguna cosa que tenim de més. Ha de ser precisament d’allò que en tenim poc el que més hem de voler compartir amb els altres.
El que podem tenir sempre és més amor, per donar, això si que és il·limitat…
Si si el practiquem. És il·limitada la seva possible generació però en canvi es pot estancar si no es practica, si estem aïllats. Però si, en el moment en què comença a funcionar la maquinària més amor es produeix; quan més n’hi ha més en surt.
Càritas és una entitat eclesial, confessional. Creu que cal una dimensió transcendent de la vida per tenir el valor de la generositat entès d’aquesta manera, com aquest donar-se als altres de forma total?
Jo diria que no. Conec moltes persones que sense tenir aquests valors cristians practiquen la generositat. Recordo el cas d’una persona, fa poques setmanes, que havia decidit fer un donatiu a Càritas. Vaig detectar-li una gran generositat. Va ser curiós perquè ella va posar èmfasi en què era atea. “Vull fer aquest donatiu perquè en el moment actual crec que hem de fer això”, va dir. Jo li vaig dir: “A veure si algun dia podem fer un cafè i en parlem, perquè no crec que siguis tan atea com tu creus”. Jo penso que la gent que té salut interior és una persona generosa, que té una gran potencialitat de generositat. La persona que té autoestima, que està contenta amb si mateixa, és la que es dóna als altres, més enllà de connotacions religioses.
En aquest context de crisi econòmica, què està detectant Càritas Diocesana?
En primer lloc que els quinze anys de bonança econòmica que hem viscut si alguna cosa no han tingut és generositat. A tots els que no estàvem en situació d’exclusió ja ens anava bé. Si com a societat del benestar haguéssim estat una mica generosos no haguéssim aconseguit aquesta fita de què, per primer cop en cinquanta anys, una expansió econòmica, una creació de riquesa, no ha anat acompanyada d’una reducció en la taxa de pobresa. És la primera vegada que gairebé en plena ocupació, el número de pobres no ha disminuït. De manera que han augmentat les desigualtats. Si als països de la Unió Europea el vuitanta per cent de les persones que més tenen són 4,5 vegades el que té el vint per cent de les persones més pobres, en el cas de Catalunya i Espanya la relació és de 5,5 o 5,7. Hem augmentat la desigualtat i la polarització de la societat entre els que tenen i els que no tenen.
Quan han començat a notar els efectes de la crisi? Deu haver-hi hagut una davallada de la generositat de la gent…
La gent s’ha hagut d’ajustar el cinturó i com a Càritas ens han disminuït els donatius. Els deu primers mesos de 2008 havien disminuït un quinze o setze per cent, però en cap cas la generositat. Un altre cas: un donant em va enviar una carta i em va dir que sentia molt no poder fer el donatiu que feia a Càritas però que ara el necessitava per viure. De totes maneres, com que l’empresa on havia treballat tota la vida sempre li envia una butlleta de la loteria de Nadal, va adjuntar-nos-la i ens va dir que si tocava el premi en aquell número tot era per Càritas. Un altre exemple: una persona va dir que autoritzava l’increment de dos euros en la seva quota; no es podia permetre més. I un tercer cas: un altre soci demanant que es doblés la seva quota, de quaranta a vuitanta euros. Han baixat els donatius, però ha augmentat la solidaritat.
Això és francament sorprenent, no? Com ho explica, vostè?
En primer lloc perquè estem vivint molt més a prop el patiment de les persones. No és el mateix si les coses van bé, que quan les coses, com en aquest moment, van malament i a prop teu hi ha persones que estan patint. O si no ho veus directament ho saps per un o per un altre. També és un moment que promou la reflexió: jo, a mi mateix, em dic: “Que privilegiat que sóc!”. Si sóc tant privilegiat la teva reacció és d’ajudar els altres.
Qui no coneix algú que en aquest moment s’està quedant sense feina?
Conec a una família en la qual tres dels quatre fills s’han quedat sense feina. I no són persones en situació d’exclusió. El patiment en aquesta família és molt gran. I potser perquè en aquesta societat que ha perdut -com diu Baumann- la seva consistència i tot és més efímer, d’usar i tirar, fins ara giràvem la mirada davant totes aquestes persones pobres, estàvem girant la mirada, però ara ja no ho podem fer. I tornem a posar de manifest que també necessitem els valors que donen consistència a la societat i a la vida, i entre aquests valors hi ha la generositat. Un valor que no es pot donar de forma aïllada: la generositat forma part d’un conjunt de valors. La persona que sigui generosa, difícilment serà superba, tindrà avarícia, serà opulent… sinó que aquesta persona que és generosa fàcilment serà una persona íntegra, que té rigor, és honesta, està disposada a passar per sacrificis, fer esforços… No em puc imaginar una generositat que sigui un valor com una illa.
Deixi’m que sigui dolent: quan en situació de crisi som més generosos és potser també perquè percebem el perill de veure’ns a nosaltres afectats per la situació i actuem generosament com una forma de no temptar el destí?
Si fos així no seria generositat, seria egoisme. Seria una manifestació de que dono a l’altre el que no em perjudiqui a mi. La generositat recordem que és el despreniment d’una part d’un mateix. Si fos generós en aquest sentit estaria no compartint sinó fent una inversió de cara el futur.
Ens guiem massa, a l’hora de parlar de generositat, per les aportacions econòmiques, per donar diners? Sense voler criminalitzar els que no poden fer res més, és clar…
A Càritas no. Tenim prop de quatre mil voluntaris. Quan parlem dels voluntaris volem dir persones que ens donen el seu temps, el seu coneixement, les seves relacions, a vegades també els seus diners… Per tant la generositat es posa de manifest de moltes maneres, també amb els diners, però sobretot amb moltes altres coses: la generositat es manifesta estimant els demés. Últimament tenim socis i donants que ens diuen: “Vull fer alguna cosa més que donar diners”.
De cara enfora, creu que la gent té prou cultivada la generositat, és prou madura?
No, en la noció de generositat que podem tenir com a societat hi ha una certa correlació entre generositat i la part dels diners que un pot donar, efectivament. Tenim com a reptes pendents ser extremadament generosos amb els grans perquè si estem aquí és gràcies a ells, i sobretot amb els infants, perquè si no som generosos amb els infants el que deixarem és un problema adicional a les futures generacions. Han de tenir la garantia que tots tindran les mateixes oportunitats, d’una forma real. No n’hi ha prou amb la igualtat d’oportunitats, perquè els dèficits que podem arrossegar des del naixement poden impedir el nostre correcte desenvolupament. Reclamem l’equitat.
